Criticar por criticar (però amb raó)

Un dia algú va dir que a NY li acceptem coses que no li acceptaríem a Barcelona ni a cap lloc on vivíssim, però com que és NY… Aquest algú (crec que era la germana de la Crih) tenia raó, i només s’ha de prendre per exemple l’altre dia.

Tornava cap a casa a les 12 de la nit amb el metro quan de sobte em vaig adonar que la conductora estava cridant pels altaveus. Em vaig treure els auriculars de l’MP4 per sentir com la senyora explicava que aquell metro no arribava fins al final de la línia perquè estaven fent obres i que en una certa estació, hauríem de fer transbordament cap a uns autobusos llançadora que pararien a totes les estacions que hauria hagut de fer el metro.

De passar de viatjar en un vagó de metro semi-nou, assegut en un seient prou ample, em vaig trobar viatjant en un autobús vell, assegut com podia al costat d’un senyor negre que en feia dos com jo i gairebé assegut damunt meu un noi esprimatxat amb uns pantalons on hi podíem caber tranquil·lament el meu nou company de viatge i jo.

Al dia següent vaig haver de tornar a agafar la mateixa línia de metro i, és clar, em va tocar una altra racció de bus llançadora, però aquesta vegada més incòmode si pot ser… Vaig pujar per la porta de darrere de l’autobús i em vaig quedar al costat de la porta, on ja no cabia ningú més. Però un senyor es va entestar en pujar i se’m va “acoblar” darrere. Crec que no havia estat mai tan a prop d’un altre mascle. Una tensió… Perquè pensava, imagina’t que faig qualsevol gest, al senyor li agrada la situació i descobreixo noves experiències sense desitjar-ho!! Sort que era només una parada, però crec que van ser els 5 minuts més llargs de la meva vida…

I deixem a part les vegades que et trobes sortides tancades, estacions on no para el tren o, fins i tot, que has de passar per dins d’un vagó que té les portes obertes i es troba parat a l’andana per sortir de l’estació…

Si fossin només aquestes anècdotes, es pot comprendre que si estan d’obres el servei es trobi afectat, però és que des que he arribat que sempre hi ha hagut alguna línia en obres, o simplement tallada.

I això no és tot, si continuem parlant del transport soterrani, és ja tan habitual trobar-se amb el típic negre que canta amb l’MP3 mentre balla com si s’estigués electrocutant, com un homeless dormint en un vagó deixant una ferum ben característica, com una família de rates caminant tranquil·lament per les vies, o fins i tot per les andanes, entre la gent! I és que NY és la ciutat de les rates. Hi ha gent que diu que en el seu subsòl poden arribar a viure fins a 100 milions d’aquests rosegadors, però sincerament espero que això no sigui veritat, perquè com algun dia se’ls acudeixi revelar-se, en toquen a més de 5 per cap, i amb la sort que jo tinc segur que a mi me’n toquen com a mínim 6… Amb la història que tinc jo amb els hàmsters no crec pas que em tractin gaire bé els seus parents…

A continuació trobem un simpàtic animal que hi havia al costat de la facultat passejant tranquil·lament per tests. I no, no és un esquirol, encara que per la mida ho sembli…

Bé, com veieu, New York té moltes coses a criticar, però també altres coses que fan que sigui una ciutat única. La gràcia és trobar l’equilibri, i crec que ho estic començant a fer. A partir de la setmana que ve em submergiré totalment en la vida newyorker i començarà el treball d’exploració de la ciutat a fons…

De regal, aquí teniu una coseta que he trobat per Internet i que continua del comentari de la Sofia de l’altre dia…

Aquí li posem la música del Paco-Paco i això ja és un “despiporre”!!