There is no restroom so don’t ask

Aquest cartell tan amistós era el que presidia totes les portes que es trobaven dins d’un establiment de KFC. Segur que els empleats/des ja estaven fins a les alitas de pollo que la gent els demanés per anar al lavabo i van decidir tallar-ho d’arrel.

Si comento això, podeu suposar que és perquè un dia vam anar a sopar a aquest glamurós restaurant tan típicament americà. Crec que hauré d’estar molt desesperat i/o famolenc per tornar a anar aquesta cadena de menjar ràpid…

Quant a la resta de les coses americanes que havia de fer aquí, doncs encara no estic anant al laboratori (diga-li laboratori, diga-li cova amb un parell de fluoresecnts i sense finestres ni res, és una habitació amb un ordinador, inductors enormes vells, un microones segurament espatllat…), però ara ja tinc feina per fer a casa: llegir mil milions de pàgines en PDF que m’haurien d’ajudar a entendre com s’ha de fer la programació del DSP.

Accommodation

Ja em trobo al meu nou pis gaudint del llit de dues places i mitja (com a mínim), amb uns llençols de quadres blaus i verds super-fashions… Aquests llençols van sortir del lloc menys pensat aquí a Estats Units. Bé, el menys pensat potser tampoc, perquè ja l’havia comentat al post anterior: IKEA!!És bàsicament el mateix que a Barcelona, però amb etiquetes també en anglès (totes estaven en espanyol also). I com a l’IKEA de Barcelona vas a comprar uns llençols i una tovallola i tornes amb una tauleta de nit, una paperera, dos coixins, uns llençols, dues tovalloles, un calçador-rascador d’esquena, draps de cuina, alfombreta per sortir de la dutxa… Però tot ben mono i amb noms impronunciables.

Avui ha tocat un altre dia de compres però bastant més productiu. Per fi ja tinc el sofà a l’habitació, amb un futon bastant confortable. Hem anat a casa d’un senyor de Perpinyà que marxava cap a Suècia i es venia els mobles. En principi, només volíem els dos futons que venia, però hem acabat dinant amb ell i catant una gran quantitat de vins francesos ben bons. I ara un petit exercici de càlcul: Quant creieu que em pot haver costat un sofà amb futon, funda de sofà (com un llençol), dos coixins, una llum de peu així com retro, una ampolla de vodka rus, una altra de vodka suec, una de rom, una de tequila, una de whisky i unes quantes de bon vi; a més d’un joc complet de coberts, moltes copes, vasos de xarrup i tasses? S’accepten apostes. Es pot donar el resultat tant en euros com dòlars, aplicant una conversió de 1 € = 1,2 $.

El senyor aquest s’ha portat molt bé i justament acabava de llogar una furgoneta per traslladar coses i ens ho ha portat tot fins a casa… PERFECT!

Social life

La xarxa social aquesta del ‘couch surfing’ cotinua donant els seus fruits i dijous vam quedar amb una tal Nora per prendre una copa. Una noia molt simpàtica que ens va portar a un local de música en viu i després vam anar al seu apartament amb unes Bud que havíem comprat de camí. Vam parlar de moltes coses i va ser definitivament una nit molt interessant. Sempre va bé conèixer una repostera amb un forat als pantalons suficientment gran com per mostrar una natja sencera jeje

I ja teniu notícies fresques, continuaré mirant ‘The two towers’ des del meu nou sofà a la tele que tinc a l’habitació, mentre el ventilador del sostre intenta baixar una mica la temperatura de la calefacció que sembla que tingui la caldera al bell mig de l’infern!!

Academy Awards night

Avui ha sigut nit d’Oscars, amb acompanyament típicament americà: Dues bosses enormes de ‘tortillas’ i Doritos amb sabor a pizza, salsa per sucar amb un sabor dubtós, nuggets fets al microones i hot dogs… Vamos, l’essència de la dieta mediterrània!!

Després del dia d’ahir carregat d’emocions ha anat bé una mica de relax davant de la tele mirant com Hugh Jackman feia l’espectacle, com la nostra Penélope Cruz guanyava l'Oscar o com ‘Slumdog Millionaire’ s’enduia cap a l’Índia totes les estatuetes que deixen facturar a l’avió. Crec que una mica més i s’enduen a la Sofia Loren, que cada vegada sembla més una estatueta dels Oscar, és a dir, està groga, inexpressiva i es mou més aviat poc. Només li falta l’espasa, però sempre es pot solucionar deixant-se crèixer una mica les ungles… L’únic que la diferencia de l’estatueta és aquella mata de pèl que té, que jo crec que li haurien de fer pagar més impostos, ja que la laca que porta és responsable de com a mínim el 70% del forat de la capa d’ozó!

I després d’aquestes hòsties gratuïtes a la senyora Loren, em toca explicar que ja tinc pis. Definitivament ahir vaig pagar una reserva per què no continuessin ensenyant l’habitació i demà (per tots vosaltres ja avui) toca pagar 3 mesos per entrar a viure. La zona sembla que està bé i tinc un supermercat enorme just a la cantonada, i fins i tot venen fruita i verdura sense envasar!! Trobar això aquí a NY és un autèntic luxe. No sé si a Alabama o a Ohio seria tan especial, però aquí realment em va sorprendre això.

L’habitació és realment molt molt gran amb un llit que jo diria que no és de matrimoni, si no de divorci, és a dir, en el moment que la parella ja no es parla i es posen a dormir un a cada punta del matalàs evitant tocar-se… L’única pega és que no hi ha internet WiFi (guai-fai), però una vegada més la crisi és la meva aliada. Hi ha una botiga d’electrodomèstics aquí a NY que ha fet fallida i han de treure’s de damunt tot el gènere que puguin i l’estan deixant gairebé a meitat de preu o menys. Crec que demà m’hi passaré per investigar els iPod, iPhones i qualsevol cosa que comenci amb ‘i’ minúscula… Demà passat tocarà anar a IKEA (aiquia) i comprar quatre coses essencials en tot nou pis, léase llençols, tovalloles i potser tauleta de nit jeje

Deia el del dia carregat d’emocions perquè això de definitivament decidir que ja tens pis et treu un pes de sobre però te’n posa un altre de més gran, perquè estàs firmant un compromís conforme t’hi estaràs un cert temps, el mantindràs net, ja no tens excusa per no cuinar, ja que el frigorífic i els fogons són teus…

Però després de pagar el dipòsit, vam anar a veure la Blair com improvisava en un bar. Era com una mena de ‘Club de la comèdia’, però per grups, i anaven enllaçant històries entre elles sense cap mena de sentit i tal com els anaven sortint.

Després vaig descobrir que la gent de Brooklyn tenen els veïns més pacients del món mundial i part de l’estranger. Com es pot explicar si no que acabéssim a l’apartament d’uns nois que no coneixíem gaire fins a les 5 de la matinada bevent cervesa, amb la música a tope i la gent pegant ‘berridos’ a tort i a dret? Una casa, la veritat sigui dita, on no em faria res haver trobat una habitació: Bany gran, cuina més que acceptable, habitacions molt grans i, el més important, una pantalla plana enorme al menjador, amb Xbox, Wii i PS3!

Quan em vaig adonar que en aquell pis no cridarien als Mossos per soroll ja em vaig relaxar i va ser una bona festa. I res més, que demà m’he de despertar aviat per anar a ‘desvalijar’ Circuit City!!

PD: Gran cançó amb un començament que us sonarà una mica, però aquí a NY és tot un èxit:

Live Your Life

Manhattan Nights

Ahir va ser el primer dia que vaig descobrir la nit novaiorquesa. Després d’un itinerari mirant pisos per tot el que vindria a ser Brooklyn i perdre’m per anar de pis a pis, vaig arribar a “casa” molt tard (8 i pico) i no vaig tenir temps de sopar, ja que havia quedat amb el Julià per anar a la festa d’aniversari d’una amiga de la noia al sofà de la qual està dormint (sí, una mica liat no?)

Total, que de camí cap allà vaig fer el que fan els americans abans de sortir de festa… Comprar un 6-pack de Budweiser!! Realment en aquell moment em vaig sentir integrat dins de la cultura, si no hi ha res que unes bones cerveses no puguin solucionar… ;)

Com que em van veure cara d’afamat, em van fer un entrepà de truita per sopar i vam començar amb les cerveses. La Blair (així es diu la noia) és súper-maja i en 5 minuts ja semblava que ens coneguéssim de tota la vida. És una noia que ve de Texas (com el Bush) i està pendent que li arribi el carnet de conduir per dedicar-se (atenció!) a ser mecànica de cotxes!! I no, no és la típica camionera que us podeu imaginar, si no que és una noia molt maja, simpàtica i no està gens malament…

De camí cap a Manhattan vam posar en pràctica el que tantes vegades s’ha vist a les pel·lícules de beure d’ampolles que es troben dins de bosses opaques… Encara que la Blair ens va aclarir que per molt que les ampolles es trobessin dins de la bossa, no era molt legal beure al metro… Però tinc proves que demostren que ella mateixa se saltava les lleis jiji

Arribats a la discoteca Cielo ens vam adonar que era un lloc de postín (para los de la LOGSE: pijo) quan per entrar vam haver de passar com 2 controls de seguretat. Primer et demanaven una identificació per demostrar que tenies més de 21 anys i et donaven un tiquet. Un cop passada aquesta porta, et trobaves un segurata i una segurata que et feien buidar les butxaques i et registraven de dalt a baix. Mira, és una bona forma que si no aconsegueixes lligar a dins de la disco no puguis dir que no t’han refregat jeje. Després d’això havies de donar el tiquet que t’havia donat l’amable senyor de l’entrada a una altra senyora que quan el tenia li deia a un altre segurata que podies entrar. I aquest mateix senyor et “recomanava fermament” que anessis a deixar la jaqueta al guardarroba, on et clavaven $3 per peça de roba.

Com suposo que ja heu deduït era un lloc bastant bastant exclusiu i hi havia gent molt mudada bevent copes de xampany i begudes en copes altes de Martini… La foto del començament del post correspon al sostre de susodicha sala, i podeu veure la il·luminació mega-fashion que ens acompanyava mentre sonava música techno.

Quan vam veure que hi havia com tauletes amb cartes i com a bons catalans vam anar a xafardejar els preus, però quan vam veure que eren només preus d’ampolles ($350 per una ampolla d’Absolut i barbaritats d’aquest tipus…) vam decidir que havíem d’anar a un altre lloc. Però clar, què et pots esperar d’un lloc que es troba just davant del famós restaurant Pastis de NY? (Diuen que surt molt a Sexo en NY)

Per tant, la Blair es va acomiadar de la seva amiga (la de l’aniversari) i ens en vam anar a un bar per allà a prop a fer unes cerveses (de llauna :P). El canvi va ser brutal, un local petitet, una mica fosc i amb música interessant, amb les llaunes de cervesa americana a $2. Després de la 3a llauna, o sigui amb aproximadament un litre i mig de cervesa al cos, un tio que teníem davant va cridar a la Blair per dir-li que li agradaven molt les seves mitges i que volia interrogar-la. Ella va accedir i no sé molt bé com va anar la cosa, però vam acabar al pis d’aquest senyor fent margaritas… La foto que ho prova és aquesta, dins del lavabo del senyor Dan.

També hi havia una californiana que no parava de fer-li miradetes al Julià, però la cervesa li va fer una mala passada i no va reaccionar gaire. Total, que demà ens ha invitat a una barbacoa a casa seva, però no sé si hi anirem, perquè si no ens porta la Blair no crec que hi sapiguem arribar… I crec que ella no hi pot anar.

Resumint, chico se pierde por NY, llega tarde a casa, se va a cenar a casa ajena y conoce a chica, chica lleva a chico de fiesta a lugar pijo porque es la fiesta de cumpleaños de amiga de chica, chica se despide de su amiga y lleva a chicos a bar, chicos y chica beben y charlan y conocen señor y chica2; chicos, chica, señor y chica2 van a tomar margaritas a casa de señor y señor invita a chicos y chica a barbacoa el domingo. La típica història d’un divendres a la nit!!

High expectatives

Avui he tornat per segona vegada a la facultat i, cómo no, m’ha tocat anar a una altra reunió, per toooonto. Encara que avui ja he començat a veure de què va el projecte i també m’he adonat que el sistema educatiu americà és bastant diferent del nostre. Estaven al·lucinant perquè un noi havia sapigut dibuixar correctament un element elèctric (una tonteria absoluta), però després parlaven d’anàlisi de circuits (una cosa més aviat complicadeta) amb una lleugeresa que semblava que ho haguessin après a Primària i fos elemental…

Després he anat a la cova-laboratori per descobrir que havien netejat una mica l’espai on se suposa que treballaré, i el Lee (crec que s’escriu així) m’ha explicat més o menys què és el que s’intenta fer amb aquest projecte i m’ha semblat entendre que estem dissenyant una ‘Magic Box’ (un nom que els seguidors de Lost coneixeran), però no tan guai com la que hi ha a l’illa dels supervivents de l’Oceanic 815. Simplement és un interruptor de potència que permet aïllar circuits si hi ha hagut alguna fallada o es necessita fer un manteniment d’aquell tram. O això com a mínim és el que he entés. No és tan fàcil com posar un interruptor dels de casa perquè estem parlant de molts volts aquí, i a més de corrent trifàsic…

I per la resta bé, avui ha arribat el Julià i l’he portat a donar un tomb per Manhattan (com si jo fos super expert ja…). Hem acabat entrant a Central Park, amb un fred bastant horrible, per cert. Dins de Central Park hem trobat un rellotge que semblava que hagués de fer un espectacle bastant interessant cada hora i mitja hora, però realment ens ha decebut bastant, tal com es pot observar al vídeo que trobeu a continuació:

Ja veieu que poc a poc vaig descobrint com fer els posts una mica més amens que una parrafada darrere l’altra. I aquest també compleix el requisit de demostrar que realment estic a NY, com em reclamava algú en l’entrada anterior.

I per si voleu més proves, això és el que es veia just darrere meu en gravar el vídeo:

Encara no m’he fet fotos amb ‘american’s churris’ però a veure si el cap de setmana puc, que el Julià va arrbar ahir però ja té el finde ple de plans. Realment m’he de mirar això del ‘couch surfing’…

Times Square…

No sé què té Broadway que per molt malament que estiguis t’acabes trobant bé. Seran els cartells tan lluminosos? El veure que tothom que passeja per allà és feliç? La botiga enorme d’M&M’s somrients que et saluden des d’una megapantalla? La veritat és que no ho sé, però sí sé que anar allà és oblidar-te de les preocupacions durant una estona, exactament fins que tornes a pujar al metro i fas cap a un pis totalment buit, a les fosques (com les mosques) i te’n vas al llit perquè la fajita-burrito no t’ha sentat gaire bé…

Però el que sí és important és que durant una estona has sigut feliç, el temps ha passat molt ràpid i t’has oblidat que et trobes sol en un país a moltes milles de distància de tota la gent que estimes…

Aquest pessimisme que impregnava el post s’acaba de trencar de la forma més màgica possible… Acabo d’aixecar els ulls i estic veient com a fora de la cafeteria acaba de començar a nevar, cauen flocs de neu de moment petits però que poc a poc van creixent, és el moment perfecte per sortir d’aquesta reclusió i posar-me a caminar per NY sense rumb, descobrint coses ara que ja sóc una mica més part de la facultat. Aquest matí m’han fet la meva targeta d’accés (temporal i crec que amb accés limitat), però com a mínim ja puc entrar a la universitat sense haver d’explicar cada vegada perquè no tinc una identificació i treure DNI i passaport!!

Sembla mentida que una mica de neu pugui canviar tant un estat d’ànim però realment com diuen els de Gran Hermano: ‘Aquí todo se magnifica’, encara que la neu poc a poc es vagi convertint en ventisca i jo sense els meus esquís (que no tinc) :P

I ara a esperar, que avui arriba l’altre noi de la meva facultat i espero que tot millori quen siguem dues persones apurades en lloc d’una jeje

Espero que estigueu tots molt bé i a veure si deixeu més comentaris i em feu saber com van les coses tan i tan lluny.

I de regal una foto de Rockefeller Center amb la gent patinant:

Jo encara no ho he provat, perquè si no ja tindria els meus primers blaus newyorkins, però prometo aquí davant de tota la ciber-comunitat (sé que este nombre te gusta, Alvarito) que no marxaré de NY sense haver caigut a Rockefeller Center. Evidentment, si pot ser acompanyat millor, o sigui que ja sabeu… Estic esperant companys de patinatge!!

Dia de bajón...

Per fi he entès què vol dir que el mercat immobiliari està malament! Després d'una setmana buscant pis per NY, on tothom m'havia dit que era molt fàcil trobar-ne, he hagut de buscar una solució temporal fins al dia 1 de març quan, si tot va bé, tindré una habitació en un pis compartit.

Aquest lloc on estic era un dels pisos que havia d'anar a veure per llogar, però es veu que hi va anar algú abans que jo i el va llogar a partir de març. La veritat és que és una pena, perquè està molt bé. L'habitació és molt gran i té un bon llit (important!). Tot el terra és de parquet (vell, però parquet) i el preu era ben bo. Al lloc on si tot va bé aniré pagaré 250$ més al mes per una habitació un pèl més petita però això sí, totalment amoblada, amb llit, armari, taula... I els companys de pis semblen bona gent. A veure si és veritat...

El que m'ha sorprès més de NY en general és que aquí la gent no té menjadors, tenen com a molt una taula a la cuina o directament ni això. Evidentment que si vaig a veure llocs de luxe, que cobrin 3000$ al mes tindré taula, jacuzzi i el que faci falta, però 'no está el horno para bollos' jeje

I no sé, ara toca adaptar-se a aquest nou pis per 10 dies, que serà quan torni a canviar i anar al pis que, espero, sigui definitiu.

El títol del post defineix clarament el meu estat d'ànim. Creia que venia aquí seria increïble, que coneixeria molta gent, faria molts amics, treballaria una mica i m'ho passaria molt bé, però de moment continuo sense conèixer a ningú més que un dels meus companys de pis.

Que jo estava mirant les ofertes de pisos per Internet i vaig veure un anunci publicat per Alison Lopez. Vaig contestar de seguida perquè el preu era correcte i la zona m'agradava. Vam estar parlant per mail fins que vaig venir a veure el pis. Amb aquest nom, no ens enganyem, tots haguéssim esperat que ens obrís la porta la típica latina sexy (o no sexy, però sí latina) i quina va ser la meva sorpresa quan em trobo un tio prim, sense afaitar i totalment despentinat dient-me: 'Hi, I'm Alison'. Jo esperava al final de la frase un "'s brother" o "'s boyfriend" o "'s friend", però no. Alison, la latina sexy amb qui havia estat parlant alguns dies, era un tio!!!

Total, com ja havia dit en algun altre moment: 'America is different', i ben different que és.

Resumen semanal

Per fi sembla que la Tatiana Poland s'ha dignat a deixar-me tenir Internet de qualitat acceptable durant una estona. Aprofitem-ho abans que s'acabi l'oferta ;)

De moment en tres entrades només ha explicat el viatge, o sigui que ara toca posar-se al dia...

DIMECRES
Primer dia "real" a NYC. I jo com un pardillo cap a la facultat... Qui m'havia manat entrar en aquella casa de bojos abans del dia que m'havien dit! Els qui hagueu vist 'Astèrix i les 12 proves' (o llegit, però segur que n'hi haurà més que l'han vist...) sabreu com em vaig sentir quan vaig començar a deambular per la facultat més gran i mal organitzada on havia estat mai (I vinc del Campus Nord...). Tot eren passadissos llargs, amb portes a les dues bandes, gent que et passava pel costat i no et miraven... Encara estic buscant les classes, la gent que parla asseguda a les escales o els que lliguen recolzats a les taquilles, perquè això passa a les pel·lícules!!


En fi, em va portar un noi que ni em mirava a veure a una sèrie de gent i a fer papers. De fet, només vaig haver d'ensenyar els papers unes quantes vegades i somriure, signar molts formularis i ja està. Jo anava amb el meu portàtil a la motxilla per connectar-me en algun lloc i poder saludar a la gent de casa, amics, que ja us trobava a faltar!!

Finalment vam acabar i em van dir que esperés que arribés el meu tutor en unes cadires que hi havia allà en una mena de recepció. Aleshores vaig preguntar si podia trobar algun lloc per connectar-me a Internet i em van donar una clau per poder-me connectar i "treballar" a la mateixa cadira on era!

En aquell moment va ser quan va començar aquest experiment del blog.

Bé, el tutor va arribar i em va dir que a les 14.30 tenia una reunió per conèixer l'equip de treball. Jo flipant perquè només havia anat a fer papers i ja em volien fer currar! Però què s'han pensat home, que sóc espanyol i es necessita la 'siesta time' (que, per cert, per aquí creuen que parem de currar al migdia per anar a dormir la migdiada, molt fort!!).

Doncs bé, vaig cap a la cafeteria. Després de donar mil tombs per passadissos i trobar-me una quantitat ingent (quina bonica paraula) d'asiàtics i indis me n'adono que només calia haver anat cap a l'altra direcció del passadís que havia agafat al començament.

Allí dino espaguetis amb un tros de pollastre damunt, i espero que es faci l'hora observant al meu voltant. Crec que em dec haver equivocat de país, perquè és horriblement difícil trobar una persona blanca 'around'.

Arriba l'hora de la reunió, em perdo per la biblioteca fins que veig un munt de gent esperant davant d'una porta, miro el post-it que m'han donat i, efectivament, aquella era la sala. Entrem i ens comencen a pegar el rollo uns senyors que volen vendre un software. Miro al voltant i veig que les dues úniques noies que hi ha (asiàtiques) estan dormint! I penso: 'OK, es nota que poc que teniu els ulls tancats, perquè ja els teniu a mitges normalment, però homeeeeee...'

Acaba la reunió (3 hores després!!) i em porten a un laboratori que serà el meu lloc de treball (sembla). El lloc més fosc, petit, depriment... I un munt de gent amuntegada allà. Però el professor em diu: 'Com pots veure, hi ha poc espai (no me jodas!!) per això estaria bé si poguessis treballar el màxim des de casa o a la biblioteca'. Per tant, crec que poc em veuran per la facultat, encara que és una pena, perquè no sé on coneixeré gent si no és allà...

I dimecres is over, només em queda comprar una mica de sopar i un desodorant (que no en trobava enlloc) i a dormir!!

Crec que el resum aquest quedarà aquí, o sigui que aniré amb una mica d'offset en els posts jeje

Les escales van bé per fer el cul dur

Doncs bé, una vegada arribat al JFK, em disposo a sortir de la zona d'inspecció i em fan tornar a treure els papers que ja havia desat. Els ensenyo amb por que m'obrin les maletes i comencin a treure coses amb la conseqüència que aquestes maletes ja no es podran tornar a tancar...

És curiós com les mateixes coses, només una mica remenades, ja no caben als mateixos llocs que abans. Un exemple molt clar el tenim quan marxem de vacances i el pare comença a carregar el maleter del cotxe. Als 3,7 minuts desisteix, amb la meitat de les bosses fora perquè no hi caben. 'No hi caben??', se sent una veu que crida per darrera i apareix la mare amb un 'Aparta, que tu no en saps'. Va treient tot el que ja estava al maleter i comença l''operació Tetris', també anomenada com 'La multiplicació de l'espai contingut en un contenidor tancat'. El nom és evident què significa, ja que la mare aconseguirà posar totes les bosses, el periquito, el matalàs inflable (inflat!) i si cal la sogra també!!

Jo anava fent aquesta reflexió i no em vaig adonar que no em demanaven que obrís les maletes, era lliure! Podia entrar als Estats Units tranquil·lament! Anava tan content que em va venir un senyor i em diu: 'Taxi?', i jo: 'Yes, thank you' MALAMENT!! Nens i nenes, no heu de dir mai que sí a un senyor que us trobeu en passadís, encara que us estigui oferint el que necessiteu en aquest moment i creieu que tothom és bona persona!! Aquest simpàtic senyor resulta que portava un dels anomenats 'gipsy cabs' (paraula que he après avui), és a dir taxis il·legals que simplement serveixen per treure la pasta a turistes incauts o gent massa confiada (léase jo). Vaig començar a sospitar quan li vaig haver de repetir 3 vegades on anava i no sabia quin carrer era, però en aquell moment les meves maletes ja estaven al maleter del Chevrolet blanc i ja era massa tard per tornar enrere.

Durant el viatge no va parar de parlar per telèfon amb vés a saber qui que li anava indicant per on havia d'anar. (Evidentment jo no sé àrab, però si sentia que anava repetint els carrers per on passàvem... No crec que anés informant al seu supervisor el recorregut que feia).

Finalment arribem a l'alberg i arriba el moment de pagar. En aquells moments ja estava patint perquè pensava que si no li pagava, vés a saber què passaria!! Al final em va cobrar $90, quan normalment m'hauria d'haver cobrat uns $65 - $70, o sigui que tampoc em puc sentir tan malament.

Entrada a l'alberg i m'atèn una noia molt simpàtica, que em veu bastant apurat, carregat amb les maletes (recordem del 1r post que portava un sobrepès important) i se'm mira bastant divertida des del taulell. Li explico que tinc una reserva per telèfon i una altra per mail, però que en volia anul·lar, evidentment, una de les dues. Mira el registre i em diu que si prefereixo que em registri com a Mrs. Gelonch o com a Mr. Delonch, ja que són els dos noms que troba apuntats. Li dic que la opció correcta és un remix de les dues i em dóna una habitació al 4t pis.

Començo a buscar per la recepció l'entrada a l'ascensor mentre la noia atèn a uns altres clients. Al cap d'una estona desisteixo i li pregunto on està l'ascensor i em contesta que no n'hi ha!! En aquell moment començo a suar, veient que hauré de pujar a peu 4 pisos dues maletes, motxilla i portàtil. La noia suposo que em devia veure l'ensurt a la cara i em diu que si vull em pot donar una habitació al 3r pis. Bé, no és molt, pero menos da una piedra, que diuen... Jo tot feliç li dic que pujo a deixar portàtil i motxilla i baixo a buscar les bosses grans. Pujo 3 pisos i veig que just davant de l'habitació assignada hi ha un cartell on posa 'Women's bathroom'. Començo a buscar el d'homes i no n'hi ha. I jo pensant: 'America is different, aquí només van al lavabo les dones, els homes pixen des de la finestra i es renten a lengüetazos, com els gats'.

Torno a baixar cap a baix a recepció (3 pisos més) per preguntar què passa. I em diu somrient que els lavabos d'homes són a la planta 2 i 4. Per tant, em torna a donar la clau de l'habitació del 4t pis i torno a pujar a deixar motxilla i portàtil a l'habitació que està més lluny de totes a la punta del passadís, a l'altre cap de món, al costat de la sortida d'emergència. Després de 4+4+4+4 pisos més, ja tinc totes les maletes a l'habitació. Tinc gana, però ja no torno a baixar i em quedo adormit. Demà serà un altre dia, que després d'un viatge de 13 hores, 30 pisos són molts...

Keep going

Aprofito un altre moment de robatori d'Internet inalàmbrica per continuar la història. On ens havíem quedat? Ah sí, que l'avió estava aterrant, però abans d'això he recordat que no havia comentat una cosa molt curiosa de les hostesses... A mi no paraven de despertar-me, però hi havia una noia a la fila del mig de l'avió que només va fer que arribar, es va tapar amb la jaqueta, caputxa i una bufanda a la cara i va dormir gairebé tot el viatge sense que ningú li digués res!!! De tant en tant es despertava i veia que la gent havia menjat el dinar, o el berenar i el demanava... Vaig pensar 'Vaja crack!'

I una altra cosa curiosa d'aquesta noia és que va passar com a Ugly Betty (que també en van posar un capítol). Va pujar a l'avió amb unes ulleres enormes, així mig tapada, amb la caputxa i tal... I la veritat és que no semblava molt atractiva. Però va ser aterrar a NY, treure's les ulleres, la caputxa i descobrir que era guapíssima, allò que no ens creiem en els serials, realment passa!

I ara tornem al punt de començament del capítol: Arribada a JFK Airport.

Després de tantes hores assegut en un avió (petit, per què negar-ho) se’m fa estrany això de caminar per un passadís estret carregat amb la motxilla, el portátil… Però aviat me n’adono que precisament ràpid no anirem per entrar als EEUU. Arribo i hi ha una cua llarguíssima de gent esperant que un amable policía els revisi els qüestionaris que hem hagut d’omplir a l’avió amb preguntes tan interessants com si has sigut alguna vegada prostitut/a, si has segrestat algún nen americà o si portes cargols a la maleta. Després d’un temps indeterminat de cua (vaig tan carregat que no em veig el rellotge) arribo al senyor que controla les cues i et dirigeix a la finestreta adequada. Li explico que tinc un visat J-1, em mira els papers i em diu que no són els correctes, o sigui que he de tornar a l’entrada, omplir els que toquen i tornar a la cua!!

Afortunadament, ara la cua és molt més curta i el senyor dirigidor m’envia a la finestreta que està més lluny (quina sort), encara que ja va bé, la senyoreta policia és prou maja ;) Em va omplint papers mentre a la cabina del seu costat hi ha un 'catxondeo' increïble, una altra senyoreta policia ensenya a altres regals de boda que li han fet (bastant horribles tots, la veritat).


Commercial break:

Ara mateix a la ràdio estan anunciant un aparell per despistar els radars policials, 'y si no queda satisfecho le pagamos las multas…' seria l’equivalent en espanyol!! Ja m’ha estranyat que quan començava l’anunci diguessin que depenent de quins estats aquest anunci era il·legal, però flipa!!

Back with our regular programation:


Una vegada passat aquest control, arribo a la cinta per on surten les maletes de l'avió. Evidentment, està plena i he d'anar al final de tot. Veig baixar rodolant la maleta que amb tant de carinyo m'havia preparat, però clar, toca esperar que arribi. Observo l'aeroport mentrestant... Hi ha policies per tot arreu, no menjant dònuts, però poc els falta per ser el jefe Wiggum, una mica de maquillatge groc i... tachán!!


I ja m'he liat una altra vegada! Pròxim episodi: Illegal taxis, 'no elevator, sorry'

Arribant i aterrant...

Benvinguts a aquest nou experiment, que no sé quant durarà...

La primera vegada que actualitzo em trobo assegut en una cadira en una mena de recepció del Department of Electrical Engineering de la Polytechnic University i un munt de gent passant per davant, parlant idiomes estranys... Perquè crec que aquí el més americà que hi ha (o com a mínim més occidental) sóc jo!! Pel primer blog suposo que és de rigor començar explicant el viatge... Doncs som-hi!!

Dilluns 9/2/2009, 2145 zulú: Arribo a la parada de Jaume I ("palito") per trobar-me amb l'Alvarito i la Sofia que m'estan esperant per anar a sopar, poc després arriba Lorien i la seva motxilla i moooooolt després Manolito. És un sopar especial, perquè és l'últim àpat a Espanya abans d'embarcar-me cap a la meva nova aventura novaiorquesa. El lloc triat? Doncs un indi, però que el menjar que feien el fa ma mare igual, par tant lli he de comentar que és una crack fent menjar indi (léase estofat de vedella i calamars farcits).

Acaba el sopar, les cerveses i les picades típiques de quan tenim l'aranesa a prop i anem a fer un cocktail, així com la gent guai... Se'ns uneixen Jaume, Andrés i Maria perquè allà on hi hagi alcohol... La nit es va allargant poc a poc, després dels cocktails vénen mojitos... I al final arribar a casa a les 3 de la matinada, ja no val la pena dormir, doncs encara no s'ha acabat de buidar l'habitació. Tota la nit parlant pel Messenger i fent caixes i bosses diverses.

Són les 7, la Maria ve cap a casa per venir a l'aeroport a acomiadar-se, pugem al cotxe i enfilem cap al Prat. Els pares i padrina ja esperen allà per esmorzar plegats. Les maletes es facturen, pesen 12 kg més del permès!! Però la noia del check-in es porta bé i diu que només passen 10 kg i només cal pagar la meitat del sobrepès. Esmorzar llarg, tensió a l'ambient i arriba el moment d'entrar cap al control de seguretat, abraçades, ulls molls, però aconsegueixo pujar sense plorar gaire que, sent jo, és un gran pas!!

Un cop dins de l'aeroport em fan treure tots els aparells electrònics de les motxilles (tingueu-ho en compte quan vingueu) i passar raigs X... Embarcar i sortir direcció Dublín. Un vol bastant agradable, amb companys bastant pesats, però em poso a dormir :P

Un cop a Dublín, compro una horeta de connexió WiFi i puc començar a informar a tothom de com està anant el viatge, dinar i cap a embarcar un altre cop: La porta d'accés a l'avió està a l'altra punta de món!!!

Nou avió, mateixa companyia, hostesses similars, però al cap de poc descobriré que no seran les meves millors amigues jeje

L'avió va mig buit i puc deixar la meva motxilla al seient del costat i em preparo per veure la tele, que funciona fatal, només es veuen ratlles i se sent molt fluixet, però és el que hi ha. Sense bateria al portàtil ja no puc aspirar a res més que a les sèries velles i vídeos musicals de l'avió o al Harry Potter que porto a la motxilla... Les hostesses comencen sent molt amables, ens porten un refresc, amb 'pretzels' i tot. Comença 'Samantha Who?' primer episodi, ja l'he vist i així puc entendre millor de què va perquè, entre que no es veu bé, no se sent bé i parlen súper ràpid...

El temps va passant i ens anuncia el capità que arribarem una horeta abans del que estava previst perquè portem vent de cua (crec que diu això). A les teles comença High School Musical 3 i em disposo a veure-la, però m'adormo. Just en el millor moment del son, arriba l'hostessa amb el dinar i pega un cop a la taula del costat que em fa pegar un bot.

'Chicken or beef?' 'Beef, please' i dino. La son torna a arribar poquet a poquet, però un nou cop a la taula del costat: 'Coffee or tea?' 'Coffee, please... thank you'

Per tercera vegada m'adormo després d'una estona veient una sèrie estranya, mig documental, mig reportatge de moda, mig ficció... sí, 1,5 sèries ;)

I oi que no endevineu què passa en el millor moment del somni? Evidentment, el berenar!! 'Coffee or tea?' 'Coffee, please... thank you'.
Desisteixo d'adormir-me més i des d'aquell moment ja no passen més hostesses...

I crec que ja n'hi ha prou per avui, que estic aquí al mig de la facultat i la gent em mira estrany perquè es pensen que estic treballant i tot!!

TO BE CONTINUED...

In following episodes: Landing in NY, illegal taxis, lots of stairs and... a muffin!!