Free Saturday

Diuen que New York és una ciutat cara per viure, i jo realment puc donar fe, tant que crec que la meva VISA ja s’està plantejant demanar la jubilació anticipada per estrès, cada vegada em costa més trobar-la a la cartera, com si s’amagués…

Però avui ha sigut una excepció. El títol del post d’avui ben bé podria ser Com menjar gratis a New York. Tot va començar quan encara estaven el trio per aquí. Passejant pel carrer de camí a l’edifici de les Nacions Unides, una noia molt simpàtica repartia papers, com fan a gairebé totes les cantonades de Manhattan, amb publicitat diversa. Però aquesta no sé per què la vaig agafar. Poc després vaig veure que es tractava de la inauguració d’un nou emplaçament d’una cadena de restaurants mexicans i que fins a final de mes et regalaven un plat principal presentant aquell paper.

Doncs bé, avui m’havia proposat anar a menjar aquest plat mexicà i de pas dibuixar una altra de les pàgines de la meva Moleskine, avui tocava el Flatiron Building. Així que m’aixeco, agafo el subway, i quan arribo a la plaça del Flatiron em trobo que la sucursal de Citibank (on tinc el meu compte) està engalanada i hi ha gent a la porta regalant coses als vianants. Evidentment s’ha d’anar a mirar què passa, que és gratis ;)

Una vegada allà em conviden a entrar a dins, on puc beure un cafè gratis. Però no només això, sinó que entro en el sorteig d’un val de $300 en una de les millors steakhouses de New York, m’han regalat una guia de New York que es diu ‘Not For Tourists’, o sigui que res a veure amb les que tenia; també la guia ‘Zagat’, que és la més prestigiosa quant a restauració aquí a New York; m’han donat també un smoothie Jamba Juice, una marca molt famosa… Ah! I el cafè ja me l’he agafat jo, juntament amb un bagel amb panses i formatge cremós. No he agafat un termo de cafè (que també regalaven) ni ampolles d’aigua perquè ja em feia una mica de vergonya.

Bé, després de començar tan bé el dia, he començat a buscar una botiga de material d’oficina per poder comprar una goma d’esborrar, que si ja dibuixo malament podent rectificar, imagineu sense… Doncs anar donant voltes per allà he vist una altra sucursal de Citibank oberta i, és clar, se’la ha de donar l’enhorabona per treballar en dissabte. Bé, resumint, una samarreta per posar a la cervesa i una pilota de beisbol anti-estrès han aparegut a la meva motxilla.

Es veu que els empleats de Citibank estaven tan contents perquè, justament a partir d’avui, les seves sucursals a New York obren també els dissabtes al matí. Gresca i xerinola!

De camí cap a dinar (que també ha sigut gratis, recordem-ho) m’han donat mostres de frozen yogurt per provar, un trosset d’entrepà i una barreta energètica. A més, un pin en forma de cor que promociona Colòmbia i una bandereta…

Després de dinar he continuat buscant una tenda d’articles d’oficina per trobar la goma d’esborrar, fins que he arribat a ‘Staples’, una mena d’Abacus dels states. Allà la dependenta m’ha recomanat anar a una botiga de 99 cents en lloc de comprar a la seva tenda perquè estava tot molt més car… En fi, al final he tingut la goma d’esborrar més multiusos que es pugui imaginar al fascinant preu de $1,08/3 (en van tres al paquet). Però és que és goma d’esborrar, maquineta de fer punta, raspall per espolsar la goma un cop usada i (atenció Clara) mirall!!

Doncs això, que per $3,08 (he agafat una beguda al dinar i això no era gratis), he esmorzat, cafè, smoothie, dinar, berenar i tinc tres gomes d’esborrar. I diuen que els homes no sabem anar de rebaixes…

Soroll

Quan van estar per aquí les tres últimes visites que he tingut, van descriure diverses vegades New York com “la ciutat de les olors”, i és que anar pel carrer és sinònim de sentir olors de tota mena, ja sigui dels restaurants o dels carrets de menjar que hi ha pel carrer: hot dogs, kebabs (o gyros com en diuen aquí) es barregen amb falafel, entrepans de tota mena, les flors que venen pel carrer, la ventilació d’algun edifici…

Però crec que realment es podia descriure com “la ciutat del soroll”, ja que a tot arreu on vas hi ha soroll de tota mena. Al meu barri no paren de passar avions per damunt de casa i, com que estic relativament a prop del JFK, ja van de baixada, volant baix, amb el consegüent soroll. Ja sigui de dia o de nit cada pocs minuts es veu passar un avió comercial que porta nous turistes (98% dels quals espanyols) a la ciutat que mai dorm. Que, parlant d’això, no sé on vaig veure que feien publicitat de Madrid descrivint-la com la ciutat que mai dorm… Perdona? Tan desesperats estan que ja fins i tot han de copiar sobrenoms d’altres llocs?

Però tornem al tema: soroll. Ahir va ser una dia especialment sorollós, i no sé per què. Sí, era dijous, però no estàvem dins o a la porta de cap discoteca plena d’universitaris. Simplement ahir a la gent li va donar per fer soroll, començant pels veïns del costat que, just a l’hora de la migdiada, es van muntar una barbacoa a l’entrada de casa amb música a tot drap. Ni amb les finestres tancades es podia tenir una mica de tranquil·litat. Normal, tenint en compte que els altaveus estaven a 5 (?) metres.

Quan desisteixo d’intentar fer la migdiada, em decideixo a anar a donar un tomb per Manhattan i aprofitar per comprar pa de veritat. Tot just enfilar el carrer del costat de casa m'“ataca” una música a un volum desorbitat, que semblava que s’anés movent. Poc després gira la cantonada un Impala taronja amb un negre rodanxó al volant que canta al ritme de la música, que continua creixent de volum conforma s’aproxima. Quan el cotxe passa pel meu costat veig que el conductor porta taps a les orelles! Això sí, d’un taronja brillant a conjunt amb el cotxe.

Després d’aquesta aparició que s’allunya carrer amunt toca agafar el metro i, evidentment, el metro no es lliura del soroll de la Gran Ciutat. Soroll de gent que crida mentre espera el comboi, soroll del tren arribant i frenant, soroll quan el conductor avisa a la gent que no es quedi a la porta… I avui també algú que canta a espentes. És una veu que ja voldria la Whitney Houston (a New York Jáuston :P) a “The Bodyguard”. Refila com un ocell, però sembla que es quedi a la parada de metro.

En aquell moment m’oblido de la veu misteriosa perquè un home se m’asseu al costat ocupant el seu seient i mig del meu, sense que sembli que tingui cap intenció d’apartar-se. M’intento empetitir tot el que puc quan torno a sentir la veu misteriosa, aquesta vegada més a prop. Arriba un moment que crec que deu ser de la cançó que estic escoltant en el meu iPod i rebobino per comprovar-ho. Allà no canta ningú més que Sabina.

Quan arribo a la meva parada, pensant que m’imagino coses, m’aixeco del meu lloc i veig que l’home del meu costat mou la boca… Qui m’havia de dir que un senyor d’uns cinquanta-llargs anys amb cara vermella, pinta d’alcohòlic i molt mal educat tindria la veu d’un escolanet de Montserrat? Una vegada més, only in NY!!

Canviant totalment de tema, què coi significa això?????

I per treure el mal sabor de boca, una cançoneta de Sean Kingston:

Somebody call 911...

Morriña

Tenint aquests tres personatges de visita per New York m'he adonat de quant trobo a faltar Barcelona... Estar fins a les tantes sense res a dir, simplement passant el temps bevent cervesa, o ni això.

Realment que hagin vingut Manu, Diego i Alvarito ha marcat un impàs en la meva estada per terres americanes i m'ha fet donar el 240% de mi com a guia i amfitrió. Necessitava que tot els agradés més del que ja és normal per una ciutat com New York, que realment sentin que és un lloc on han de tornar i d'alguna manera tenir un petit record de mi en la que es considera la capital del món modern...

Per això intentava portar-los a llocs on seria un guanyador segur i on sabia que ells gaudirien, com per exemple la fàbrica de cervesa de Brooklyn (per tots, però sobretot Diego), els edificis arquitectònicament més famosos (pels altres dos) i més llocs que la 'Big Apple' té per oferir.

Sé que en aquesta excursió també falta algú molt important, però està tota l'estona en les converses i no hi ha un sol moment que no em vingui a la ment què faria Sofia en aquesta situació o en la de més enllà. I és que aquí de negretes “xulines” n'hi ha moltes, eh? Hagués sigut divertit veure un enfrontament, encara que només fos de mirades.

Ja sabia que quan marxessin seria potser el moment més dur des de què estic a New York, perquè m'han recordat la meva vida de fa set mesos, la que encara tardaré un mig any a tornar a reviure... Simplement, I LOVE YOU MEN! I també als que han vingut abans o els que no han pogut venir, sigui quin sigui el seu motiu. Sé que realment la intenció de venir hi era i espero poder compartir el que aprengui aquest any amb ells/es algun dia...

Diuen que una imatge val més que paraules, o sigui que espero que aquestes 3028 que tinc a l'ordinador d'aquests deu dies portin només bons records. (Fer clic aquí per ampliar)

Han sigut dies de bogeria, de riures, d’inauguracions de botigues Ralph Lauren, de discussions 100% de parella, de cerveses, de pizza, de comprar texans fins a les 11 de la nit, de fer fotos a 'Shrek', d'skylines, d'hamburgueses, de comprar més roba, de migdiades al parc, de menjar picant, de Santiago Segura a Times Square, de tornar pantalons, d'anar buscant lavabos, de veure com unes senyores grans ballaven 'Single Ladies' de Beyoncé ('Paco Paco' per als amics) amb un gos mascota en banyador negre ajustat, d’aniversaris, de Flatiron Building, de pluja, de fotos amb molta exposició, d’Audrey Tautou (‘Amélie’) a prop de Central Park, de comprar roba i records, de ballar èxits llatins, de carreres pel metro, de 'Brons'... Ah! Havia dit ja de comprar roba?

I de regal les senyores que comentava. Era un temps mort al Madison Square Garden, al partit que enfrontava les Liberty de New York amb les Mystics de Washington. Pel nom que tenen el grup d’animadores (‘Timeless Torches’), la meva aposta és que el número que porten a la samarreta és l’edat:

West-Indian American Carnival Parade

Avui se celebrava la 42a edició del West-Indian American Carnival Parade a quatre carrers de casa i s’hi havia d’anar. Havia sentit a parlar d’aquesta celebració, però realment no em pensava que arribés a ser una cosa tan i tan bestial. La rua començava a les 11 del matí i ja eren les 6 de la tarda que des de casa encara sentia la música dels participants…

Avui era el Labor Day (el Dia del Treball als states) i ja feia dos dies que es preparava la festa pel barri, amb barbacoes el carrer, concerts a Fulton Street, i banderes de països majoritàriament caribenys en venda pel carrer. Avui anant cap a la parade he vist aquest cotxe, tot un repte pels aficionats al Geo Challenge aquell de Facebook, a veure si poden endevinar de quins països són totes:

Tal com he comentat al començament, han sigut moltes hores de gent passant, vestida de manera molt vistosa amb la música a tot drap, tan que els policies que anaven dins de la desfilada controlant els participants portaven taps a les orelles. Hi ha hagut un moment que una de les “carrosses” ha parat davant nostre (hem anat tots els nois del pis a la parade) i ens hem hagut de tapar les orelles perquè ens estàvem eixordant, mentre la gent ballava tranquil·lament al voltant del camió…

A la zona que hem escollit per mirar passar tota aquesta festa es notava que hi havia molts jamaicans perquè de tant en tant anaven arribant olors de l’encens especial que fan anar per aquelles terres, if you know what I mean…

A hi havia moltes parades amb menjar amb moltes espècies, begudes de tots colors i olors, gent menjant fruites que no havia vist mai en la meva vida. Tot molt multicultural.

He posat “carrosses” perquè realment de carrossa en tenien poc, era més aviat unes fustes posades estratègicament per aguantar els altaveus de milers de watts de potència sonora i poder penjar anuncis de les marques que patrocinaven l’event, sense cap mena de decoració ni res.

A continuació alguns dels modelets de la passarel·la primavera-estiu 2010 que hem pogut veure avui, tots ells molt fàcils de portar, combinar i, sobretot, molt discrets: La descripció dels participants podria ser: molta espectacularitat (tal com heu pogut apreciar), alguns d’ells bastants quilos de més, zero vergonya i alguns encara menys dents que vergonya, però es notava que s’ho estaven passant molt bé. Bé, conforme avançava el dia les camionetes que portaven beguda pels participants s’anaven buidant de begudes de tot tipus i anaven saltant dins els que ja no podien més per cansament. Els que quedaven fora a cada visita a la camioneta semblava que s’ho passaven millor i ballaven encara més. Devia ser el Red Bull…

En moments com aquest és quan t’adones que genèticament som molt diferents els blancs dels negres, perquè no conec cap blanc capaç de remenar el cul com ho feien les noies que desfilaven. Crec que la millor descripció del que hem vist avui ha sigut la que ha fet el meu company de pis, l’Alex: A bunch of black girls shaking their stuff.

Però realment el/la triomfador/a de la desfilada ha sigut aquest personatge, que realment no sé què hi pintava per allà al mig:

Aquest senyor (?) i els seus acolorits amics ens distreien entre carrosses

Per acabar el dia, després de menjar unes gambes amb curri (que no Valenzuela), unes postres “especials”: pina colada dins d’una pinya natural, amb trossos de la pinya, cirereta de cocktail i petita ombrel·la per decorar. A la foto no es pot veure la pinya, però és que l’ha fet el meu company de pis americà i ja havia comentat en algun moment que pels americans això de fer fotos que surti realment el que vols que surti és més aviat complicat… Però es pot veure el començament de la pinya, l’ombrel·la i la cua de la cirereta just damunt de la M de la meva samarreta…

Window shopping

Creieu que és possible odiar a algú que ni tan sols coneixes només en veure'l? Jo estic 100% segur que sí, perquè avui m'ha passat! Posem-nos en situació: Ja fa dies que em vull comprar pantalons texans perquè els que vaig portar d'Espanya ja tenen tots "aire condicionat" en certa zona més aviat compromesa... Doncs bé, remenant per Internet vaig veure que aquest cap de setmana a New York hi ha sales (rebaixes) perquè dilluns és el Labor Day, l'equivalent al Dia del Treball aquí als states. Per tant, és el moment perfecte per anar a comprar roba.

Ja feia dies que m'havia fixat en una marca que es diu Aéropostale NY i que vindria a ser un estil d'Springfield per aquí. Doncs buscant per Internet vaig trobar que et feien un 30% de descompte addicional comprant on-line, pel que vaig decidir anar a la tenda a emprovar-me els pantalons que m'agradessin i després comprar-los a cop de ratolí. Així, dijous em vaig emprovar el que volia i vaig determinar la meva talla. Torno a casa i veig que el descompte només s'aplica a certa roba i que s'han de pagar despeses d'enviament, o sigui que avui torno a la botiga i només entrar veig que la cua de la caixa és com les de Port Aventura, donant 3 tombs a la botiga, però em resigno. Començo a buscar i no trobo la meva talla de cap model. És en aquell moment que odio el noi que ha entrat 15 segons abans que jo (l'he vist entrar) i porta a la mà tots els pantalons que m'agradaven en la meva talla!! M’he indignat i he marxat.

A la sortida de la botiga, n'hi havia moltes més i he intentat trobar gangues però no n’hi havia ni a GAP, H&M, Express Jeans, Zara... Realment Zara mereix una menció especial perquè entrar a la tenda ha sigut com estar passejant per Portal de l'Àngel, ja que per dins és clavadeta a la tenda de Barcelona... 7/8 de dona, la part d'home (gay) en un racó; i, sobretot, ple d'espanyols! Que jo penso "Si estàs a New York no compris a Zara", però hi ha gent per tot, suposo.

Surto al carrer decebut i em poso a caminar 5a avinguda avall, passant pel costat de l'Empire State, gairebé xoco amb el Flatiron, veig l'edifici Chrysler retallat a l'horitzó i decideixo animar-me amb un frozen yogurt, mmmm... encara que podeu suposar que el paisatge ajuda molt, que estic a New York tu!! I dintre de poc, no estaré sol per 11 dies…

A més dels establiments, pels carrers del Lower East Side hi havia paradetes de tot tipus, des de crèpes de bacon i blueberry fins a quadres de granotes coloristes. Sembla que tota la ciutat s’estigui preparant per celebrar a lo grande el Labor Day, ja que demà passat hi ha una desfilada on s’esperen uns 2 milions de persones, pel carrer la gent fa barbacoes, hi ha una mena de concert uns quants carrers més amunt, encara que comenci a ploure…

De tornada a casa, el viatge en subway ha sigut entretingut, com ja ho solen ser aquí. Just abans d’entrar a l’estació m’he girat per veure una noia asiàtica amb una ombrel·la com les dels còctels però a mida de persona que es protegia del poc sol que feia. Per estar girat gairebé m’enduc per endavant un senyor amb un cartell penjat al coll (fet a mà) que anunciava el canvi de localització d’un restaurant, amb bastant poques ganes, mentre remugava alguna cosa així com “Di-di-bi-bi-dú Dallas BBQ”, o com a mínim això és el que entenia jo. I parlant de Dallas, només entrar a la meva estació preferida, m’ha passat pel costat un cowboy escapat de la famosa sèrie de televisió, amb les seves botes de pell de serp a conjunt amb el cinturó. Això sí, amb les ulleres de sol d'Horatio, el de CSI:Miami.

Ja al tren, davant meu he vist com una noia es despertava a càmera lenta, és a dir, obria els ulls molt poc a poc, s’incorporava, s’adonava que aquella era la seva parada, s’aixecava molt poc a poc… i es quedava dins del vagó perquè el tren ja havia tornar a engegar!

Finalment ha tocat fer la comanda per Internet a www.aeropostale.com i esperar que el model que em vaig emprovar fos realment la talla que hi posava. Si no, sempre puc arribar 20 segons abans a la tenda un altre dia i canviar la talla dels dos parells de pantalons, calçotets i dessuadora que m’he comprat per 60 €. Si és que el que sap estalviar i buscar les sales...

P.D: Claire, si vols ja et passaré els models que m’he comprat i em dius si em combinaran o què ;)

P.P.D: És bastant evident que avui m’he deixat la càmera de fotos a casa, oi?

Happy vacations, el retorno

Havia d’actualitzar, encara que només fos per felicitar a una amiga que avui (ahir ja per vosaltres) compleix 40 anys. Ja comença a pentinar cabells blancs diuen, però ho porta amb molta dignitat, renovant-se dia a dia i fent feliç a molta gent, sobretot adolescents ;)

Encara que diuen que la seva data de naixement potser no va ser ben bé el 2 de setembre de 1969, o sigui que pot ser que estigui mentint respecte a la seva edat, tal com fan la Obregón o Marujita Díaz. El que és estrany és que els que diuen que avui no és el seu aniversari, no diuen que s’estigui treient anys, sinó que s’afegeix gairebé 2 mesos! Aquest grup de gent diuen que el primer alè de vida el va fer el 29 d’octubre aquell mateix any, a Stanford.

Al 1971 diuen que va dir les seves primeres paraules (a distància sempre), i el 1973 ja havia viatjat fins a Noruega, el que no se sap és quant de temps va durar aquest viatge…

I parlant de viatges, m’havia quedat a la meitat “bonica” del viatge a D.C. Everybody should know que en un dia és bastant difícil veure tot Washington, Philadelphia i part de l’estranger, per la qual cosa nosaltres anàvem en un viatge de dos dies. Doncs bé, s’ho van passar bastant pel forro això i vam veure tot el que us he explicat en l’anterior post abans de sopar. Quina casualitat que ens tornessin a deixar al costat d’un buffet lliure xinès… Però aquesta vegada ja estàvem preparats i vam trobar un Subway al costat, on vaig poder demanar la galeta gratis que m’havia tocat uns dies abans.

Quan arribem a l’hotel (després que el conductor de l’autobús es perdés), la Way ens presenta la Winnie, la nostra guia del següent dia, ja que no podem continuar al mateix autobús, que farà una ruta diferent. Saludem a la Winnie, que va en pijama, i anem a dormir, esperant que el dia que vindrà sigui més tranquil que el que acabem de passar. I tant que ho és! Ens passem tot el dia tornant cap a New York, sense veure res més de D.C.

Al matí anem a unes coves perdudes de la mà de Déu per Virginia, on més de la meitat de l’autocar ens quedem per fora simplement fent el gos a la gespa. Després hem de dinar molt ràpid perquè no tenim temps i ens porten a triar entre Burger King i McDonald’s, tot això amb queixes incorporades de 'la megafonia', que continuen en la nostra excursió…

Tot seguit parem a Baltimore, teòricament perquè qui vulgui pugui agafar un vaixell que els farà un creuer pel port interior més gran de la Costa Est dels Estats Units o alguna cosa així.

Però es veu que no hi ha suficient gent per fer el creuer (o això diu la Winnie) i simplement pararem 45 minuts per poder visitar el port des de terra ferma. És ara quan ens diuen que la gent que va en aquest autobús encara no han anat a Philadelphia i que hi aniran aquella tarda, per veure la meravellosa campana i, potser, entrar a l’Independence Hall, el lloc on es va firmar la Declaració d’Independència dels Estats Units.

És en aquest moment quan els que ja hem canviat d’autobús ens queixem i li diem a la Winnie que no volem tornar anar a Philadelphia ni a sopar a New Jersey, que és el que ells faran abans d’arribar a New York. Ens diu que potser ens havíem pogut canviar d’autocar a un altre que no passa per Philadelphia, però que hauríem d’esperar per fer el canvi d’autobús i que no tenim temps. Però ja n’hi ha prou de ser sempre nosaltres els que haguem de canviar els nostres plans per la seva mala organització i li diem que volem canviar d’autocar i que ara s’esperin els que anaven amb ella des del començament.

Finalment, tornem a New York amb el Logan. Sí, el que havia de ser el nostre guia des del començament i que té pinta de ser molt més simpàtic que les nostres dues amigues… En fi, si agafes una excursió a Chinatown, has de tenir sort i caber en el primer autobús que omplen o et tocarà una odissea com la nostra.

Per cert, l’amiga de qui us parlava al començament es diu Internet. El 2 de setembre de 1969 es van aconseguir comunicar 2 ordinadors a l’Stanford Research Institute, però no va ser fins al 29 d’octubre que es va enviar el primer missatge entre ordinadors; aquest havia de ser “login”, però quan Kleinrock (un dels pares d’Internet) només havia pogut escriure “lo”, el sistema va petar, ni que ho hagués promogut Magdalena Álvarez…

Però el que m’ha fet més gràcia quan he llegit la notícia és que el primer e-mail que es va enviar va ser l’any 1971 i que Ray Tomlinson, l’enginyer que el va escriure, va decidir col·locar el símbol @ entre el nom de l’usuari i de l’ordinador host simplement perquè li va semblar neat (guai). I no és bonic això?