Road Trip (i IV): Ottawa, Québec & coming back to New York

I si el fascicle anterior havia acabat dormint en un motel de carretera d’Ottawa després de sopar un kebab i prendre un daiquiri, aquest havia de començar amb el personatge que més il·lusió ens hagués fet trobar-nos en el nostre motel: l’assassí de 'No country for old men', interpretat pel cara-pal Javier Bardem.

Realment em fascina que un tio pugui haver rebut un Oscar (un Academy Award aquí als States) simplement per fer cara de no-res. Jo realment crec que és un paper bastant fàcil de fer, fins i tot hi ha gent que té molt més mèrit, com un agent immobiliari que t’encoloma una casa que sap que té una instal·lació de gas clausurada per emetre massa monòxid de carboni (història real), un banquer que et fa signar una hipoteca que realment t’hagués pogut sortir més barata, o fins i tot el taxista que s’aprofita de veure’t una mica perdut i et porta a donar tombs per la ciutat molt dissimuladament (història encara més real, si pot ser).

Doncs bé, si et despertes en un motel de carretera d’Ottawa, com si ho fas a Massalcoreig, el primer que fas és buscar alguna cosa per esmorzar, i en el nostre cas era fàcil, perquè hi havia un supermercat bastant a prop i una tauleta que ens permetia fer pícnics a la porta de l’habitació.

Una vegada el dipòsit s’ha carregat, toca visitar la ciutat i descobrir que el millor del museu d’art modern es troba a fora, una aranya d’alguna mena de metall, amb ous i tot, on es poden fer mil i una fotografies:

Després creuem el riu i fem una visita al parlament d’Ottawa, on ens trobem amb una campana que ens explica la història de l’edifici antic, que es va cremar (curiosament com mig edifici parlamentari de Toronto). A la inscripció que acompanya la campana es pot llegir la història de l’incendi que resulta que va començar quan dos treballadors van deixar un fogonet encès mentre era la seva hora de dinar, als voltants de les 11 del matí. Quan ja era migdia i tota la torre estava en flames, la campana que trobem allà va repicar les 12 campanades, i la gent va emmudir, perquè va semblar que una veu demanés auxili des de l’interior de l’edifici…

Després de la volta pel parc que rodeja el conjunt d’edificis, amenitzada per una discussió política sobre Palestina, Gaza i alguns conflictes més, creuen un altre pont que passa sobre el riu Ottawa (tenen noms originals aquí per tot) i entrem a la regió del Québec, part francesa de Canadà, on Ottawa perd el seu nom i passa a anomenar-se Gatineau, encara que ambdues ciutat comparteixin la mateixa divisió censal metropolitana. És un cas especial, ja que comparteixen aquesta subdivisió més aviat política dues ciutats que es troben en províncies diferents.

Encara és més sorprenent aquest fet que acabo d’aprendre (I ♥ Wikipedia) després del que ens vam trobar just creuar el pont: una manifestació independentista, que reclamava que Québec fos pels québecoises. Com que ens vam sentir un pèl identificats amb el cas català (i perquè anaven en la direcció que volíem anar nosaltres), el resultat va ser:

Sí senyors, realment el nostre viatge a Canadà va ser bastant atípic! I de record, tots tenim una bandera de Québec…

Després de la manifa, que dirien els guais, vam anar al Museu de les Civilitzacions de la ciutat, on ens vam poder perdre durant hores, tot i les reticències inicials a entrar. Un cop acabada la visita, morts de fam, McDonald's (sí, sí, la juDh també) i començar la tornada cap a New York.

A partir d’ara moltes hores de carretera, passar per la frontera i demanar segell d’entrada al país que no ens van posar perquè no en teníem de sortida (lògic, per altra banda) i buscar lloc per dormir a Watertown, una mena de poble fantasma, com a mínim a l’hora que vam arribar. Per dir-vos que vam haver de preguntar en una mena de prostíbul/pub on podíem dormir, perquè no trobàvem ningú més…

Però aquí ja havíem après de l'experiència d’Ottawa. Només hi havia 2 llits a l’habitació i vam demanar un plegatín, que les tres noies s’estimen i tot, però tornar a dormir tan juntetes…

L’endemà, carretera i manta (després del complimentary breakfast) i cap a New York falta gent. Això sí, passant pel parc natural d’Adirondack (l'únic parc natural on he estat que té poblacions a dins) i fent fotos triples amb la nova utilitat que vam descobrir de la càmera de l'Emma:

Si cliqueu a sobre, podreu descobrir tota la seva espectacularitat, encara que ja la coneixíeu més o menys de la capçalera del blog.

L’estona de carretera va estar amenitzada per un joc de preguntes polítiques que li havíem regalat a la juDh i que van reportar molts i molts riures i respostes boges…

En fi, l’aventura havia acabat i tornàvem a casa, per la qual cosa tocava una nova entrega de la nostra sèrie de documentals:

La part final és l’efecte que provoca conduir durant moltes hores i que et faci gràcia qualsevol cosa… Encara que un 'M’agrada!' en boca d’una californiana sempre emociona.

I com a bonus track…

Per als que no ho sapigueu, això és una paròdia del final de la pel·lícula "Little Miss Sunshine", el ball que fa l’Oliva, la nena protagonista. Realment, té tantes versions gareibé com el 'Single ladies' de Beyoncé a Youtube i no he sigut capaç de trobar la versió original, així que us haureu de conformar amb la versió alemanya de la pel·lícula:

Pròximament, Road trip to Canada: The Movie!!