Home, Sweet Home…

I degut a la quantitat de milions de mails que he rebut reclamant aquest post, el dedicaré a la casa on visc… No hi ha molt per explicar però he fet fotos, així sabreu on us podeu quedar quan vingueu a Brooklyn…

Comencem per descriure una mica la casa. No hi ha fotos des de fora perquè ara mateix plou, però puc aportar les que ens proporciona Google Maps. (Sí, Alvarito, esta es de Google…)

A la casa s’entra per la fletxa de baix i la meva habitació són les 4 finestres que limiten les dues fletxes horitzontals.

Una vegada a dins, ens trobem amb una zona comú amb sofàs, on poden anar tots els habitants de la casa… Aquí en teniu un parell de fotos:

 

 

 

 

 

Hi ha com dos ambients, amb diferents tipus de sofàs. I al primer pis ja no trobem res més. Bé, sí, l’entrada cap a l’espai on viu la propietària, que és més o menys la meitat del primer pis i el soterrani.

Com podeu veure, de moment no és un apartament gaire habitual… Doncs encara millora en la seva raresa!

Els dos altres pisos consten de dues habitacions, bany i cuina. És a dir, en el meu cas, només comparteixo lavabo i cuina amb una persona. Que de moment encara no ha arribat, però espero que abans de final de mes la tingui per aquí. El més graciós és que és una noia de Lleida, la millor amiga de la meva cunyada de l’institut!!

I passem a les fotos de l’habitació, que és enorme:

Aquí tenim el llit, amb la finestra d’església que es veia des de fora al costat, amb una tauleta de nit IKEA i un calendari de NY…

Als peus del llit trobem la calaixera, amb una tele damunt (amb cable, uns 1000 canals…) i el router WiFi. Podem observar les altres 3 finestres i un petit mueble-bar cortesia del senyor de Perpinyà que ja vaig comentar en un altre post. I us preguntareu: Per què la tele no està enfocada cap al llit? Doncs la resposta es troba a la següent foto:

Per què l’he d’enfocar al llit si tinc un sofà-futon amb una tauleta de cafè (IKEA), uns coixins moníssims i una làmpada de peu? A destacar també el pòster de Lleida que em va regalar una bona amiga que treballa a Turisme a Lleida i sé que segueix aquests extractes de vida Brooklyner. Ara que ja té la meva adreça m’ha convertit en ambaixador de Lleida a NY, quin honor! I es veu que m’envien regalets i tot…

I per últim, però no per això menys important (sinó perquè simplement és el menys important…), el lloc d’estudi:

Perquè, encara que sembli mentida, aquí he vingut a currar i de tant en tant estudio, llegeixo documents, encara que veient la qualitat de la cadira de la imatge, es pot comprendre que tendeixo a llegir al sofà…

I això seria la meva habitació. El sofà de les imatges es pot convertir en llit de matrimoni i és prou còmode. La veritat és que en fotos guanya molt…

I poc més per compartir amb vosaltres. La cuina:

I el bany, amb el consabido seient tou…

I això seria tot, aquí visc i aquí és on teniu les portes obertes per venir quan vulgueu. Això sí, avisant abans per poder-me organitzar…

Brunch

Donat que el post anterior incorporava dades històriques, llegendes, supersticions i no va suposar cap comentari d’admiració ni res (ejem) crec que tornaré als posts d’explicar el que passa dia a dia, que així m’estalvio haver de llegir coses de la Wikipedia, resumir-les, buscar imatges… un jaleo!

Dissabte vaig anar a complir una de les tradicions mes “nostrades” (sevades?) aquí als EUA: un brunch. Que pels que no ho conegeu us diré que es tracta d’un esmordinar o algo semblant, és la fusió de la paraula ‘breakfast’ (esmorzar) + ‘lunch’ (dinar). I pensareu: això què vol dir? Doncs seria tan fàcil com un esmorzar a les 12 del matí, és a dir, l’esmorzar del diumenge a Espanya, simplement que aquí després no es dina, si no que es menja durant tot el dia com si fos un dia normal i corrent…

A la foto podem observar el menú, composat per un Bloody Mary (tal com cantaven les Kethcup a Eurovisión, veure vídeo al final del post), i uns ous poché sobre una llesca de prosciutto (pernil salat) sobre una mena de brioix, amb salsa de formatge i mostassa per damunt, acompanyat per una mena de xamfaina de verduretes i patates a daus, més un aro de ceba robat d’un altre plat. Per acompanyar tanta aigua i cafè com vulguis…

Amb aquesta energia, ja ens vam disposar a caminar i descobrir els secrets de Williamsburg (el barri guai/bohemi de Brooklyn), entrar en un mercadillo amb barrets de Jackie Kennedy, samarretes molt xules (yes, me’n vaig comprar una) i xapes de tot tipus, a més de xocolata tova amb un sabor especial…

I poca cosa més especial, molt de riure amb noies catalanes, basca, italiana… A més de descobrir un bar musical on mentre escoltes música i beus alcohol et fan la manicura i pots servir-te dolços d’un gran bol que té el DJ… Vamos, lo típic.

I como lo prometido es deuda, aquí teniu l’actuació estelar de Las Ketchup a Eurovisión 2006…

Sí, sí, suerte para Las Ketchup, ja els fa falta ja… que al ser de barrio bajo andergraun… Crec que fins i tot l’organització es va adonar del ridícul que estaven fent i va pujar la música fins que se sentien més aviat poquet.

I responent a la locutora: Encara que pogués votar per elles des d’Espanya no ho faria ni jarto de vino!!

St. Patrick’s Day

Ahir va ser el dia de St. Patrick, patró d’Irlanda, i era festa grossa a NY.  Conta la llegenda que sant Patrick va fer que marxessin les serps de l’illa d’Irlanda, encara que estudis posteriors veuen bastant improbable que en la Irlanda post-glacial hi hagués hagut mai serps… Una altra llegenda explica que quan St. Patrick arribava a un poble per evangelitzar-los (era missioner) plantava el seu bastó de fusta de freixe a l’entrada del poble i estava tan temps evangelitzant que el bastó feia arrels.

I com se celebra això a NY? Doncs vestint-se amb coses estrafalàries de color verd, com a leprechauns, que són una mena de follets que viuen a l’illa d’Irlanda. Treballen com a sabaters i guarden grans tresors a casa seva. La llegenda diu que si s’aconsegueix veure un leprechaun, aquest no pot escapar però en el moment que el perds de vista, ja no el tornaràs a trobar mai més.

Aquesta seria una bona manera de descriure la desfilada d’ahir. Era gent amb molt poca vergonya (segurament amb unes quantes cerveses per animar) la que mirava la desfilada. Pel mig s’anaven succeïnt comparses sempre amb la mateixa estructura, a saber:
- Banda de música (trompetes i tambors)
- Grup de senyors amb faldilla tocant la gaita (l’instrument, eh?)
- Noies amb banderes i/o bastons de majorette
- Nens vestits de manera ridícula pels orgullosos pares
- Gent estàndard que s’afegia en un moment determinat

Aquesta seria l’estructura general, acceptant variacions en l’ordre. Però per aquesta desfilada va passar tothom. Només cal dir que transcorria per la 5a avinguda durant 40 carrers i va començar a les 11 del matí i a les 5 de la tarda encara passava gent tocant-se la gaita…

Highlights de la desfilada? A part de descobrir que sota les faldilles com a mínim algú portava roba interior, es podria destacar que els/les policies que controlaven el públic ja no estaven a l’IMSERSO per massa madurs i no podien seguir el ritme dels seus companys, tal com es pot veure en aquestes instantànies:

Per a les “viciosillas” que vulgueu veure al chulazo d’uniforme, la foto s’amplia fent clic!!

 

Aquí podem veure algunes de les persones estàndards que s’afegien a la rua, sense cap mena de vergonya per com anaven vestides i fins i tot saludant a l’afició!

Ara, això sí, els més aplaudits de l’estona de desfilada que vaig veure jo van ser els escombriaires que anaven darrere dels cavalls… Ja se sentia de lluny una mena de clamor popular que anava pujant pel carrer, però quan va arribar a la meva altura vaig veure els tres orgullosos senyors amb el seu vestit verd (cómo no!) escombrant els regalets que anaven deixant els formosos animals…

Que la persona que inventi uns bolquers per cavalls o una forma de domesticar-los perquè facin les seves necessitats en un lloc concret es farà d’or! Perquè crec que són els cavalls amb més incontinència que he vist mai, haurien de canviar la Concha Velasco (o la Patricia Gaztañaga que també sortia) a l’anunci de Tena Lady. Hauria de sortir un cavall: ‘Hola, soy un caballo y me cago por la pata abajo todo el día. Gracias a Tena Lady mis amigos perros ya no me miran raro y puedo disfrutar de la vida. Eso sí, acabo el día pesando un par de kilos más, pero va bien para fortalecer pezuñas…’

Que, home, ara que ho penso, potser no seria just per la Gaztañaga, perquè primer deixa el programa per una noia que està més verda que el sombrero d’un leprechaun (que ben lligat aquest tema…) i ara li roba l’anunci de compreses per no pixar-se un cavall. De fet, l’elecció de la Gaztañaga per anunciar pérdidas de orina és molt encertada, perquè en aquells atacs de riure que li agafaven, segur que més d’una vegada alguna cosa s’havia arribat a escapar i humitejar una mica la roba interior…

Ai, aaaai, com he acabat parlant d’humitejar roba interior partint d’una desfilada avorrida del dia de St. Patrick?? Bé, això només pot voler dir una cosa: que tantes vacances m’afecten. He de fer coses per no divagar tant, me’n aniré a Staten Island, o a veure jazz a un bar de Greenwich Village, ai no sé, hi ha tan poques coses a fer…

Laundry

Després d’un mes aquí ja anava sent hora de rentar la roba, que una vegada els calçotets ja s’han utilitzat 4 vegades (al dret, al revés, per davant i per darrere…) ja no és la mateixa sensació de comoditat.

La veritat és que em feia una mica de cosa així d’anar a una laundromat a rentar la roba. No sé, era la primera vegada que rentava, eixugava i plegava les meves intimitats davant de tanta gent, exceptuant les màquines de la resi, que realment el que feien no es podia considerar rentar, sinó més aviat remenar la roba i mullar-la.

He descobert que no era tan difícil com semblava i això m’ha tranquil·litzat bastant. Que les rentadores només tinguin 4 programes i tan ben indicats com els del lloc on he anat m’ha semblat la millor forma d’incitar-me a canviar de roba més sovint i combinar millor ;)

El món de les bugaderies és ben especial, ja que t’hi pots trobar de tot. Per exemple, durant les dues hores que he estat allí (suma del temps de rentar la roba, assecar-la, plegar-la i desar-la) he tingut temps de veure un programa de la tele que no entenia gaire bé. Crec que era una cosa que va intentar presentar fa temps el Sobera, però millor. Era com una mena d’’Alta Tensión’ (allò del Constantino Romero i més tard Luis Larrodera), però diferent. En fi, típic concurs de preguntes, on un dels participants era un cura, i anava amb alçacoll (paraula consultada l’Enciclopèdia Catalana) i tot!! Bé, després ha començat ‘The Wheel of Fortune’, vamos ‘La ruleta de la fortuna/suerte’ de tota la vida…

Però deixant a part el món televisiu, se m’ha aseegut al costat un xicot i em pregunta que quin tipus de llibre estava llegint. Li he dit que era una novel·la i que estava en espanyol, perquè jo era espanyol. El noi s’ha sorprès i m’ha preguntat si era totalment (fullblood) espanyol. Jo ja veia per on anava i li he dit que sí, que era espanyol, però d’Espanya. I em diu: ‘D’Europa?’ I jo: ‘Clar, sí, d’Espanya d’Europa’. I m’ha començat a explicar que ell era d’Holanda, que els seus pares havien emigrat… Tot això mentre es liava tranquil·lament una cigarreta d’aquelles que fan riure. Jo no he pogut evitar fer-li el comentari que es notava que havia portat souvenirs d’Holanda i li ha fet molt gràcia. M’ha ofert la possibilitat de compartir el seu “tabac”, però he declinat amablement l’oferiment.

Més tard, ha entrat un senyor “más pedo que Alfredo”, s’ha assegut al banc i ha continuat xarrupant de l’ampolla que portava a la mà, no sense oferir-me’n un glop, que també he declinat. (Si és que sóc un santet…)

La gràcia que tenen aquí les laundromats és que funcionen amb monedes, i veus la gent que arriba amb autèntics sacs de ‘quarters’ per fer funcionar la màquina. A mi això m’ha enganxat amb només un bitllet de $20, per la qual cosa he hagut d’anar a buscar canvi a la màquina. Resultat: Els pantalons em queien d’un costat (la butxaca amb les monedes) i ja tinc 29 estats per la col·lecció.

Això de la col·lecció és divertit, perquè hi ha ‘quarters’ que tenen el nom d’un estat i fins ara n’havia pogut recollir 5 o 6, però amb el canvi que m’ha donat la màquina (semblava el premi gros d’una escurabutxaques) la meva col·lecció ha donat un pas de gegant, ja només me’n falten 21!!

PD: Si trobeu ‘quarters’ per Espanya amb estat guardeu-me’ls i podrem fer allò de ‘Tengui, tengui, tengui, repe, tengui, falti…’

The Phantom of the Opera

I de què creieu que anirà el post d’avui? Així pel títol és com difícil saber-ho, no? Serà un assaig sobre la física quàntica? Bueno, va, ja prou de tontades…

Avui he anat a veure 'The Phantom of the Opera', BY THE FACE!! Sí, sí, es veu que una amiga d’una amiga havia de venir a NY aquests dies i s’havia comprat un parell d’entrades per anar a veure el musical. Al final no ha pogut venir i abans de perdre les entrades, ha decidit deixar amablement que les aprofités jo.

Hem arribat al teatre (el Julià i jo) no sense una mica de canguel, perquè a la web deia que era probable que et demanessin una identificació amb foto per verificar que eres tu qui recollia les entrades i, és clar, jo molta cara de Marina no tinc, i al meu DNI tampoc hi posa això. Però li he explicat a la senyora de la taquilla el que feia al cas, adornant-ho una mica, això sí, ho sento per la Marina però de sobte s’ha posat malalta i per això no ha pogut venir a NY… La noia ha dubtat una mica però al final m’ha donat les entrades i ens hem posat a la cua llarguíssima que hi havia per entrar al teatre.

Jo la veritat és que encara no em creia que anés a veure un espectacle que normalment costa uns $80 (no als millors llocs del teatre) de gratis, però quan m’he trobat dins del rebedor del teatre, amb gent vestida amb vestit de nit, xals, tratge i corbata, m’he adonat que realment havíem entrat, però que veníem bastant underdressed (no sé si aquesta paraula existeix, però overdressed sí, i jo vull dir justament el contrari). Això sí, seguint les indicacions apreses de la Clara, molt ben conjuntat per l’ocasió, tal com es pot apreciar a la foto que s’adjunta…

Imagineu-vos l’espectacle de veure entrar dos nois en texans, samarreta i amb la motxilla de venir de la facultat a un lloc on els cambrers anaven amb els seus uniformes amb armilla i corbateta de llaç (pajarita) i el porter era el típic de les obres de teatre antigues, amb un barret i una capa negres…

Però per espectacle l’obra. Realment jo havia sentit anomenar tant aquest musical que esperava una performance espectacular i simplement ha sigut una obra molt bona, amb uns detalls molt cuidats, tot molt ben sincronitzat, trucs de màgia i efectes que en més d’una ocasió m’han fet saltar de la butaca. També val a dir, que amb no res m’espanto, però estava ben aconseguit.

El vídeo aquest de Youtube és el tema central de l’obra, extret de la pel·lícula, que ara haurá de veure per entendre bé la història, perquè era tot molt bonic, cantaven molt bé, però era xunguíssim seguir el que deien. Detall curiós: El cavall que apareix de sobte en aquest vídeo no ha intervingut en l’obra, però sí un elefant…

Quant a la vida quotidiana, he tingut enveja de l’Alvarito i m’he comprat la meva pròpia Moleskine NY, una llibreteta molt útil per anar apuntant llocs on vaig als quals m’agradaria tornar. Sobretot serà útil per crear itineraris per quan em vingueu a veure. Per saber on s’ha d’anar i on no cal…

For every traveller who has any taste of his own, the only useful guidebook will be the one which he himself has written.
                                                                                                  Aldous Huxley

I res més, al pròxim post espero ja posar fotos del pis perquè el conegueu. El que passa és que avui la història del musical era més important i també que tinc l’habitació massa desendreçada com per fer una foto maca.

Criticar por criticar (però amb raó)

Un dia algú va dir que a NY li acceptem coses que no li acceptaríem a Barcelona ni a cap lloc on vivíssim, però com que és NY… Aquest algú (crec que era la germana de la Crih) tenia raó, i només s’ha de prendre per exemple l’altre dia.

Tornava cap a casa a les 12 de la nit amb el metro quan de sobte em vaig adonar que la conductora estava cridant pels altaveus. Em vaig treure els auriculars de l’MP4 per sentir com la senyora explicava que aquell metro no arribava fins al final de la línia perquè estaven fent obres i que en una certa estació, hauríem de fer transbordament cap a uns autobusos llançadora que pararien a totes les estacions que hauria hagut de fer el metro.

De passar de viatjar en un vagó de metro semi-nou, assegut en un seient prou ample, em vaig trobar viatjant en un autobús vell, assegut com podia al costat d’un senyor negre que en feia dos com jo i gairebé assegut damunt meu un noi esprimatxat amb uns pantalons on hi podíem caber tranquil·lament el meu nou company de viatge i jo.

Al dia següent vaig haver de tornar a agafar la mateixa línia de metro i, és clar, em va tocar una altra racció de bus llançadora, però aquesta vegada més incòmode si pot ser… Vaig pujar per la porta de darrere de l’autobús i em vaig quedar al costat de la porta, on ja no cabia ningú més. Però un senyor es va entestar en pujar i se’m va “acoblar” darrere. Crec que no havia estat mai tan a prop d’un altre mascle. Una tensió… Perquè pensava, imagina’t que faig qualsevol gest, al senyor li agrada la situació i descobreixo noves experiències sense desitjar-ho!! Sort que era només una parada, però crec que van ser els 5 minuts més llargs de la meva vida…

I deixem a part les vegades que et trobes sortides tancades, estacions on no para el tren o, fins i tot, que has de passar per dins d’un vagó que té les portes obertes i es troba parat a l’andana per sortir de l’estació…

Si fossin només aquestes anècdotes, es pot comprendre que si estan d’obres el servei es trobi afectat, però és que des que he arribat que sempre hi ha hagut alguna línia en obres, o simplement tallada.

I això no és tot, si continuem parlant del transport soterrani, és ja tan habitual trobar-se amb el típic negre que canta amb l’MP3 mentre balla com si s’estigués electrocutant, com un homeless dormint en un vagó deixant una ferum ben característica, com una família de rates caminant tranquil·lament per les vies, o fins i tot per les andanes, entre la gent! I és que NY és la ciutat de les rates. Hi ha gent que diu que en el seu subsòl poden arribar a viure fins a 100 milions d’aquests rosegadors, però sincerament espero que això no sigui veritat, perquè com algun dia se’ls acudeixi revelar-se, en toquen a més de 5 per cap, i amb la sort que jo tinc segur que a mi me’n toquen com a mínim 6… Amb la història que tinc jo amb els hàmsters no crec pas que em tractin gaire bé els seus parents…

A continuació trobem un simpàtic animal que hi havia al costat de la facultat passejant tranquil·lament per tests. I no, no és un esquirol, encara que per la mida ho sembli…

Bé, com veieu, New York té moltes coses a criticar, però també altres coses que fan que sigui una ciutat única. La gràcia és trobar l’equilibri, i crec que ho estic començant a fer. A partir de la setmana que ve em submergiré totalment en la vida newyorker i començarà el treball d’exploració de la ciutat a fons…

De regal, aquí teniu una coseta que he trobat per Internet i que continua del comentari de la Sofia de l’altre dia…

Aquí li posem la música del Paco-Paco i això ja és un “despiporre”!!

Poly’s Got Talent (1st round)

Avui dia complet. Per fi em començo a sentir una mica útil aquí allende los mares. He anat a la uni? No, però ahir sí i ja em van manar feina, encara que no precisament la més agradable diria jo… M’he passat tot el matí llegint publicacions del grup IEEE intentant trobar un algoritme adequat per sincronitzar senyals amb la nostra ‘magic box’, però no sé jo si és que no llegia els papers (peipers) adequats o què, però la veritat és que no n’he tret l’aigua clara…

A les 6:30 pm m’he dirigit cap a la uni per presenciar una mena de festival de final de curs, però que ni era festival ni era final de curs. Com el famós ‘Tienes talento’ de Telecinco (o era Cuatro?) es tractava d’un seguit d’actuacions d’estudiants de la universitat valorades per un jurat de 3 persones i dues noies del públic escollides a l’atzar. El jurat el formaven un senyor molt gran (de mida, no d’edat), un altre més petitet i una senyora negra que devia dir coses molt gracioses perquè tothom reia quan parlava, però ni el Julià ni jo hem arribat a entendre què estava dient, però no només perquè parlés estrany, si no perquè parlava fluixíssim i no sentíem absolutament res, encara que tothom l’entengués, aplaudís i rigués…

El xou ha començat amb dues ballarines ex(r)òtiques. Dic exòtiques perquè eren asiàtiques, encara que a la nostra facultat, com ja havia comentat, això no és res exòtic, ans al contrari… Doncs bé, aquestes dues senyoretes es rebolcaven per l’escenari amb més aviat poca gràcia i encara menys coordinació. A part que una anava vestida una mica de fresca, ensenyant natges i tot i l’altra portava camisa i corbata, una cosa més aviat surrealista.

Si el número inicial era aquest, l’única esperança de passar-nos-ho bé (i gaudir dels $2 d’entrada) era que les actuacions següents fossin millors, però hi ha hagut de tot…

A destacar els “bemols” d’un saxofonista asiàtic que ha deleitat el públic amb la seva interpretació de ‘Bajo el mar’ de ‘La sirenita’ i la banda sonora de ‘El padrino’.

Un altre personatge que m’ha fet molta gràcia era una mena de Beyoncé “de mercadillo”, una noia voluptuosa forrada d’una mena d’Aironfix negre cantant una cançó que requeria (o no) moviments molt sensuals que han despertat els instints més primaris de la fila que teníem just al davant. La lletra de la canço deia ‘Damn, it’s hot’, però els energúmens de la fila del davant es deixaven la veu cridant ‘Damn, you’re hot’. Unes ulleres de sol enormes (rollo ‘Gran Hermano’) completaven la vestimenta, sense descuidar-nos d’un penjoll com els de l’Equipo A que li rebotava damunt de… de… del seu gran cor! No hi ha foto de la susodicha perquè teníem una barrera humana de mans aixecades i caps que examinaven de dalt a baix l’Aironfix apretat que portava la senyoreta que actuava. La cançó representada era ‘Diva’ de Beyoncé…

Una grata sorpresa ha sigut un noi anomenat ‘Stan The Man’ (com podeu veure molt humil, el xaval) que ha fet una actuació que m’ha recordat a una que ja havia vist feia temps a Youtube, però al meu parer, Stan tenia molta més qualitat i semblava més simpàtic que el senyor que reprodueixo a continuació:

El final de l’actuació d’Stan ha sigut una sessió techno-house que moltes discoteques ja voldrien, passava d’una cançó (coneguda) a una altra amb una suavitat que ni te n’adonaves que ja estaves en una altre èxit de les postes de ball.

Durant el descans hi ha hagut unes go-gós improvisades entre el públic que s’han posat a ballar sincronitzadament i ho feien molt millor que les noies asiàtiques que han tingut l’honor d’inaugurar l’espectacle. En aquest descans és quan he vist una cosa que no crec que em deixi dormir durant uns quants dies… Era una noia negra més aviat baixeta però estava sent atacada per dues meduses gegants. És l’única explicació raonable que hi havia per què una noia tan baixeta tingués uns pits tan descomunalment grans, més grans que el seu cap!!!

Però deixem la pobra noia i continuem amb les actuacions de PGT. La resta de grups eren els típics que podem veure a les sèries i pelis americanes, que sonen tan bé i són ídols de les teenagers, només que aquí el que sonava millor era l’acoblament dels micros amb els altaveus, una bateria massa forta i uns baixos que feien tremolar les meves pobres neurones, saturades d’intentar entendre coses tan científiques…

El punt àlgid de la nit ha sigut quan ha actuat els que va guanyar l’edició de l’any passat del mateix concurs: un noi que amb un teclat i amb la col·laboració del públic feia meravelles i ha aconseguit animar el final de gairebé 3 hores de funció.

Quan a les 10 i escaig ha acabat la funció, ens estàvem morint de gana, perquè un dia normal ja faria una hora i mitja o més que hauríem sopat, perquè dinant a la 1 o abans, la gana s’obre ràpidament…

Amb l’esperit aventurer que ens caracteritza hem decidit anar a Little Italy a fer una pizza i així de pas vèiem una mica el barri. Hem sortit del metro que teòricament ens deixava a Little Italy i ens trobem al mig de Chinatown. Hem començat a mirar al voltant intentant ubicar-nos i no hi havia manera. Un noi molt simpàtic se’ns ha apropat i ens ha preguntat si necessitàvem ajuda perquè ens veia perduts. Li hem dit que volíem anar a Little Italy i ens ha dit que ell ens guiava, que aquell era el seu carrer i se’l coneixia molt bé, que no ens preocupéssim que ell ens portava. En aquest moment jo ja començava a veure alguna cosa estranya, però he cregut que el millor era seguir-li el joc perquè molt amablement ens estava acompanyant i ens preguntava d’on érem, què hi fèiem aquí, les edats (fins aquí normal), si ens interessava la cocaïna… (!!) Aleshores ho he vist tot clar! El nostre nou amic era un camell, un dealer… però molt simpàtic. Nosaltres li hem dit que no, però que moltes gràcies i ens ha dit que la coca era bona perquè feia diners… Finalment ens ha reiterat que aquell era el seu carrer i que el podíem trobar allà, ens ha indicat cap on havíem d’anar i ha marxat cantant ‘a grito pelao’.

Hem acabat el dia menjant una pizza en un parc de Chinatown en unes tauletes diposades per jugar al backgammon.

Made in America

Tooooot el camp, éééééés un clam… Encara que el partit d’ahir no fos precisament el millor partit del Barça que havia vist, ens va servir per conèixer un parell de noies catalanes que es troben a NY. Bé, una catalana i una mallorquina…

El Julià ja portava dies dient-me que havíem d’anar al Nevada Smith’s, que és un bar que es troba Manhattan a l’East Village i es veu que emet tots els partits del Barça, ja que és la seu de la Penya Barcelonista de NY. El que passa és que no emet només els partits del Barça, sinó que emet qualsevol partit de futbol (soccer) que pugui pillar, sobretot la lliga anglesa i la Champions al mateix temps. Així, el bar té moltes pantalles de televisió i pot ser que estigui emetent tranquil·lament 4 partits alhora. El so és el del partit que tingui més seguidors i sol ser el partit anglès. L’altre dia era estrany veure el partit de Champions amb comentaris de l’Arsenal que jugava a la pantalla de darrere…

Però a lo que íbamos. Vam començar a parlar amb aquestes noies i ens vam anar intercanviant ‘xollos’ que havíem trobat (típic català) fins que es va fer hora de sopar i vam anar a un restaurant japonès que elles coneixien. Va ser divertit i relaxant poder parlar en català amb algú que no fos només el Julià jeje

I parlant del Julià, abans d’ahir va ser el seu cumple i vam fer una megaparty: Érem 4 persones en un habitació bevent vi dolç (del nostre amic perpinyanès) i menjant tortillas sucades en salsa semi-picant. Però va ser divertit!

Aquest post era més que res per parlar de coses que m’estic trobant aquí a Amèrica que són estranyes pels espanyols (o com a mínim per mi). La primera cosa que més m’ha sorprès és que les tasses del vàter estan com a molt molt plenes d’aigua, tant que a vegades fins i tot et pots esquitxar depenent del que estiguis fent ;) Però aquí no acaba la raresa dels lavabos, ja que el meu és ‘acolchat’. Sí, sí, t’asseus a la tassa i sembla que estiguis en un sofà. Crec que és la sensació més rara que he tingut en la meva vida i no invita gens a fer les necessitats amb normalitat. Suposo que ja m’hi acostumaré o si no ho passaré malament jeje

A part del fet que tingui coixinet, la tapa té unes palmeres dibuixades donant una escena total més estranya encara, però no ens posarem tiquismiquis i si s’ha de seure en un flotador amb palmeres a la tapa, es fa, que al cap i a la fi com el seu propi nom diu és una necessitat.

La segona cosa que m’ha sorprès és que aquí quan llogues un pis les factures solen anar incloses, és a dir, tu pagues una quantitat al mes i això inclou aigua calenta, gas, electricitat i moltes vegades internet i cable. Si intentessin fer això a Espanya, ja veig la gent deixant tot el dia la tele engegada (com que és gratis…), la calefacció a tope quan no estan a casa (com que és gratis…). Però aquí a Amèrica la gent confia molt en la bona fe, perquè en els restaurants de fast food tu compres un got i te l’omples del que tu vulguis, i pots tornar-lo a omplir si vols. Tornant a Espanya, jo crec que en els típics sopars de 10 persones es compraria un únic got (petit!) i la gent s’aniria aixecant per torns, arruinant al pobre propietari del restaurant.

Quant a “gastronomia”, estic bevent Cacaolats en llauna i és una sensació molt estranya, encara que pitjor seria el que em pensava que seria la llauna. Us imagineu una soda de xocolata? És a dir, Cacaolt amb bombolles… I estic 100% convençut que existeix. Si existeix la Coca-Cola de vainilla o la soda de nata, per què no?

I ja com a última curiositat, reproduiré un text que hi ha en alguns vagons de metro d’aquí de NY, que demostra que no tots els americans creuen que siguin el llombrígol (gran paraula) del món, sinó que són conscients que van arribar a aquesta posició per casualitat:

America was discovered by a great seaman who was looking for something else; when discovered it was not wanted; and most of the next fifty years was done in the hope of getting through or around it. America was named after a man who discovered no part of the new world. History is like that, very chancy.

PD: El preu de l’escaparate va ser de $50, o sigui el xollo més gran de la vida, amb transport fins a la porta inclòs. Crec que la guanyadora moral és la Laura, que és la que més s’ha aproximat per ella sola, a més de ser la primera en contestar. Un mini-punto per la Laura!! I quan vinguis, algun premi tindràs…

Torna a nevar…

Volia deixar més temps el post anterior perquè la gent pogués continuar les seves apostes sobre el valor de l’escaparate final (com a ‘El precio justo’), però després de què el dimarts estiguéssim a 14 ºC i amb una calor horrible dins de la meva sauna-habitació, avui torna a nevar!!

El meu ordinador m’avisa d’aquest fet des de l’escriptori i ha de mirar per la finestra per veure que realment és veritat, ja que ara mateix s’està ben calentó a l’habitació…

Des de primera hora del matí que va caient la neu discretament a estones, encara que ara ja li dóna amb més força, tant que ja ha agafat i es comencen a veure els primers gruixos de neu, tal com es pot apreciar a les següents instantànies:

 

 

 

 

 

 

 

 

Estan una mica borroses perquè la finestra té mosquitera i no he descobert com treure-la :P

Després d’estrenar ahir el meu nou sofà, amb funda, coixins i làmpada a joc (sí, sí, làmpada, mireu-ho al diccionari…) per veure Saturday Night Live amb Neil Patrick Harris (Barney Stinson a ‘Cómo conocí a vuestra madre’) avui tocava despertar-se tard perquè era diumenge i és tradició…

Quan m’he dutxat i he anat cap a la cuina m’he adonat que tenia els fogons nous instal·lats, la qual cosa implica que ja puc començar a cuinar a casa i m’he de començar a barallar per buscar les millors ofertes en varitas de merluza o salsa de bistec per NY per tal d’omplir la nevera, que està la pobra que fa pena de veure… Després de sopar queda dins mig pebrot vermell, 2 xampinyons, 3 o 4 pebrots verds que piquen com un dimoni, una ampolla de llet estranya, una taronjada que no és ni suc ni refresc i una garrafa d’aigua. Crec que demà toca anar de compres al super i buscar les ofertes, que aquí solen ser en paquets familiars d’alitas de pollo super-picantes amb salsa de soja i patates fregides per acompanyar amb mantega desfeta per damunt i sirope de caramelo, o alguna cosa semblant…

De moment ja he anat al 99c, una mena de botigues de xinos de les d’Espanya, però aquí regentades per sudamericans i indis, que els xinos ja tenen totes les altres… M’he comprat uns penjadors de roba, que ja era hora, anava tot el dia amb els pantalons plegats amunt i avall, estava per posar un tenderete i posar-me a vendre’ls, tan ben plegadets que estaven ells…

I per fi ha arribat el moment que sé que tots estàveu esperant delerosos, frisosos i més paraules que acabin en ‘-osos’ i signifiquin amb ànsia, com per exemple, ansiosos. Un, dos, tres, responda otra vez: Ansiosos!

Demà aniré cap al laboratori, a tancar-me a la cova que ens han habilitat com a lloc de treball, on per no haver-hi no hi ha ni cadires, i ja no parlem ni d’un ordinador per cadascun, quins gastos més superflus…

PD: Encara que no surti en aquest post, podeu continuar intentant posar valor a tot el paquet que es comentava anteriorment, intentant esbrinar els seu valor de mercat…