Soroll

Quan van estar per aquí les tres últimes visites que he tingut, van descriure diverses vegades New York com “la ciutat de les olors”, i és que anar pel carrer és sinònim de sentir olors de tota mena, ja sigui dels restaurants o dels carrets de menjar que hi ha pel carrer: hot dogs, kebabs (o gyros com en diuen aquí) es barregen amb falafel, entrepans de tota mena, les flors que venen pel carrer, la ventilació d’algun edifici…

Però crec que realment es podia descriure com “la ciutat del soroll”, ja que a tot arreu on vas hi ha soroll de tota mena. Al meu barri no paren de passar avions per damunt de casa i, com que estic relativament a prop del JFK, ja van de baixada, volant baix, amb el consegüent soroll. Ja sigui de dia o de nit cada pocs minuts es veu passar un avió comercial que porta nous turistes (98% dels quals espanyols) a la ciutat que mai dorm. Que, parlant d’això, no sé on vaig veure que feien publicitat de Madrid descrivint-la com la ciutat que mai dorm… Perdona? Tan desesperats estan que ja fins i tot han de copiar sobrenoms d’altres llocs?

Però tornem al tema: soroll. Ahir va ser una dia especialment sorollós, i no sé per què. Sí, era dijous, però no estàvem dins o a la porta de cap discoteca plena d’universitaris. Simplement ahir a la gent li va donar per fer soroll, començant pels veïns del costat que, just a l’hora de la migdiada, es van muntar una barbacoa a l’entrada de casa amb música a tot drap. Ni amb les finestres tancades es podia tenir una mica de tranquil·litat. Normal, tenint en compte que els altaveus estaven a 5 (?) metres.

Quan desisteixo d’intentar fer la migdiada, em decideixo a anar a donar un tomb per Manhattan i aprofitar per comprar pa de veritat. Tot just enfilar el carrer del costat de casa m'“ataca” una música a un volum desorbitat, que semblava que s’anés movent. Poc després gira la cantonada un Impala taronja amb un negre rodanxó al volant que canta al ritme de la música, que continua creixent de volum conforma s’aproxima. Quan el cotxe passa pel meu costat veig que el conductor porta taps a les orelles! Això sí, d’un taronja brillant a conjunt amb el cotxe.

Després d’aquesta aparició que s’allunya carrer amunt toca agafar el metro i, evidentment, el metro no es lliura del soroll de la Gran Ciutat. Soroll de gent que crida mentre espera el comboi, soroll del tren arribant i frenant, soroll quan el conductor avisa a la gent que no es quedi a la porta… I avui també algú que canta a espentes. És una veu que ja voldria la Whitney Houston (a New York Jáuston :P) a “The Bodyguard”. Refila com un ocell, però sembla que es quedi a la parada de metro.

En aquell moment m’oblido de la veu misteriosa perquè un home se m’asseu al costat ocupant el seu seient i mig del meu, sense que sembli que tingui cap intenció d’apartar-se. M’intento empetitir tot el que puc quan torno a sentir la veu misteriosa, aquesta vegada més a prop. Arriba un moment que crec que deu ser de la cançó que estic escoltant en el meu iPod i rebobino per comprovar-ho. Allà no canta ningú més que Sabina.

Quan arribo a la meva parada, pensant que m’imagino coses, m’aixeco del meu lloc i veig que l’home del meu costat mou la boca… Qui m’havia de dir que un senyor d’uns cinquanta-llargs anys amb cara vermella, pinta d’alcohòlic i molt mal educat tindria la veu d’un escolanet de Montserrat? Una vegada més, only in NY!!

Canviant totalment de tema, què coi significa això?????

I per treure el mal sabor de boca, una cançoneta de Sean Kingston:

Somebody call 911...