Speed 3

Tots coneixem la gran pel·lícula d’acció 'Speed', protagonitzada per Sandra Bullock i Keanu Reeves, on un autobús ple de passatgers explotarà si la velocitat del vehicle baixa de 50 milles per hora (uns 80 km/h). Després va venir 'Speed 2', que era bàsicament el mateix, amb la mateixa Sandra Bullock, però aquesta vegada en un vaixell.

El que potser no sabeu és que existeix una tercera part, l’anomenarem per exemple 'Speed 3' (visca la originalitat). Va, perquè no sigui dit li afegirem un subtítol: 'Pànic al metro'. El que té de curiós aquesta trama és que no és de ficció, i que et pot tocar en qualsevol moment que agafis la línia A de subway de New York, la que més problemes m’ha portat des que estic per aquí.

Potser parlar de segrest o de trens imparables és una mica massa, però el cas és que avui he intentat anar a  veure com inflaven els globus de la desfilada de Thanksgiving (una mena de making-of de l’espectacle de demà). Dic intentat perquè quan he vist la gentada que hi havia fent cua per veure els globus, m’he desanimat tant que no m’he posat a esperar. Quatre carrers plens de mares, pares, nens petits, àvies, tiets, turistes, periquitos, sogres, germans, cosins, cambreres, senyores cridant amb megàfons, adolescents enviant missatges, fotografies amb flash… el que vindria a ser la descripció del caos absolut.

Diuen que si demà no vas a les 6 o les 7 del matí és bastant difícil trobar un lloc decent per veure la desfilada en els aproximadament 40 carrers que dura. Es pot intentar fer un esforç, però si no aconsegueixo aixecar-me amb el sol, tampoc serà la fi del món.

Doncs desil·lusionats per no haver pogut veure (i fotografiar) globus gegantins de, per exemple, Bob Esponja, la meva amiga madrilenya script i jo hem anat a prendre alguna cosa en un diner proper. Un diner és el típic restaurant de carretera que surt a les pel·lícules, on una tal Betty, ja gran, et va reomplint el cafè mentre pren nota de l’entrepà amb bacó i salsitxes que prendràs.

Al lloc on hem anat a parar, no sé si perquè demà és festa o sempre ho fan així, només seure a la taula ens han portat això:

Per si no es veu bé, el menjar gratis consta d’amanida de col (la que et donen a l’avió), uns cogombres enormes acompanyats de pebrots rostits amb vinagre i una mena de tomàquet (?) molt molt verd. I tot això quan nosaltres simplement volíem beure alguna cosa perquè plovia al carrer.

Evidentment, ens hem sentit malament i hem acabat demanant un aperitiu, que la carta descrivia com 'fetge picat', i crèiem que seria una mena de paté. Home, una mica de gust de paté tenia, però…

I no ens havien portat ni pa, ens ho havíem de menjar a cullerades?? Després que el cambrer vingués unes quantes vegades a veure si volíem alguna cosa més hem marxat.

L’aventura amb el subway ha començat després de sopar sushi. Amb la panxa plena m’he dirigit cap a l’estació per esperar el tren mentre em submergia en la intriga de la segona entrega d’Stieg Larsson, ‘The Girl Who Played With Fire’ als països anglosaxons. Finalment ha arribat el tren i he pujat com qualsevol altre dia.

Tot anava bé fins que hem arribat a la meva parada preferida, Hoyt - Schermerhorn St (premi per qui ho sàpiga pronunciar bé). En aquell moment la conductora del comboi ha anunciat que el tren es convertia en exprés i que la següent parada seria on jo havia de baixar, o sigui que semblava que tot anava bé, molt bé fins i tot es podia dir.

Però m’ha estranyat que en lloc d’agafar la via exprés continués circulant per la via local i frenant a totes les parades, però sense arribar a parar ni, per tant, obrir les portes. Quan s’ha saltat la meva parada he pensat que potser ho havia entès malament i que faria un parell d’estacions més. Bé, hauria de tornar enrere una mica, però com que ningú m’esperava…

Quan ja s’havia saltat 7 o 8 parades, la gent començava a estar una mica nerviosa, i quan ja no ha parat a la 9a, algú deu haver estirat el fre d’emergència, perquè el tren ha parat dins del túnel.

Aleshores la conductora (que s’assemblava molt a la sergent Hooks de ‘Loca academia de policía’ peró triplicant el seu pes i altura i amb la mateixa veu) ha hagut de sortir de la seva cabina i anar a fer vés-a-saber-què per tornar a engegar el tren, moment que han aprofitat els passatgers dels primers vagons per venir cap al nostre, que era el quart. En aquest moment no entenia què estava passant ni perquè tothom venia al nostre vagó, el primer que més o menys treia la cua del túnel. Per uns instants he pensat que hauríem de sortir del tren espatllat i saltar a l’andana.

Però no, finalment la conductora ha tornar a la seva cabina i ha continuat fent circular el tren fins a parar 13 (!) parades després de la què havíem sortit. La gent s’ho ha pres amb bastant resignació, tot i que alguns, en sortir del tren li recriminaven a crits que havia mentit quan havia dit que la següent parada era Nostrand. I la veritat és que tenien raó, si hagués avisat que el tren no parava fins gairebé l’aeroport JFK, haguéssim baixat i esperat el següent tren. Mentre esperàvem el subway en direcció contrària han passat 3 trens en la direcció que portava el nostre, o sigui que el canvi de tren només ens hagués fet perdre uns quants minuts i no més d’una hora, com la maniobra d’aquesta senyora.

Però tot ha acabat bé, i ja estic a casa, després d’haver-me endinsat encara més en la història que es desenvolupa al voltant de Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist a les pàgines del meu llibre.

Canviant de tema, havia preparat una entrada de blog per comentar alguna curiositat que havia anat sentint a les notícies, i crec que pot ser un bon moment per compartir-les amb vosaltres:

Que els americans són uns exagerats ho sabem tots, però crec que últimament s’estan passant de la ratlla… I és que amb l’epidèmia mundial de grip A la gent s’està tornant paranoica. Com que no hi ha suficients dosis per vacunar a tota la població, s’estan establint prioritats. I oi que no sabeu a qui volen posar com a màxima prioritat els ianquis?

Doncs sí, el Pare Noel, Santa Claus, o com vulgueu dir-li. Sona estrany però realment la portaveu de la iniciativa sabia explicar com era d’important que vacunessin aquests personatges nadalencs, ja que són els que estaran en contacte amb més nens aquestes vacances de Nadal. I és que totes les grans botigues de la ciutat tindran el seu propi Santa Claus que escoltarà les peticions dels nens novaiorquesos personalment. A part solen ser senyors més aviat grans, un dels grups de risc de la grip coneguda aquí com H1N1. Suposo que ‘grip A’ no devia espantar tant com una mena de fórmula inventada.

Però el que realment em va colpir va ser llegir en un web de notícies locals que un home de 37 anys va apunyalar mortalment a un altre de 36 perquè no el va deixar seure al subway a les dues de la matinada. El conductor es va adonar del que havia passat i no va obrir les portes del vagó fins que va arribarla policia. Els testimonis diuen que la víctima no va voler treure la seva bossa del seient on l’havia deixat i per això l’agressor el va atacar. Avui els ànims al vagó estaven bastant calmats quan el tren no parava, però sabent que una de les parades on hem anat més a poc a poc (i on hem quedat atrapats al túnel) té una comissaria de policia dins, no m’ha tranquil·litzat gaire.

En fi, que més ens val ser cívics, a Barcelona, New York o wherever… I sembla que al meu carrer s’estan esforçant al màxim per fer complir la llei, ja que l’altre dia tornant cap a casa em vaig trobar no un, ni dos, sinó vint (20!!) policies en una cantonada davant de la típica unitat mòbil de les pel·lícules. Si és que ja ho deia abans, els americans són uns exagerats.

 

HAPPY THANSKGIVING TO ALL!