Saturday night, movie…

El cap de setmana ja s’ha acabat i toca tornar a treballar, però com a mínim demà juga el Barça i es podrà veure per Internet al més pur estil espanyol… Només cal anar a buscar una pizza i una cervesa i, en lloc de sopar veient el futbol, dinar. Però com que igualment coincideix amb una menjada, representa poc problema… Si hi ha massa cervesa, després es fa la migdiada i llestos!

Però el cap de setmana també ha deixat coses bones per recordar, com per exemple anar al cinema a veure ‘Slumdog Millionaire’ que, la veritat era com estar al laboratori de la uni però amb el Carlos Sobera o el seu equivalent indi…

El vídeo de la senyora aquesta era una broma que li estaven realitzant a Carlos Sobera, però realment aquesta situació jo crec que s’hagués donat amb qualsevol persona d’una certa edat que hagués anat al programa…

Pels que no hagueu vist ‘Slumdog Millionaire’, aquesta realata l’experiència d’un noi que vivia en un barri marginal de la Índia i va a participar a la versió de ‘¿Quién quiere ser millonario?’ d’aquell país. Resulta que les preguntes que li fan durant el concurs ens condueixen a través de la seva vida, recordant com de malament ho ha passat per arribar fins a aquell moment i optar a un premi de 20 milions de rúpies, uns 300.000 euros…

La veritat és que l’argument és bastant fluix i amb una quantitat bestial d’incongruències i coincidències impensables… Tot passa al moment exacte en què havia de passar, les preguntes són exactament les úniques per les quals el Jamal té resposta i el programa s’emet en directe, cosa totalment impensable, perquè la trucada a un amic sempre tindria la resposta correcta… Però a part d’això, és una pel·lícula entretinguda, que relata una crua realitat de marginació en els barris del país i acaba (com no) amb un ball de Bollywood mentre passen els títols de crèdit.

Una vegada més, la pel·lícula més guardonada per l’Acadèmia, a mi, em deixa molt a desitjar. El següent vídeo és una de les preguntes més interessants realitzades a la versió espanyola del concurs:

I també posaré un altre vídeo que he trobat mentre rebuscava coses de Youtube, i m’ha fet molta gràcia. Amèrica és el que té:

I ja que parlem de cinema, comentar que aquí el cinema té una actitud molt diferent de la d’Espanya. Per començar, l’entrada és més cara ($12 - $12,5) i les cadires no estan numerades, o sigui que és bastant normal trobar gent mitja hora abans que comenci la pel·lícula fent cua davant de la sala per agafar un bon lloc. Una cosa que facilita perdre aquesta mitja hora a la cua, és que si t’agafes un menú gran (1 litre o més de beguda i una bossa gran de crispetes) tens dret a reomplir-ho una vegada, tant la beguda com les crispetes.

Per tant, mentre esperes per entrar pots anar menjant crispetes i, just abans de començar la pel·lícula, tornar a omplir la bossa i la beguda. Això va molt bé perquè, com a mínim jo, quan vaig per la meitat dels tràilers, ja no tinc ni una cosa ni gairebé l’altra. Una altra opció (que és la que fem servir nosaltres, catalans :P) és aconseguir una bossa buida i traspassar dins de la sala les crispetes a la bossa i anar a omplir la que et donen ells. El refresc es beu ràpid i es torna a omplir quan encara no ha començat la pel·lícula i… tatxan! pel preu d’un menú, en tens dos…

… o més, perquè abans de començar ‘Slumdog Millionaire’, el Julià va anar a reomplir la bossa de crispetes quan encara quedava beguda i, just quan començaven els tràilers vaig anar a buscar més beguda i em vaig endur la bossa de crispetes per posar-hi una mica més de mantega (sí, hi ha màquines dispensadores de mantega fosa…) i sal i la noia, mentre em reomplia la beguda em va preguntar amablement si també volia que em reomplís les crispetes. Evidentment jo li vaig contestar un ‘Sure, thank you’ somrient i la noia va fer la seva feina. O sigui que pel preu d’un menú gran ($11,5) en vam tenir aproximadament 2,25… Si és que els catalans som els genis de les finances ;)

I si continuem amb el tema del cinema, també és normal trobar-te moltes pel·lícules que estan adaptades per cinemes IMAX o 3D, cosa que t’ofereix una nova perspectiva del film. Per exemple, l’estrena de Watchmen es va realitzar en un cinema IMAX i la veritat és que veure una pel·lícula d’aquestes característiques en una pantalla de cúpula no té preu. Bé, sí, crec que eren uns $20… I la gent anava amb pizzes, menjar, ampolles d’aigua… I no passa res! Com que saben que els preus del cinema són “relativament” competitius pel menjar…

El que jo no sé és: s’hauria de deixar propina també a les noies que omplen les bosses de crispetes? Tècnicament són una mena de cambreres… Però potser el servei ja va inclòs en el preu… És una pregunto que deixo sobre la taula… o sobre el teclat… o encriptada en milions de bits al ciberespai… o com vulgueu dir-ho!!!