Only in NY

Si l’altre dia parlava d’un dia surrealista que havia tingut a New York, crec que em quedava bastant curt, ja que dissabte em vaig decidir anotar totes les coses estranyes que m’anava trobant durant el dia per poder tenir constància i dedicar-los una entrada d’aquestes filosòfiques que tant us agraden :P

Jo crec que aquesta ciutat és l'únic lloc on pots veure un noi que no para de caminar encara que el semàfor estigui vermell, que hi hagi una frenada massiva de cotxes a punt de produir un accident múltiple en un pas de vianants i el noi continuï tranquil·lament amb els seus auriculars de DJ.

Quan el semàfor es posa verd (bé, realment aquí a NY els semàfors de vianants es posen blancs) pots veure un cotxe que se salta el seu semàfor vermell i passa sense miraments mentre el conductor s’està afaitant al volant. Creues el carrer i et trobes el noi dels auriculars pixant en una paret mentre taral·leja una cançó que deu estar escoltant…

Finalment, arribes a la bugaderia i comences a omplir la rentadora (o rentadores, en el meu cas). Mentre la roba es renta, vas a una botiga que està uns quants carrers més amunt a canviar la talla dels pantalons que t’havies comprat, ja que a la botiga no hi ha emprovadors i si volies emprovar-te’ls ho havies de fer en un racó esperant que ningú mirés.

Tornar a la bugaderia per posar la roba a l'assecadora i descobrir que dins de l’aparell, mentre la roba dóna voltes, apareix un arc de Sant Martí! En aquest moment em vaig plantejar si el que s’havia fumat (o pres) el noi dels auriculars de DJ es transmetia per l’aire.

Bé, un cop la roba està seca, pots sentir les clientes de la bugaderia com comentem les seves últimes adquisicions en perruques i com les de cabell natural no els acaben de fer el pes. Perquè una cosa que jo no sabia és que la majoria de dones negres (o com a mínim a NY) no és que canviïn molt de pentinat, sinó que porten perruca.

Mentre vaig plegant roba parlo amb una tal Veronica, que m’explica que el seu fill només es vol vestir de blau marí o negre i que la pobra dona no hi veu gaire bé i que li costa diferenciar les parelles de mitjons. Sé que es diu Veronica, perquè ho portat tatuat en un dels seus generosos pits i porta un penjoll també amb el seu nom, per si de cas es perd, suposo.

I sento una altra clienta de fons queixant-se de què les assecadores no funcionen bé, perquè ha posat tota la seva bugada en una de les màquines durant 8 minuts i no se li ha assecat!! La xinesa de la bugaderia li va dient que sí somrient, però estic segur que no ha entès la meitat del que li deia.

Quan finalment acaba l’operació neteja de roba toca agafar el metro i allí em trobo amb una Núria Feliu de color negre i un mini-Steve Urkel. En el trajecte, que dura uns 40 minuts, pugen 3 persones diferents a demanar diners: un ven M&M’s i caramels pel seu equip de bàsquet, un altre demana pels homeless i el tercer ja és un homeless en si que demana per ell mateix, mentre destrossa alguna cançó que no arribo a endevinar per culpa de (gràcies a) l'iPod.

Gent de tota mena al vagó, però a això ja hi estic acostumat, encara que em crida bastant l’atenció que al costat de la Núria Feliu hi ha un noi amb un rosari tatuat al braç, talment el portés enroscat al canell.

I tot això abans d’arribar al museu Guggenheim, on em trobaré una cua bastant impressionant, perquè els dissabtes a la tarda l’entrada val el que tu vulguis. Clar que, mentre faig cua, de sobte cau un xàfec bastant important durant 3 minuts i acte seguit torna a sortir el sol. Fins i tot el temps està boig aquí a la ciutat que no dorm… I tant que no dorm, deu tenir malsons si realment s’adona de tot el que està passant!!