Happy St. George’s Day!!

Cap de setmana de no parar, que sempre va bé això de gaudir la ciutat a tope no? Dimecres va arribar la meva companya de pis de Lleida i, és clar, se li ha d’ensenyar la ciutat no? ;)

A part ha coincidit que el Julià té visites des de Mataró i la veritat és que semblava que estiguéssim més a Barcelona que a NY, encara que agafant un metro xungo, amb gratacels per tot arreu i a 75º. La veritat és que aquest cap de setmana semblava que hagués arribat per fi la primavera, encara que crec que ha sigut una il·lusió passatgera, perquè avui tornem estar a menys de 50º i fa un dia tapadot, que diria el Molina…

Aprofitant el bon temps que feia i els dies de sol que hem tingut, vam anar a passar bona part de les tardes a Central Park, jugant al frisbee com bons americans i intentant fotos impossibles d’aquelles que es pengen al Facebook:

La veritat és que necessitem una mica més de pràctica per poder aconseguir una foto on totes les persones que surtin saltin alhora, però arribarà, segur! No serà per tardes lliures a Central Park…

La pròxima vegada que es vagi a Central Park ja toca mantell de quadres blancs i vermells i cistelleta de mimbre amb uns quants sanvitxos i una ampolleta de vi oculta ;)

A la nit tocava intentar anar a escoltar jazz, però no vam aconseguir trobar un lloc que ens acabés de fer el pes i vam acabar en un lloc tipically American, amb les seves cerveses de llauna, la taula de billar, noies amb vestits de nit…

Diumenge tocava un pla una mica diferent, ja que aquesta semana és Sant Jordi i hi ha molta gent guai de Catalunya que ha volgut celebrar aquesta Diada tan nostrada en terres americanes. (Notícia aquí)

L’acte va començar amb l’explicació de la llegenda de Sant Jordi als més petits, que van fer flors de paper i van pintar dibuixos que representaven els diversos personatges que hi intervenen. Tot seguit, un professor de Columbia que ha publicat un llibre sobre Catalunya i ha après català ha fet un breu resum de la problemàtica que hi ha a Catalunya, amb la seva identitat pròpia dins d’un país que ens margina.

Tot seguit, una actuació de jazz (?), bossanova (?) o simplement una senyoreta aporrejant un piano i un senyor intentant fer el que podia amb un saxo mentre un altre tocava amb més ganes que encert un contrabaix…

Però la millor part de l’acte era el brunch català que ens havien preparat. La veritat és que quan fa dos mesos que no proves coses de casa, unes llesques de pa de pagès amb tomàquet, amb taquets de pernil serrà, truita de patata, truita de xoriço, formatge de cabra i uns xurros amb xocolata s’agraeixen. Val a dir que el pernil no era precisament el millor que hagi menjat mai, però la resta de menjar era simplement… català i deliciós!!

Una vegada tothom estava endrapant han passat a “sortejar” llibres entre els assistents. Que per què ho poso entre cometes? Doncs perquè la veritat és que han acabat donant llibres a tothom que n’ha volgut. Quan entraves, et donaven un ticket amb un número per la rifa i després el que feien era treure un número d’una bossa, i tots els tickets que acabessin amb aquella xifra, podien passar a buscar un llibre. Fins aquí més aviat normal, oi? Doncs el que passa és que després del primer número, n’han tret un altre, i després un altre, i un altre… fins que han sortit tots. En fi, que hem tornat a casa amb dos llibres per cap i unes quantes roses, que també repartien per allà.

Després ha tocat Central Park, una partideta a ultimate frisbee i més fotos saltant, aconseguint resultats tan increïbles com aquests…

Ai no, això era simplement un mirall graciós ;) La foto a la qual em referia és aquesta:

Com podeu veure, veníem del brunch i es nota, com a mínim a mi… :P

Després, un te (diguem-ne te o cosa molt dolça i empalagosa) amb gent coneguda a través de Couch Surfing i cap a la fieshtaaaaa. Avui tocava ‘Cafe Wha?’, assistència obligatòria per tothom que em vingui a veure i estigui per aquí un diumenge… És un bar amb música en directe, amb grans èxits americans, però avui tenia una sorpresa… Un cantant anomenat Franco, que m’ha deixat impressionat quan he començat a sentir els primers acords d’aquesta cançó:

Després ha continuat amb un gran repertori que anava des de ‘A Dios le pido’ al ‘Pásame la botella’…

La resta del grup també han sigut molt aplaudits i la nit ha sigut realment una fieshhhhta. La peculiaritat d’aquest lloc és que no hi ha pista de ball, però ja t’avisen a l’exterior que ballaràs al passadís. És increïble com les cambreres (molt, molt simpàtiques… guanyant-se les tips, jeje) poden esquivar un grup de gent movent-se al ritme de la música sense que els caigui ni una gota dels còctels, cerveses o menjar que porten amunt i avall.

I res més, simplement que ara ja sé què és ballar amb una cortina i pegar-nos copets de cul al ritme de ‘Carnaval’ de Celia Crunch, que diria el Palomino.

And always remember…

“STRESSED spelled backwards is DESSERTS”