Happy vacations, el retorno

Havia d’actualitzar, encara que només fos per felicitar a una amiga que avui (ahir ja per vosaltres) compleix 40 anys. Ja comença a pentinar cabells blancs diuen, però ho porta amb molta dignitat, renovant-se dia a dia i fent feliç a molta gent, sobretot adolescents ;)

Encara que diuen que la seva data de naixement potser no va ser ben bé el 2 de setembre de 1969, o sigui que pot ser que estigui mentint respecte a la seva edat, tal com fan la Obregón o Marujita Díaz. El que és estrany és que els que diuen que avui no és el seu aniversari, no diuen que s’estigui treient anys, sinó que s’afegeix gairebé 2 mesos! Aquest grup de gent diuen que el primer alè de vida el va fer el 29 d’octubre aquell mateix any, a Stanford.

Al 1971 diuen que va dir les seves primeres paraules (a distància sempre), i el 1973 ja havia viatjat fins a Noruega, el que no se sap és quant de temps va durar aquest viatge…

I parlant de viatges, m’havia quedat a la meitat “bonica” del viatge a D.C. Everybody should know que en un dia és bastant difícil veure tot Washington, Philadelphia i part de l’estranger, per la qual cosa nosaltres anàvem en un viatge de dos dies. Doncs bé, s’ho van passar bastant pel forro això i vam veure tot el que us he explicat en l’anterior post abans de sopar. Quina casualitat que ens tornessin a deixar al costat d’un buffet lliure xinès… Però aquesta vegada ja estàvem preparats i vam trobar un Subway al costat, on vaig poder demanar la galeta gratis que m’havia tocat uns dies abans.

Quan arribem a l’hotel (després que el conductor de l’autobús es perdés), la Way ens presenta la Winnie, la nostra guia del següent dia, ja que no podem continuar al mateix autobús, que farà una ruta diferent. Saludem a la Winnie, que va en pijama, i anem a dormir, esperant que el dia que vindrà sigui més tranquil que el que acabem de passar. I tant que ho és! Ens passem tot el dia tornant cap a New York, sense veure res més de D.C.

Al matí anem a unes coves perdudes de la mà de Déu per Virginia, on més de la meitat de l’autocar ens quedem per fora simplement fent el gos a la gespa. Després hem de dinar molt ràpid perquè no tenim temps i ens porten a triar entre Burger King i McDonald’s, tot això amb queixes incorporades de 'la megafonia', que continuen en la nostra excursió…

Tot seguit parem a Baltimore, teòricament perquè qui vulgui pugui agafar un vaixell que els farà un creuer pel port interior més gran de la Costa Est dels Estats Units o alguna cosa així.

Però es veu que no hi ha suficient gent per fer el creuer (o això diu la Winnie) i simplement pararem 45 minuts per poder visitar el port des de terra ferma. És ara quan ens diuen que la gent que va en aquest autobús encara no han anat a Philadelphia i que hi aniran aquella tarda, per veure la meravellosa campana i, potser, entrar a l’Independence Hall, el lloc on es va firmar la Declaració d’Independència dels Estats Units.

És en aquest moment quan els que ja hem canviat d’autobús ens queixem i li diem a la Winnie que no volem tornar anar a Philadelphia ni a sopar a New Jersey, que és el que ells faran abans d’arribar a New York. Ens diu que potser ens havíem pogut canviar d’autocar a un altre que no passa per Philadelphia, però que hauríem d’esperar per fer el canvi d’autobús i que no tenim temps. Però ja n’hi ha prou de ser sempre nosaltres els que haguem de canviar els nostres plans per la seva mala organització i li diem que volem canviar d’autocar i que ara s’esperin els que anaven amb ella des del començament.

Finalment, tornem a New York amb el Logan. Sí, el que havia de ser el nostre guia des del començament i que té pinta de ser molt més simpàtic que les nostres dues amigues… En fi, si agafes una excursió a Chinatown, has de tenir sort i caber en el primer autobús que omplen o et tocarà una odissea com la nostra.

Per cert, l’amiga de qui us parlava al començament es diu Internet. El 2 de setembre de 1969 es van aconseguir comunicar 2 ordinadors a l’Stanford Research Institute, però no va ser fins al 29 d’octubre que es va enviar el primer missatge entre ordinadors; aquest havia de ser “login”, però quan Kleinrock (un dels pares d’Internet) només havia pogut escriure “lo”, el sistema va petar, ni que ho hagués promogut Magdalena Álvarez…

Però el que m’ha fet més gràcia quan he llegit la notícia és que el primer e-mail que es va enviar va ser l’any 1971 i que Ray Tomlinson, l’enginyer que el va escriure, va decidir col·locar el símbol @ entre el nom de l’usuari i de l’ordinador host simplement perquè li va semblar neat (guai). I no és bonic això?