Poly’s Got Talent (1st round)

Avui dia complet. Per fi em començo a sentir una mica útil aquí allende los mares. He anat a la uni? No, però ahir sí i ja em van manar feina, encara que no precisament la més agradable diria jo… M’he passat tot el matí llegint publicacions del grup IEEE intentant trobar un algoritme adequat per sincronitzar senyals amb la nostra ‘magic box’, però no sé jo si és que no llegia els papers (peipers) adequats o què, però la veritat és que no n’he tret l’aigua clara…

A les 6:30 pm m’he dirigit cap a la uni per presenciar una mena de festival de final de curs, però que ni era festival ni era final de curs. Com el famós ‘Tienes talento’ de Telecinco (o era Cuatro?) es tractava d’un seguit d’actuacions d’estudiants de la universitat valorades per un jurat de 3 persones i dues noies del públic escollides a l’atzar. El jurat el formaven un senyor molt gran (de mida, no d’edat), un altre més petitet i una senyora negra que devia dir coses molt gracioses perquè tothom reia quan parlava, però ni el Julià ni jo hem arribat a entendre què estava dient, però no només perquè parlés estrany, si no perquè parlava fluixíssim i no sentíem absolutament res, encara que tothom l’entengués, aplaudís i rigués…

El xou ha començat amb dues ballarines ex(r)òtiques. Dic exòtiques perquè eren asiàtiques, encara que a la nostra facultat, com ja havia comentat, això no és res exòtic, ans al contrari… Doncs bé, aquestes dues senyoretes es rebolcaven per l’escenari amb més aviat poca gràcia i encara menys coordinació. A part que una anava vestida una mica de fresca, ensenyant natges i tot i l’altra portava camisa i corbata, una cosa més aviat surrealista.

Si el número inicial era aquest, l’única esperança de passar-nos-ho bé (i gaudir dels $2 d’entrada) era que les actuacions següents fossin millors, però hi ha hagut de tot…

A destacar els “bemols” d’un saxofonista asiàtic que ha deleitat el públic amb la seva interpretació de ‘Bajo el mar’ de ‘La sirenita’ i la banda sonora de ‘El padrino’.

Un altre personatge que m’ha fet molta gràcia era una mena de Beyoncé “de mercadillo”, una noia voluptuosa forrada d’una mena d’Aironfix negre cantant una cançó que requeria (o no) moviments molt sensuals que han despertat els instints més primaris de la fila que teníem just al davant. La lletra de la canço deia ‘Damn, it’s hot’, però els energúmens de la fila del davant es deixaven la veu cridant ‘Damn, you’re hot’. Unes ulleres de sol enormes (rollo ‘Gran Hermano’) completaven la vestimenta, sense descuidar-nos d’un penjoll com els de l’Equipo A que li rebotava damunt de… de… del seu gran cor! No hi ha foto de la susodicha perquè teníem una barrera humana de mans aixecades i caps que examinaven de dalt a baix l’Aironfix apretat que portava la senyoreta que actuava. La cançó representada era ‘Diva’ de Beyoncé…

Una grata sorpresa ha sigut un noi anomenat ‘Stan The Man’ (com podeu veure molt humil, el xaval) que ha fet una actuació que m’ha recordat a una que ja havia vist feia temps a Youtube, però al meu parer, Stan tenia molta més qualitat i semblava més simpàtic que el senyor que reprodueixo a continuació:

El final de l’actuació d’Stan ha sigut una sessió techno-house que moltes discoteques ja voldrien, passava d’una cançó (coneguda) a una altra amb una suavitat que ni te n’adonaves que ja estaves en una altre èxit de les postes de ball.

Durant el descans hi ha hagut unes go-gós improvisades entre el públic que s’han posat a ballar sincronitzadament i ho feien molt millor que les noies asiàtiques que han tingut l’honor d’inaugurar l’espectacle. En aquest descans és quan he vist una cosa que no crec que em deixi dormir durant uns quants dies… Era una noia negra més aviat baixeta però estava sent atacada per dues meduses gegants. És l’única explicació raonable que hi havia per què una noia tan baixeta tingués uns pits tan descomunalment grans, més grans que el seu cap!!!

Però deixem la pobra noia i continuem amb les actuacions de PGT. La resta de grups eren els típics que podem veure a les sèries i pelis americanes, que sonen tan bé i són ídols de les teenagers, només que aquí el que sonava millor era l’acoblament dels micros amb els altaveus, una bateria massa forta i uns baixos que feien tremolar les meves pobres neurones, saturades d’intentar entendre coses tan científiques…

El punt àlgid de la nit ha sigut quan ha actuat els que va guanyar l’edició de l’any passat del mateix concurs: un noi que amb un teclat i amb la col·laboració del públic feia meravelles i ha aconseguit animar el final de gairebé 3 hores de funció.

Quan a les 10 i escaig ha acabat la funció, ens estàvem morint de gana, perquè un dia normal ja faria una hora i mitja o més que hauríem sopat, perquè dinant a la 1 o abans, la gana s’obre ràpidament…

Amb l’esperit aventurer que ens caracteritza hem decidit anar a Little Italy a fer una pizza i així de pas vèiem una mica el barri. Hem sortit del metro que teòricament ens deixava a Little Italy i ens trobem al mig de Chinatown. Hem començat a mirar al voltant intentant ubicar-nos i no hi havia manera. Un noi molt simpàtic se’ns ha apropat i ens ha preguntat si necessitàvem ajuda perquè ens veia perduts. Li hem dit que volíem anar a Little Italy i ens ha dit que ell ens guiava, que aquell era el seu carrer i se’l coneixia molt bé, que no ens preocupéssim que ell ens portava. En aquest moment jo ja començava a veure alguna cosa estranya, però he cregut que el millor era seguir-li el joc perquè molt amablement ens estava acompanyant i ens preguntava d’on érem, què hi fèiem aquí, les edats (fins aquí normal), si ens interessava la cocaïna… (!!) Aleshores ho he vist tot clar! El nostre nou amic era un camell, un dealer… però molt simpàtic. Nosaltres li hem dit que no, però que moltes gràcies i ens ha dit que la coca era bona perquè feia diners… Finalment ens ha reiterat que aquell era el seu carrer i que el podíem trobar allà, ens ha indicat cap on havíem d’anar i ha marxat cantant ‘a grito pelao’.

Hem acabat el dia menjant una pizza en un parc de Chinatown en unes tauletes diposades per jugar al backgammon.