Quants pedals li calen a un saxofonista?

Ahir finalment el meu nou company de pis, el Bernat, de Barcelona, em va portat a veure jazz del bo, un grup anomenat 'Bloomdaddies', que segons els experts (ell i els seus amics músics :P) és un dels grans grups nowadays. La veritat és que a mi em va agradar molt, però la música estava excessivament forta, tant que hi havia gent que es feia taps per les orelles amb els tovallons del bar…

Però la gent que hi havia és un tema bastant a part. Des d’una senyora gran asseguda a terra movent tot el cos al ritme de la música fins a dues noies èbries que es deixaven refregar per dos senyors no tan ebris com elles, un flipat que anava caminant per davant del concert com al ritme de la bateria, un tio amb una càmera convertida en un rudimentari caleidoscopi, mitjançant una sèrie de miralls dins d’un tub de cartró/plàstic i que aguantava amb una pistola de plàstic enganxada amb cinta adhesiva… En fi, que el públic era bastant divers, però tots estaven allà per la música d’aquest grup.

Una cosa que m’ha semblat curiosa és que mentre buscava alguna foto del grup per poder-la penjar aquí i que pugueu veure la seva cara, només he pogut trobar aquesta, totalment desactualitzada:

I mirant la fotografia m’ha semblat que el noi de l’esquerra de tot era un vell conegut de tots els que m’han vingut a visitar i hem acabat anant al ‘Café Wha?’. Jutgeu vosaltres mateixos si no és el mateix que aquest:

De músics amb aquesta cara de sociòpates no crec que n’hi hagi gaires. I si n’hi ha dos, que es trobin a New York ambdós… no sé, em semblaria molta casualitat.

Però aquest concert no ha sigut l’únic esdeveniment cultural d’aquesta setmana ni el més recent. El dia abans (dilluns) vaig anar a la lectura d’una obra. Sí, tal com sona, no era una representació, sinó una lectura. Els tres actors protagonistes seien en cadires i anaven llegint el guió. L’obra es podria dir que era una mena de comèdia estranya, amb algunes pinzellades d’humor negre i fins i tot una mica de drama.

La veritat és que quan vaig veure que l’actor-director-escriptor de l’obra era un vell conegut meu i dels lectors àvids del blog, em vaig espantar una mica (veure resum de l’obra 'Zombie' aquí), però finalment va resultar ser una obra bastant normal, encara que la protagonista s’auto-lesionés, fos molt neuròtica… Que, per cert, l’actriu que llegia el paper de la protagonista era Stephanie D’Abruzzo, una actriu de musical, entre ells 'Avenue Q', un gran èxit a New York i que va ser la protagonista del capítol musical de la sèrie 'Scrubs', una persona que rebia un cop al cap i veia la realitat com si fos un musical. Aquesta escena és justament quan descobreixen que han de fer per curar-la.

Però potser l’esdeveniment més important d’aquesta setmana (i del mes) és que finalment he aconseguit veure el musical 'Wicked'!!

Després d’intentar-ho en potser 10 ocasions avui per fi han dit el nom del Bernat al sorteig i hem aconseguit les dues entrades a preu regalat per veure el musical. M’he posat tant content que no he reaccionat quan el noi que regala les entrades ha dit un nom semblant a 'Joan Golenc'. Més endavant he processat la informació i he vist que hi havia alguna de les persones que havien cridat que no havia recollit les seves entrades, ja que n’han sortejat dues més. Per tant, estic content perquè jo sé, en el meu interior, que també m’han tocat a mi, però ja no ens feien falta. L’únic punt negatiu que té que m’hagin tocat a mi és que no m’han donat la xapa de ‘I won the Wicked lottery’, però bé, ja li robaré algun dia al Bernat… :P

El musical es basa en la història que no es va explicar d’'El Mago de Oz', l’origen de la bruixa malvada de l’Oest o de les sabates de la Dorothy. De fet un dels eslògans de l’obra diu alguna cosa així com: "Ja havien passat moltes coses abans que la Dorothy es deixés caure per Oz". En fi, un musical molt emotiu que ens demostra que les persones no es poden jutjar pels seus actes sense entendre què és el que les ha portat a prendre les seves decisions.

A més, avui era un dia especial perquè la funció estava adaptada per persones cegues, que rebien a l’entrada una mena de receptor de ràdio que, mitjançant uns auriculars, els anava explicant el que succeïa a l’escenari.

En fi, només som a diimecres, però ja he vist una obra de teatre, un concert, un musical i ja he complert el repte d’aquesta setmana. Senyores i senyors, amb tots vostès, “veggie” lasagna:

Està entre cometes la part de "veggie" perquè no vol dir que no porti carn, sinó que no porta pasta, substituïda per llesques de carbassó i albergínia.