Raining in New York

Tinc poders. Aquesta és la única explicació. Bé, aquesta o que Starbucks té una campanya de màrqueting espectacular. I per què dic això? Doncs perquè vaig caminant pel carrer en un dia assolellat i passo pel costat d’un Starbucks. Just en el moment d’entrar, comença a caure un xàfec d’aquells que, si no et refugies, en 2,14 segons estàs xop. I més aquí a New York, que no plou verticalment, sinó més aviat de manera obliqua i, sovint, en més d’una direcció. És una cosa que només he vist aquí:

En fi, em poso a la cua, demano el meu Frappuccino (mmm!) i quan ja me’l donen l’aspecte del carrer ha canviat totalment:

Ja puc sortir tranquil·lament al carrer i continuar passejant per Union Square com si no hagués passat res…

Celebrate Brooklyn!

Durant tot l’estiu (més concretament del 8 de juny al 14 d’agost), Prospect Park s’omple d’activitats amb el cicle de concerts Celebrate Brooklyn!. Hi ha un escenari muntat i es van produint els concerts a l’aire lliure, amb entrada gratuïta, encara que et suggereixin que paguis $3, que realment està bé de preu. Encara que com a bons catalans, en paguem $1 o menys :P

Aquest event porta celebrant-se més de 30 anys i cada any és més multitudinari, com vam poder comprovar el dia que vam anar al concert de David Byrne, l’ex-cantant dels ‘Talking Heads’ i una mena d’ídol local, perquè realment si no hi havia un milió de persones (o més) al concert, no hi havia ningú.

Totes les esplanades del parc plenes de gent amb picnic (Sí, realment és com a les pel·lícules, a la que surten de casa els ianquis, cistelleta de picnic sota el braç), una cua infinita per entrar dins del recinte del concert i com a mínim 3 pantalles gegants distribuïdes per les rodalies… Jo la veritat és que poc havia sentit d’aquest senyor, només que és la típica cançó que et venia amb el Windows, abans de canviar a Vista. Tots els que encara tingueu XP o anteriors (que sereu pocs) busqueu a la biblioteca ‘Like Humans Do’ i us trobareu una cançó de David Byrne.

Tot i que he triat aquesta cançó per il·lustrar el concert, val a dir que no tota l’estona van estar amb aquests moníssims tutús, va ser una cosa puntual. A més, no només vam gaudir del concert, sinó que em va ensenyar una nova lliçó de vida, que penso mantenir d’ara en endavant: si un concert acaba 4 vegades, m’és igual que després soni una altra cançó, marxaré!

I és que em vaig sentir molt inútil marxant del nostre lloc privilegiat fins en 3 ocasions per tornar corrent quan tornaven a omplir l’escenari i tocaven una nova peça. Encara que no tant com el cos de ball, sincerament estrany. Unes coreografies dignes de record…

El següent concert al qual vam assistir va ser el de Goran Bregović, un compositor nascut a Sarajevo famós per la gran quantitat de bandes sonores per a pel·lícules que ha creat. Al vídeo que veiem a continuació interpreta una de les seves peces més conegudes (o això em van dir), Kalashnikov, que forma part de la banda sonora d’un dels films de Kusturica, un director de cinema serbi.

Aquesta actuació va ser al mateix plató d’Eurovisió on va actuar Rodolfo Chikilicuatre amb el seu ‘Baila el chiki chiki’!!

El locutor diu alguna cosa del servei secret de Franco o m’ho sembla a mi?

Però bé, aquesta cançó és una forma com una altra d’homenatge a Michael Jackson, no?

I, ja per acabar, em toca destacar el concert al qual vam assistir ahir, en aquest cas Femi Kuti, un músic nigerià, fill d’un activista pioner del que avui coneixem com a afrobeat.

Aquest bon home té en el seu currículum fites tan importants com aparèixer en forma de locutor d’una de les emissores de ‘Grand Theft Auto IV’, concretament a la IF 99, International Funk 99.

A l’escenari hi trobàvem una gran quantitat de músics de vent, un parell de teclats i unes noies africanes que remenaven el cul de manera espectacular. De fet, semblava que fos alguna mena d’aparell vibrador acoblat al seu cos, ja que allò no semblava possible físicament.

Ahir, a part d’un concert que es va animar molt al final, va fer tota una apologia del sexe, incitant a tota l’audiència masculina a durar més i és que, segons Kuti, una bona relació sexual és aquella que comença a les 10 de la nit i acaba a les 4 de la matinada…

No more comments, dir alguna cosa més seria espatllar el moment.

Sant Joan? Really?

I avui és Sant Joan i sé que la majoria de vosaltres no estareu per llegir això mentre esteu de revetlla tirant petards (o fent altres coses amb ells ;) ), però sé que hi haurà algú estudiant que pot ser que decideixi fer un descans llegint això, o sigui que jo ho publico igualment.

El Catalan Institute of America va muntar el dia 18 de juny una celebració al mega-extra-hiper-pijo restaurant de Central Park, anomenat ‘Tavern on the Green’. Sabent que aquesta seria la meva única oportunitat d’anar a aquest lloc tan exclusiu, amb la juDh vam decidir anar-hi a treure el cap.

Però és clar, a l’e-mail que enviaven avisant de l’event també t’advertien que hi havia un dress code, és a dir, una manera concreta de vestir, no es podia anar casual, sinó chic.

I va tocar obrir l’armari, triar la roba de més mudar que tingués i intentar fer una combinació mitjanament acceptable. Sort que els meus pares en la seva visita m’havien portat una americana (una jaqueta, les senyoretes americanes es poden trobar aquí fàcilment) i tenia un parell de camises i uns pantalons texans que no ho semblaven:

I de vint-i-un botons vam anar cap al Tavern on the Green per trobar-nos… la festa més cutre a la qual he assistit mai! A l’entrada et feien pagar $5 i teòricament tenies una estona de happy hour, catalan bread i coca de Sant Joan.

La decepció va ser molt gran quan vam veure que el pa català era així:

I aquesta era la ració pels dos, o sigui que tocava a llesca de baguette tova per cap. Després hi va haver una mena d’"amago" de verbena. Què vol dir això? Que ens van donar espantasogres que no feien soroll (no sé si aquí es diuen mother-in-law-scarers) i trompetes que només en feien si trobaves el punt exacte per bufar, mentre sonaven 10 segons de la cançó 'Barcelona', la dels Jocs Olímpics, i fotografies de focs artificials es projectaven a una pantalla.

Després la coca, més seca que un tros d’espart amb fruita confitada, que esperem que no haguessin fet amb la recepta que van repartir a les taules, ja que en lloc de farina (flour), deien que hi havies de posar flors (flower) per fer la massa. D’acord que es pronuncia igual però home! una mica de sentit comú!!

I res més, després d’una Heineken a $7, que fa mal, vam marxar a sopar a caseta i a dormir. Espero que les vostres revetlles (els que en tingueu) siguin millors!!

Parks of New York & religion, good combination?

Bryant Park. Carrer 42 amb la 5a avinguda (o amb la 6a, you choose). Són les 8:43 pm i ja s'està fent de nit. Falten pocs minuts per a què comenci 'Breaking Away', la pel·lícula que projecten avui. Tot el parc és ple de gent asseguda en cadires, la majoria amb un bon picnic davant.

Quan arriba el bon temps (teòricament, perquè no para de ploure) els parcs de New York s'omplen d'activitats de tota mena. Un exemple és el cinema a la fresca de Bryant Park o l'obra de teatre de Shakespeare (King Lear) que vam gaudir fa uns dies a la part nord de Central Park. No només era teatre a l'aire lliure sinó que les escenes transcorrien en moltes parts del parc donant lloc a una gimcana boja, on competíem amb nens petits per arribar els primers als llocs de primera fila, encara que el clímax va arribar al moment de la batalla final, quan actors i espectadors corríem pel parc cridant com bojos amb les espases a punt per la guerra (els actors, és clar). I enmig d’aquesta eufòria ens vam trobar dins d’una mena d’aiguamoll, perquè havia estat plovent tot el dia. Però uns quants passets ridículs aguantant els pantalons amunt i ja podíem tornar a córrer esperitats cap a la batalla per veure gent morir…. (És Shakespeare, la gent sol morir a les seves històries).

Però tornem a avui: A la taula del meu costat tres noies discuteixen de nois mentre una d'elles fuma una mena de cigarreta que no havia vist mai, és alguna cosa negra que fa olor a fusta cremada... Alguna gota cau de tant en tant, però no molesta.

Borinejant per aquí hi ha representants d'alguna mena de religió que m'han donat un qüestionari per a què esbrini si aniré al cel en morir. Al final de l'entrada us el reproduiré i podreu saber si sou aptes o no...

La parella de davant meu marxa i encara no ha començat la representació. Ja és fosc però les pantalles de Times Square arriben a il·luminar el carrer. A més tinc un fanal al costat, però em sembla més maca la llum reflectida des del lloc de New York que realment mai, mai dorm.

Shhht, que la pel·lícula ja comença i he d'atacar el meu sandvitx de formatge de cabra i diversos vegetals!

(…)

Ja a casa, toca comentar que a la pel·lícula trobem un jove (i molt fibrat) Dennis Quaid, encara que no sigui el protagonista. Realment per ser una pel·lícula de 1979 tenia escenes molt ben fotografiades i actuacions que realment feien creïble la història.

I com us he promès més amunt, toca el qüestionari, que realment és un pèl llarg, o sigui que crec que faré una fotografia i si algú està interessat en saber la resposta que li correspon segons el que marqui, let me know!

Bé, sembla que la foto no ha sortit bé i es veu tot borrós, o sigui que hauré de confiar en què tots sou bones persones jeje

PD: Sí, podia haver editat l’entrada i treure això del quiz, però m’ha semblat millor deixar fluir la història naturalment, sense retocar. La primera part l’he escrit a l’iPod i així s’ha quedat :P

Road Trip (i IV): Ottawa, Québec & coming back to New York

I si el fascicle anterior havia acabat dormint en un motel de carretera d’Ottawa després de sopar un kebab i prendre un daiquiri, aquest havia de començar amb el personatge que més il·lusió ens hagués fet trobar-nos en el nostre motel: l’assassí de 'No country for old men', interpretat pel cara-pal Javier Bardem.

Realment em fascina que un tio pugui haver rebut un Oscar (un Academy Award aquí als States) simplement per fer cara de no-res. Jo realment crec que és un paper bastant fàcil de fer, fins i tot hi ha gent que té molt més mèrit, com un agent immobiliari que t’encoloma una casa que sap que té una instal·lació de gas clausurada per emetre massa monòxid de carboni (història real), un banquer que et fa signar una hipoteca que realment t’hagués pogut sortir més barata, o fins i tot el taxista que s’aprofita de veure’t una mica perdut i et porta a donar tombs per la ciutat molt dissimuladament (història encara més real, si pot ser).

Doncs bé, si et despertes en un motel de carretera d’Ottawa, com si ho fas a Massalcoreig, el primer que fas és buscar alguna cosa per esmorzar, i en el nostre cas era fàcil, perquè hi havia un supermercat bastant a prop i una tauleta que ens permetia fer pícnics a la porta de l’habitació.

Una vegada el dipòsit s’ha carregat, toca visitar la ciutat i descobrir que el millor del museu d’art modern es troba a fora, una aranya d’alguna mena de metall, amb ous i tot, on es poden fer mil i una fotografies:

Després creuem el riu i fem una visita al parlament d’Ottawa, on ens trobem amb una campana que ens explica la història de l’edifici antic, que es va cremar (curiosament com mig edifici parlamentari de Toronto). A la inscripció que acompanya la campana es pot llegir la història de l’incendi que resulta que va començar quan dos treballadors van deixar un fogonet encès mentre era la seva hora de dinar, als voltants de les 11 del matí. Quan ja era migdia i tota la torre estava en flames, la campana que trobem allà va repicar les 12 campanades, i la gent va emmudir, perquè va semblar que una veu demanés auxili des de l’interior de l’edifici…

Després de la volta pel parc que rodeja el conjunt d’edificis, amenitzada per una discussió política sobre Palestina, Gaza i alguns conflictes més, creuen un altre pont que passa sobre el riu Ottawa (tenen noms originals aquí per tot) i entrem a la regió del Québec, part francesa de Canadà, on Ottawa perd el seu nom i passa a anomenar-se Gatineau, encara que ambdues ciutat comparteixin la mateixa divisió censal metropolitana. És un cas especial, ja que comparteixen aquesta subdivisió més aviat política dues ciutats que es troben en províncies diferents.

Encara és més sorprenent aquest fet que acabo d’aprendre (I ♥ Wikipedia) després del que ens vam trobar just creuar el pont: una manifestació independentista, que reclamava que Québec fos pels québecoises. Com que ens vam sentir un pèl identificats amb el cas català (i perquè anaven en la direcció que volíem anar nosaltres), el resultat va ser:

Sí senyors, realment el nostre viatge a Canadà va ser bastant atípic! I de record, tots tenim una bandera de Québec…

Després de la manifa, que dirien els guais, vam anar al Museu de les Civilitzacions de la ciutat, on ens vam poder perdre durant hores, tot i les reticències inicials a entrar. Un cop acabada la visita, morts de fam, McDonald's (sí, sí, la juDh també) i començar la tornada cap a New York.

A partir d’ara moltes hores de carretera, passar per la frontera i demanar segell d’entrada al país que no ens van posar perquè no en teníem de sortida (lògic, per altra banda) i buscar lloc per dormir a Watertown, una mena de poble fantasma, com a mínim a l’hora que vam arribar. Per dir-vos que vam haver de preguntar en una mena de prostíbul/pub on podíem dormir, perquè no trobàvem ningú més…

Però aquí ja havíem après de l'experiència d’Ottawa. Només hi havia 2 llits a l’habitació i vam demanar un plegatín, que les tres noies s’estimen i tot, però tornar a dormir tan juntetes…

L’endemà, carretera i manta (després del complimentary breakfast) i cap a New York falta gent. Això sí, passant pel parc natural d’Adirondack (l'únic parc natural on he estat que té poblacions a dins) i fent fotos triples amb la nova utilitat que vam descobrir de la càmera de l'Emma:

Si cliqueu a sobre, podreu descobrir tota la seva espectacularitat, encara que ja la coneixíeu més o menys de la capçalera del blog.

L’estona de carretera va estar amenitzada per un joc de preguntes polítiques que li havíem regalat a la juDh i que van reportar molts i molts riures i respostes boges…

En fi, l’aventura havia acabat i tornàvem a casa, per la qual cosa tocava una nova entrega de la nostra sèrie de documentals:

La part final és l’efecte que provoca conduir durant moltes hores i que et faci gràcia qualsevol cosa… Encara que un 'M’agrada!' en boca d’una californiana sempre emociona.

I com a bonus track…

Per als que no ho sapigueu, això és una paròdia del final de la pel·lícula "Little Miss Sunshine", el ball que fa l’Oliva, la nena protagonista. Realment, té tantes versions gareibé com el 'Single ladies' de Beyoncé a Youtube i no he sigut capaç de trobar la versió original, així que us haureu de conformar amb la versió alemanya de la pel·lícula:

Pròximament, Road trip to Canada: The Movie!!

Only in NY

Si l’altre dia parlava d’un dia surrealista que havia tingut a New York, crec que em quedava bastant curt, ja que dissabte em vaig decidir anotar totes les coses estranyes que m’anava trobant durant el dia per poder tenir constància i dedicar-los una entrada d’aquestes filosòfiques que tant us agraden :P

Jo crec que aquesta ciutat és l'únic lloc on pots veure un noi que no para de caminar encara que el semàfor estigui vermell, que hi hagi una frenada massiva de cotxes a punt de produir un accident múltiple en un pas de vianants i el noi continuï tranquil·lament amb els seus auriculars de DJ.

Quan el semàfor es posa verd (bé, realment aquí a NY els semàfors de vianants es posen blancs) pots veure un cotxe que se salta el seu semàfor vermell i passa sense miraments mentre el conductor s’està afaitant al volant. Creues el carrer i et trobes el noi dels auriculars pixant en una paret mentre taral·leja una cançó que deu estar escoltant…

Finalment, arribes a la bugaderia i comences a omplir la rentadora (o rentadores, en el meu cas). Mentre la roba es renta, vas a una botiga que està uns quants carrers més amunt a canviar la talla dels pantalons que t’havies comprat, ja que a la botiga no hi ha emprovadors i si volies emprovar-te’ls ho havies de fer en un racó esperant que ningú mirés.

Tornar a la bugaderia per posar la roba a l'assecadora i descobrir que dins de l’aparell, mentre la roba dóna voltes, apareix un arc de Sant Martí! En aquest moment em vaig plantejar si el que s’havia fumat (o pres) el noi dels auriculars de DJ es transmetia per l’aire.

Bé, un cop la roba està seca, pots sentir les clientes de la bugaderia com comentem les seves últimes adquisicions en perruques i com les de cabell natural no els acaben de fer el pes. Perquè una cosa que jo no sabia és que la majoria de dones negres (o com a mínim a NY) no és que canviïn molt de pentinat, sinó que porten perruca.

Mentre vaig plegant roba parlo amb una tal Veronica, que m’explica que el seu fill només es vol vestir de blau marí o negre i que la pobra dona no hi veu gaire bé i que li costa diferenciar les parelles de mitjons. Sé que es diu Veronica, perquè ho portat tatuat en un dels seus generosos pits i porta un penjoll també amb el seu nom, per si de cas es perd, suposo.

I sento una altra clienta de fons queixant-se de què les assecadores no funcionen bé, perquè ha posat tota la seva bugada en una de les màquines durant 8 minuts i no se li ha assecat!! La xinesa de la bugaderia li va dient que sí somrient, però estic segur que no ha entès la meitat del que li deia.

Quan finalment acaba l’operació neteja de roba toca agafar el metro i allí em trobo amb una Núria Feliu de color negre i un mini-Steve Urkel. En el trajecte, que dura uns 40 minuts, pugen 3 persones diferents a demanar diners: un ven M&M’s i caramels pel seu equip de bàsquet, un altre demana pels homeless i el tercer ja és un homeless en si que demana per ell mateix, mentre destrossa alguna cançó que no arribo a endevinar per culpa de (gràcies a) l'iPod.

Gent de tota mena al vagó, però a això ja hi estic acostumat, encara que em crida bastant l’atenció que al costat de la Núria Feliu hi ha un noi amb un rosari tatuat al braç, talment el portés enroscat al canell.

I tot això abans d’arribar al museu Guggenheim, on em trobaré una cua bastant impressionant, perquè els dissabtes a la tarda l’entrada val el que tu vulguis. Clar que, mentre faig cua, de sobte cau un xàfec bastant important durant 3 minuts i acte seguit torna a sortir el sol. Fins i tot el temps està boig aquí a la ciutat que no dorm… I tant que no dorm, deu tenir malsons si realment s’adona de tot el que està passant!!

Road Trip (III): Toronto & Thousand Islands

Quan vaig obrir els ulls, no sabia on em trobava. Estava en un llit estrany, amb uns llençols molt lletjos, compartint espai amb el Juli… Per un moment em vaig espantar i em vaig sentir brut i utilitzat. Després vaig recordar que estàvem de viatge per Canadà, que havíem llogat un cotxe a Brooklyn i conduït fins les Niagara Falls i després cap a Toronto. M’acabava de despertar en l’alberg de Chinatown, on devíem un dòlar a un senyor que gairebé no parlava anglès…

Dissabte al matí, engego la televisió buscant algun canal de música canadenca i trobo un canal de notícies, on m’informen que precisament el dissabte dia 23 de maig és dia de portes obertes als edificis governamentals de Toronto.

Després de donar el ‘bon dia’ als companys de viatge i una dutxa ràpida, ens trobem al nostre amic que ens pregunta si ja marxem, que ja podem treure el cotxe de l’aparcament. Li diem que no i que li hem deixat les claus a les portes de les habitacions. Encara no sé si ens va entendre o no, però nosaltres vam sortir a passejar per la ciutat, direcció a la universitat, que ens havien dit que era visita obligada. De camí cap al campus, ens trobem un edifici majestuós amb un grup de senyors grans asiàtics fent tai-chi al jardí. A la foto els podem veure a la part inferior dreta:

Resulta que aquest edifici és el Parlament d’Ontario (la província de Canadà on ens trobem) i ens avisen que hi ha una visita guiada gratuïta a punt de començar. Sense esmorzar ni res, decidim entrar a veure el parlament per dins, i una noia més aviat seca ens explica les interioritats de l’edifici.

A cada cantonada de l’edifici trobem fotografies i retrats de la reina d’Anglaterra. Sona una mica estrany, però aquest país és un estat federal que comprèn deu províncies i tres territoris; s’estructura com una democràcia parlamentària i monarquia constitucional, amb la reina Isabel II com a cap d’estat, ja que Canadà forma part del reialme del Commonwealth, juntament amb altres 15 membres, entre els quals es troben Austràlia, Jamaica, Nova Zelanda o Antigua i Barbuda, la representant de les quals a Miss Univers 2008 feia honor com a mínim a un dels dos adjectius:

No sembla que tingui barba, però una mica de cara d’Antigua (o gran) sí que té, oi? A part que sembla que estigui a punt de caure. A veure si al final resultarà que aquesta noia i els jamaicans comparteixen alguna cosa més que la reina…

Però tornant al tema que ens ocupava, després de la visita al parlament de Toronto, la volta pel campus va ser com anar a la Universitat Autònoma de Barcelona, però no precisament per la Festa Major. Estava tot desert i tancat i optàrem per anar a esmorzar a un bar proper i tornar a l’alberg per agafar el cotxe i començar a fer milles cap a la nostra següent destinació: Ottawa, capital de Canadà.

Encara que abans de marxar vam anar a veure al nostre amic xinès per donar-li el dòlar que li devíem, que va acceptar encantat. Després agafar el cotxe i cap a Ottawa, passant abans en cotxe pel barri grec de Toronto que ens havien dit que era molt gran i molt bonic. Realment, l’única diferència que hi vaig trobar és que tots els restaurants eren grecs i els cartells dels carrers estaven escrits en grec. No ens hi vam parar.

De camí cap a Ottawa, passàvem per una carretera que es coneixia com la carretera de les ‘Thousand Islands’, doncs va vorejant el riu Saint Lawrence i dins del mateix i del llac Ontario es poden veure moltes illes de tota mida, oscil·lant des de 0,1 m² a uns 100 km².

Realment, les ‘Thousand Islands’ són 1793, però el nom és molt més fàcil de dir i s’ha mantingut la denominació ‘Thousand Islands’.

Com no, en un entorn privilegiat com aquest, no podia faltar la connexió amb el programa de reportatges ‘NY & surroundings’. Atenció sobretot a la professionalitat de la reportera que despedeix la gravació i el retrobament amb alguns personatges que ja coneixíem d’altres capítols…

Una curiositat: ‘Thousand Islands’ és també el nom d’una salsa per amanides que consisteix en maionesa, ketchup, tabasco i vegetals picats molt fins, entre els quals trobem cogombrets, ceba, pebrot i olives verdes. Normalment també podem trobar un ou dur ben talladet. El nom de ‘Thousand Islands’ se li va donar a aquesta salsa per la gran quantitat de trossets de cogombret i altres vegetals picats que es trobaven quan s’amanien els plats.

Després del moment Arguiñano, continua el viatge cap a Ottawa, parant a Kingston per dinar en un restaurant vegetarià, regentat per una mena de secta que es dedica a córrer amb una torxa per tot el món. Totes les parets estaven plenes de gent somrient portant la torxa i hi havia una reproducció en bucle de les carreres que es feien a diversos països.

Una vegada vam haver dinat (una molt bona hamburguesa vegetariana, per cert) ja vam anar directes cap a Ottawa. Anàvem a l’aventura i no teníem alberg reservat, cosa que va jugar en contra nostre, ja que precisament aquell cap de setmana hi havia una mena de marató a la ciutat i a tot arreu on preguntàvem si hi havia lloc ens donaven la mateixa resposta: NO VACANCY.

Vam anar conduint per la ciutat fins a un lloc que ens havien dit que podia tenir alguna habitació lliure. Quan vam arribar allà, vam veure que era un motel de carretera com els de les pel·lícules, però tot estava molt tranquil i no es veia cap cotxe. Just vam arribar i vam parar el cotxe davant de la porta d’entrada, els llums de les portes de les habitacions es van apagar i ens vam adonar que hi havia un cartell bastant gran que no deixava lloc per dubtes: CLOSED. I a sota, més petit, ens informaven de la pròxima reobertura del motel, encara que el cartell estava ple de pols.

Una mica decebuts perquè ens veiem dormint al cotxe, vam fer mitja volta i, just al costat d’un cementiri, vam trobar un altre motel. Ja gairebé sense ganes vam entrar a preguntar si hi havia alguna habitació i el vigilant de nit (que resultaria ser de Madrid) ens va dir que li quedava una sola habitació amb dos llits dobles. Vam anar a veure-la i vam acceptar quedar-nos allà, alguns un pèl més amples que altres…

Shhhht, deixem-les descansar i ja continuarem la història en un altre moment.

Road Trip (II): Niagara Falls & way to Toronto

[Abans de continuar amb l’aventura canadenca, vull donar les gràcies a l’Emma per la fantàstica foto que encapçala el meu blog. És que les càmeres Pentax són massa bones…]

Previously, on Road Trip…

Jinan, JuDh, Juli, (J)Emma (havia de seguir la tònica dels noms començant per ‘J’) i Joan havien emprès un viatge la destinació del qual eren les cataractes del Niàgara. Després de moltes hores conduint, per fi havien arribat al seu primer destí: veure les cataractes de nit amb una il·luminació que havia de deixar les components femenines del grup enamorades, encara que no se sabia de qui exactament. Un cop arribats a les cataractes, es trobaren que ja era massa tard i que ni llums de colors ni res, simplement fred i humitat (cosa normal, havent-hi aigua al costat). Decidiren anar a dormir a l’alberg que havien llogat per internet, però se’l troben tancat i decideixen assaltar-lo i dormir al primer lloc que troben disponible a les habitacions accessibles. Més informació aquí.

Una vegada ja és divendres al matí, els nostres herois es desperten sense fer gaire soroll per no molestar els companys d’habitació que acaben de conèixer i es preparen per marxar de l’alberg. En principi la reserva era per 4 i el més segur és que cobrin la nit igualment encara que no haguem aparegut (segons ells). D’aquesta manera ens estalviem una petita quantitat. Però el Juli decideix anar a parlar amb els recepcionistes de l’alberg mentre es fa un te i en aquell moment descobreixen que hem dormit allà. La nostra sorpresa arriba quan ens diuen que en veure que no apareixíem havien anul·lat la reserva i no pensaven cobrar-nos res. Però ara que ja saben que estem per allà i hem utilitzat les instal·lacions, ens cobren aproximadament la meitat del que hauríem hagut de pagar si haguéssim tingut el llit reservat. Ens sentim una mica estúpids, però igualment hem pagat menys del que ens pensàvem i ho anem a celebrar amb un bon esmorzar al diner del costat de l’alberg.

Com que havíem arribat a Canadà de nit, no hem pogut canviar divises i hem de pagar amb dòlars americans. A la senyora del bar ja li va bé, perquè ens cobra el mateix preu en dòlars americans i d’aquesta manera s’embutxaca aproximadament un 12% més. Això sí, no li deixem propina, només faltaria!

Després dels ous amb cansalada i patates fregides, enfilem el camí cap a les Niagara Falls, esperant que de dia millorin. I de fet, així és. Deixant de banda que hi ha un complex turístic amb casinos al voltant, la caiguda d’aigua en si és prou bonica.

I des de l’altra banda:

Ens fem les fotos de rigor amb les cataractes de fons i anem a deixar el cotxe a l’aparcament per poder pujar al vaixell que ens farà gaudir les Niagara Falls des de dins. Bé, això de què deixem el cotxe a l’aparcament és bastant relatiu, doncs deixar-lo al lloc “oficial” ens costava C$18, i com a bon català, el Juli decideix buscar algun lloc més barat, encara que per tornar al lloc on s’havia d’agafar el vaixell s’hagi de caminar gairebé una hora (exageració, però poca, 40 minuts no ens els va treure ningú).

Un cop arribes al lloc on s’ha d’agafar el vaixell, reps un equipament que et converteix en un profilàctic gegant de color blau, per tal que puguis gaudir de les Falls mullant-te només el just i necessari per sentir la frescor a la cara:

Quan pugem al vaixell, els moviments que fa ja demostren que l’aigua que cau de tan amunt no deixa precisament un estany d’aigües tranquil·les. La passejada dura aproximadament un quart d’hora, per C$15, que al canvi serien uns $12. I aprofitant l’avinentesa que ens trobem en un espai natural molt famós continuem la sèrie de reportatges que havíem començat en aquesta entrada:

Abans de marxar, una última mirada a les cataractes per tenir un bon record, ja que hem fet tot aquest camí des de NY fins a Canadà per elles!La següent parada serà el remolí del riu Niagara, que no és més que un meandre del riu, on teòricament hi ha d’haver uns ràpids i ser bastant espectacular, però la veritat és que una vegada arribats allà ens vam decebre molt, ja que no li vam trobar res d’especial. L'única curiositat digna de remarcar és que aquest meandre el creua un telefèric anomenat l’"Spanish Aero Car", ja que el constructor de l’artilugi era un enginyer espanyol, Leonardo Torres y Quevedo. A més, no sé si es casualitat o està fet a propòsit, però el giny està pintat amb els colors de la bandera espanyola.

Degut a què el riu Niagara és el que exerceix de frontera entre Estats Units i Canadà, un viatge complet d’anada i tornada amb el telefèric creua quatre vegades aquesta frontera, dues d’anada i un parell més de tornada, ja que el recorregut es troba en un punt singular on la part d’Estats Units penetra en forma de punxa a Canadà.

Després de la (sí, ho podem dir) destrempada del remolí, enfilem el camí cap a Toronto, parant pel camí a Niagara-on-the-lake per fer un mos. És increïble que amigables són la gent d’aquest poblet, ja que nosaltres vam veure una taula de picnic en un aparcament d’un supermercat i sense pensar-nos-ho dues vegades ens hi vam asseure per dinar. Quan ja portàvem una estona, va sortir un senyor de l’edifici del costat per preguntar-nos si estàvem allotjats a l’hotel, ja que la taula que estàvem utilitzant era on sortien els empleats a descansar. Li vam demanar disculpes i ens va dir que no hi havia cap problema, que mengéssim tranquils i fins i tot ens va desitjar bon profit!

Una vegada amb els dipòsits plens, tant el del cotxe com els nostre propis, vam agafar carretera i manta i cap a Toronto falta gent, on havíem de trobar l’alberg que havíem reservat a la Chinatown de la ciutat. Entrar a la ciutat va ser com entrar de nou a Manhattan, però molt més gris i com brut, com depriment. I això que ens havien dit que Toronto era com New York, però més net.

Un cop a l’alberg de Chinatown, els treballadors de l’establiment (que amb prous feines parlaven unes quantes paraules d’anglès) ens van ensenyar les nostres habitacions, una doble i una triple i ens exigien cobrar els diners que costava la nostra estada en efectiu i en aquell precís instant. Va resultar que ens faltava un dòlar canadenc per pagar i el senyor no ens volia deixar marxar a donar un tomb per la ciutat fins que li donéssim el dòlar que li devíem! Vam treure totes les monedes que portàvem damunt, però ens va dir que no, que amb allò no arribàvem al dòlar de la discòrdia.

Finalment, vam aconseguir marxar i donar un passeig per la ciutat fins arribar a la CN Tower, la torre d’observació més alta del món, amb una alçada de 553.33 metres, encara que abans de 2013 està prevista la construcció de set edificis més alts que aquesta torre arreu del món. De fet, el Burj Dubai, un gratacels que s’està construint a Dubai, Emirats Àrabs Units, ja la supera en alçada, tot i que el final de les obres del mateix està previst per finals de setembre d’aquest any.

Després del moment Wikipedia, podem tornar als nostres aventurers que, mentre dos d’ells s’enfilaven a la torre per poder veure Toronto-ntero, els altres tres ens quedàvem a la base xerrant i criticant la gent que passava, que sempre és un esport molt sa.

Des de les altures ens arriben les fotos de la nostra corresponsal Emma, on es poden veure les vistes des del mirador:

Després de l’aventura a la torre (tant a dalt com a baix), tocava reposar forces i quin lloc millor per fer-ho que un restaurant tailandès on els plats costaven uns C$7, és a dir, molt barat, i el que és més important, molt bo!

I ara ja toca dormir i deixar el que resta de l’aventura per propers fascicles…

Another weekend…

Avui pensava que des de que estic a New York encara no he tingut una setmana sencera de rutina, més que res perquè el projecte va més lent que el cavall del cowboy dolent de les pel·lícules de l’oest… Però deixant això a part, no sé per què a New York sempre hi ha coses a fer i segur que en passen moltes més de les què ens assabentem.

Posem com a exemple aquest cap de setmana: Després del “road trip” que ens va portar a Canadà i que continuaré relatant en properes entrades, tocava descansar una mica, per això divendres vam fer una barbacoa a casa del Juli, amb tots els ingredients typical american: carn, amanida, blat de moro…

Però ens va trucar un noi de Castelló per convidar-nos (bé, a la JuDh) a una festa en un loft més aviat curiós. Era l’aniversari d’un noi alemany i hi havia alemanys, espanyols, americans, un noi espanyol-anglès-rumà-lleidatà… i el més interessant de tot: un gronxador penjat del sostre!! Val a dir que el propietari del pis celebrava el seu aniversari d’una manera bastant especial, ja que anava desapareixent cap al lavabo i tornava molt més content cada vegada.

Després de la festa aquesta, el dissabte em vaig despertar als voltants de migdia, dutxa, dinar i mirar coses per Internet.

Però el dia va agafar una altra direcció. De sobte em vaig trobar en el rooftop d’un institut mirant una pel·lícula en un festival de cinema a la fresca, menjant guacamole, nachos, brie i pa… La pel·lícula anava d’un senyor que es considerava l’home més fort del món en doblegar acer i metall (Strongman). Però es podien extreure frases tan curioses com “És molt més fàcil doblegar un penic canadenc que un d’Estats Units”. Tota la història de la pel·lícula era bastant patètica, ja que es veia clarament com Stanless Steel (aquest era el seu nom) s’enganyava creient que encara era l’home més fort del món, però després no podia realitzar el que es proposava. I enmig de tot això hi havia crisis amb la seva dona, una iaia més morta que viva, un germà borratxo…

Bé, fins aquí pot semblar una nit més aviat normal, però el més fort és que després de la pel·lícula, que va ser molt avorrida (i el terra del terrat molt incòmode) ens vam trobar el senyor protagonista (i la seva dona) uns quants carrers més enllà, que volia demostrar com era capaç de suportar que un pickup passés per damunt seu!

El que veieu al vídeo és tot el que va arribar a pujar el vehicle damunt del senyor, però tinguem en compte que ja deu tenir una edat (té el cabell blanc). Mentrestant, la seva dona feia cara de patiment, més o menys com les mares quan veuen que un fill seu fa alguna animalada, però no saben com parar-lo.

Tot es torna més surrealista perquè després d’aquesta demostració de força (?) vam anar a un gimnàs (professional, no el de l’institut) a beure cerveses de gratis, ja que la marca promociona el festival de cinema a l’aire lliure, o sigui que tenim fotos com aquesta:

Diumenge ja ha sigut un dia més normalet. Després d’un brunch en un restaurant cubà (?) hem anat a agafar el funicular que porta cap a Roosevelt Island i hem fet una volta per l’illa, agafant l’única línia d’autobús que hi havia. Ens ha portat fins una punta de l’illa, ha girat i ha tornat a baixar pel mateix carrer fins al lloc on l’havíem agafat, tot pel mòdic preu de 25 cèntims.

Després tarda de relax a Central Park, una mica de ball amb uns patinadors que hi ha per allà i ballen música techno, hem pujat a un rooftop, on et deixen un barnús per si fa vent (que en feia, i molt) i sopar sushi. Tot molt rutinari…

Dilluns tarda de cinema amb sessió doble, com ja ve sent habitual. La primera pel·lícula era “UP”, l’última de Pixar en 3D. Molt recomanable, perquè aconsegueix passar del riure al plor en un tancar i obrir d’ulls. Molts moments emotius i moments hilarants també. I ja qu estàvem allà, ens vam quedar a veure “Angels & Demons”, el nou thriller basat en una altra novel·la de Dan Brown, l’autor del famosíssim “Da Vinci Code”. Acció trepidant pels carrers de Roma quan el Papa mor i comença l’atac de la secta dels Illuminatti, que es creia eradicada.

A continuació teniu els dos tràilers en versió original: