Per petició popular (el 100% dels comentaris del post anterior ho demanaven) us faré cinc cèntims del panorama que es vivia a urgències del Roosevelt Hospital.
Si heu vist alguna vegada la sèrie ‘Scrubs’, l’escenari de l’hospital vindria a ser molt semblant (i si no l’heu vist també, clar…). Però el cas és que els pacients que es trobaven a urgències podrien sortir tranquil·lament en un capítol d’aquesta sèrie d’humor mèdic. Intentaré recordar-los per ordre d’aparició, com es fa als capítols normalment:
- La veïna o roba-boxes:
Quan ja portava una bona estona amb el cabestrell (o xarpa, com ja havíem après) i ningú em feia cas, un infermer es va apiadar de mi i em va dir que em portava a la porta de raigs X per veure si així em feien les radiografies i poder comprovar l’abast de la fractura. O sigui que se’m va endur amb camilla i tot cap allà, mentre l’Erika recollia tot el que hi havia al box per si de cas i venia amb mi. En tornar de les radiografies ens vam trobar amb la desagradable sorpresa que hi havia algú en el meu lloc. Més tard vam saber que es tractava d’una persona de sexe femení, que no sabem ben bé què li passava, però no parava de fer sorolls i dir frases que es podien interpretar fàcilment com a sexuals, fins i tot se sentien vibracions…
- El nen de l’skateboard:
De fet, aquest nen crec que va arribar més o menys al mateix temps que jo i també tenia una fèrula a la mà, que ens va explicar que s’havia fet practicant skateboard. I ens va recomanar un parell de pistes de patinatge sobre gel gratuïtes, com si haguéssim de tornar a anar-hi, al menys jo. Va acabar marxant com uns deu minuts abans que jo amb el braç enguixat.
- La senyora que plorava i caminava aguantant-se la bata:
Sí, ja sé que més que una descripció sembla el títol de la quarta part de la trilogia de Larsson, però és que és exactament el que feia aquesta senyora. Anava traient el cap del box per cridar les infermeres i, quan no li feien cas, es posava a perseguir-les aguantant-se la part de darrere de la bata per no ensenyar el cul, no cal oblidar que estàvem en un hospital. Però el més graciós és que no parava de sortir i entrar, ara amb la bossa a l’espatlla, ara a buscar aigua, simplement a passejar pel passadís…
- El senyor amb pòlio i una veu molt potent:
Quan ja portava moltes hores a urgències i m’havia cansat d’observar la veïna del davant com es passejava pel passadís aguantant la bata, va marxar la roba-boxes i van portar un nou personatge al costat. Se’l sentia venir des de la porta d’urgències, ja que anava cridant pel passadís, insultant als nois de l’ambulància perquè, segons ell, li havien robat la cartera. Les hores que vaig passar amb aquest senyor al costat van ser les pitjors de tota la nit, ja que cada 10 segons (aproximadament) fotia un crit cridant una infermera, ja que deia que li feia molt de mal el turmell, que com podia ser que ningú li fes cas. Més d’un cop vaig estar a punt de dir-li que jo ja portava 10 hores allà per un braç trencat, però me’n vaig abstenir.
I aquest senyor em va ensenyar que, per molt enfadats que estiguin, els americans no perden l’educació, ja que, quan ja marxava el conductor de l’ambulància i ell continuava renegant, li va cridar:
- La meva cartera, ets un fill de puta!!
- Gràcies – li va contestar amb sorna el paramèdic.
- Ai, de res – la veu més suau que li vaig sentir en tota la nit…
- Un que portava massa festa damunt:
No sé quantes hores portava a la sala, però sí sé que totes les vegades que el vaig veure tenia els ulls com a dues paelleres d’oberts i diria que no el vaig veure parpellejar en cap moment. Era un noi negre esprimatxat que es va apropar a veure que passava amb el senyor que no parava de cridar al box del meu costat i preguntar-li que per què cridava tant, que hi havia gent que volia dormir. L’home li va contestar que li feia molt de mal el turmell, però el noi se’l va quedar mirant una estona i li va replicar que ell no veia pas que li fes tant de mal com per cridar d’aquella manera, va girar cua i va marxar. El que el noi no sabia és que el senyor tenia pòlio i no podia moure el cos.
Però tal com deia al post anterior, tot va acabar després de 14 hores amb una mena de fèrula amb una mica de guix i una bena, tot esperant que el dilluns m’operessin, ja que deien que necessitava cirurgia.
L’endemà quan em vaig despertar vaig trucar a casa per avisar que m’havien d’operar i va passar el que no volia que passés: la meva mare va començar a buscar vols per venir immediatament.
La seva història es resumeix en dos bitllets d’avió comprats i cancel·lats, dos dies sense menjar (i segurament dormint poc) a l’aeroport, molts nervis i un full de paper amb frases escrites en anglès (tal com es pronuncien) que no va fer falta que utilitzés. Bé, jo ho he resumit molt fàcil, però realment ella diu que va ser la pitjor experiència de la seva vida, i no m’estranya, que el primer dia no pugui sortir l’avió perquè he nevat a NY, el següent dia neva a Madrid i tampoc volen els avions, i finalment acabo tornant jo.
Sí, jo vaig haver de tornar perquè segons l’article 5, apartat L de la meva assegurança: “El Asegurador no asume las responsabilidades derivadas (…) de la práctica de deportes de invierno de cualquier clase, salvo que se contratara la póliza amparando de modo expreso de dicha actividad deportiva”. El més graciós és que això ho vaig descobrir hores abans d’entrar al quiròfan i quan m’acabava de prendre 2 calmants per dormir, per la qual cosa semblava bastant irreal tot.
Però no, aquella mateixa nit vaig agafar un avió cap a Madrid (que va sortir 3 hores tard), a Barajas ens va tocar fer cues interminables per aconseguir un bitllet a Barcelona i finalment arribar unes 10 hores més tard del que tocaria a l’aeroport d’El Prat, per agafar un cotxe i anar fins a Lleida a ingressar a la clínica, on m’operarien al dia després.
Dues cicatrius i 27 punts en total més tard, al dia següent ja em deixaven marxar a casa embenat i prenent calmants com si fossin gominoles. Al cap de poc, em van canviar la bena per un guix amb cremalleres, que em podia posar i treure quan volia i ja estava llest per tornar a les Amèriques.
Però no van acabar aquí les males notícies, ja que just el dia abans que marxés cap a Barcelona a agafar l’avió, moria la meva àvia, la güela. Però com a mínim haver-me trencat el braç m’havia servit per poder-me despedir d’ella en condicions i no a través de telèfon o haver arribat quan ja era massa tard. Ara només queda que les cicatrius que queden al braç es curin bé i ràpid, ja que n’hi ha d’altres que segurament tardaran una mica més.