Feliç Sant tigre!!

… o alguna cosa així. Perquè si agafes que avui és 14 de febrer, Sant Valentí, ho poses en una batedora i afegeixes una mica d’Any Nou xinès (entrem a l’any del tigre), la celebració que quedaria es diria “Sant tigre”, perquè “Any Valentí” no sona gaire bé.

A tota la ciutat es respira ambient de consumisme, d’amor, de cors, d’animals de peluix enormes, de cors, de bombons, de flors, de cors, de petons, de cors… Literalment totes les botigues tenen, com a mínim, decoració de Sant Valentí, i la majoria venen coses de la festivitat.

Encara que una pastisseria ha pensat en aquelles parelles que encara estan començant i que no s’han dit l’un a l’altre que s’estimen, creant aquest pastís:

Però si vas a Chinatown, la cosa canvia, i és que avui celebren l’Any Nou Lunar, i aquest any toca el tigre, un any durant el qual l’horòscop xinès diu que sobretot prevaldrà la fortalesa, ja que és la característica fonamental d’aquest signe.

Per la part baixa de la ciutat avui corrien dracs petits (d’una i dues persones) i volava el confeti, amb una aglomeració de turistes bastant impressionant. Els dracs corrien pel carrer seguits d’uns “carrets de soroll”, que consistien en un senyor damunt d’una plataforma amb rodes, que tocava una mena de timbal i com uns gongs petits, animant la passejada dels dracs, junt amb els petards de confeti i les bombetes que et venien a qualsevol cantonada.

En la imatge podem veure com el drac saluda els habitants d’aquesta casa, que crec que era un temple, i ells li donen un cartell que posteriorment el drac deixarà penjat al pal on ha pujat, a més de dos metres del terra.

El més graciós de l’assumpte és que els dracs van entrant als restaurants xinesos que troben al seu pas, o sigui que pots estar menjant tranquil·lament el teu rotlle de primavera, sentir soroll al carrer i que de sobte t’entrin dos dracs al restaurant i es posin a fer el pallasso per allà al mig.

I justament sortint d’un d’aquests restaurants hem vist un clar exemple de què els xinesos també subcontracten, perquè el noi que portava la cua del drac molt xinès no era, més aviat africà, perquè era negre com l’estalzí.

De tornada a casa m’he trobat una agradable sorpresa quan he vist que a la parada de subway hi havia un senyor tocant el piano, amb la banda sonora de la pel·lícula “El piano” i, després, “Clocks” de Coldplay. Encara em pregunto com coi deu haver baixat un piano a l’andana, ja que aquí d’estacions amb ascensor més aviat poques.

Tot això després d’un bon brunch a Little Italy, consistent en el típic esmorzar anglès: ous, salsitxa, bacó, torrades… Ara només falta saber si em renoven el visat, que avui era el meu últim dia vàlid. I demà veure què carai vol dir això que sigui el Dia dels Presidents; una cosa gairebé segura: rebaixes en roba.

Us deixo amb una frase de l’horòscop xinès perquè comenceu l’any amb energia: “Els tigres rugeixen quan hi ha vent”. Reflexionem-hi…

Rates i neu

Diuen que la població d’animals rosegadors a New York és tan gran que toquen a cinc per habitant, i també es comenta que no has viscut realment a New York si no has caçat una rata o ratolí. Doncs jo estic a punt d’entrar a formar part d’aquest club selecte.

Ja feia un temps que em semblava sentir algun soroll a la cuina i trobava les bosses de brossa amb algun foradet, però volia creure que m’ho imaginava i que els forats els feia jo en estirar la bossa per baixar-la a les escombraries, que no contenidor, que ja sabeu que aquí es deixen al mig de la vorera i passa el camió a recollir.

Però ahir finalment vaig veure com un amic pelut sortia corrent del cubell de la brossa i s’amagava darrere del forn. En aquest moment vaig adonar-me que havia de prendre mesures i avui he decidit anar a comprar una trampa per ratolins.

M’aixeco a les 9 per poder anar a la botiga i, de pas, fer algunes fotos o vídeos amb bona llum, i en mirar per la finestra em trobo això:

Només eren les 9 del matí, durant el dia ha anat empitjorant i creixent la capa de neu, i a hores d’ara encara continua nevant i és com estar vivint dins d’una bola de neu d’aquestes de souvenir.

Volia anar en trineu per Central Park, o a fer àngels a la neu o a fer ninots de neu, però m’he adonat que tot això es podia considerar esport hivernal i crec que el millor que puc fer és quedar-me a caseta i cuinar les provisions que vaig comprar ahir, quan la meva mare em va dir que estaven anunciant un temporal molt greu pels Estats Units. I sembla que demà continuarà, a veure si ens quedarem sepultats!

Família construint ninots de neu dins de la font de Washington Square

Però he arribat a anar a Manhattan a comprar la trampa de ratolins que necessitava i ja està instal·lada a la cuina, a veure si demà al matí apareix farcida.

Per donar el toc final a l’entrada, que avui no tenia molta cosa a comentar, afegirem una cosa que ja fa dies que no feia. Avui per sopar ha tocat pollastre al curri (que no Valenzuela) amb un naan congelat prou decent:

Green Super Bowl

Aquest passat diumenge va ser la final de finals de la lliga de futbol americà, la Super Bowl. I aquest any es veu que va ser més final de finals que mai, ja que es va convertir en el programa més vist de la història de la televisió, amb 106,5 milions de telespectadors, superant així a l’episodi final de la sèrie ‘M*A*S*H’ que tenia el rècord des de 1983 amb 106 milions, però cal recordar que en aquella època hi havia molts menys televisors i, per tant, audiència potencial.

Doncs per no ser menys en aquest esdeveniment històric, a les 5 de la tarda ja ens dirigíem a un bar per poder veure el partit que enfrontava els New Orleans Saints contra els Indianapolis Colts per guanyar el preuat anell de la XLIV SuperBowl. El partit no començava fins a les 6, però ens havien avisat que els llocs s’omplien bastant ràpid i vam preferir anar amb temps, que amb cerveses a $3 es podia esperar tranquil·lament.

El resultat final va ser de 31-17 pels Saints (els de la dreta) que els van fer zas! en toda la boca als Colts (de blau), ja que els d’Indianapolis havien estat dominant tot el partit, fins que 24 punts consecutius dels Saints els van deixar fora del partit, incloent un interception return (crec que es diu així), és a dir, Tracy Porter va interceptar el jugador dels Colts quan anava a fer un touchdown i va córrer tot el camp sense obstacles per fer un touchdown pel seu equip.

Jo havia decidit donar suport als d’Indianapolis, ja que era l’estat que el destí m’havia guardat pel final a la meva col·lecció de quarters i per tant vaig decidir anar amb els jugadors que a la televisió anaven vestits de verd. Sí, de verd, perquè justament la tele que vèiem devia tenir els colors mal calibrats i tot el blau es veia verd i el groc, rosa.

Tant que fins i tot un anunci que tenia els Simpson de protagonistes, els presentava amb color de persona. Bé, nosaltres no ens havíem adonat d’això i vam començar a fer tota mena d’especulacions com per exemple que eren de color rosa perquè bevien Coca-Cola, el producte que anunciaven, amb un vibrant color vermell. La història comença de plena actualitat amb el senyor Burns perdent tota la seva fortuna per la crisi econòmica:

Un altre tema a comentar el dels anuncis de la Super Bowl, les empreses aprofiten tota aquesta audiència potencial per mostrar les seves millors creacions, tant és així que fins i tot Bridgestone va fer teasers dels anuncis que emetria durant el partit, o sigui, que va fer uns anuncis que anunciaven els anuncis. Eren alguna cosa així com historietes que es quedaven a la meitat i t’emplaçaven a veure el final durant la Super Bowl.

Com a mostra dels anuncis de la mitja part, una de les chicas de oro en un anunci de xocolatines Snickers:

Però no tots els anuncis van superar la censura de la cadena CBS, per exemple aquest d’un site homosexual de buscar parella no es va poder emetre:

L’eslògan final resa: “ManCrunch.com: on molts molts molts homes surten i juguen”.

Però tornant al tema esportiu (o no), el partit que se celebrava a Miami, promocionat per David Caruso, Horatio Caine a ‘CSI:Miami’, va tenir com a actuació principal el grup anglès ‘The Who’, que van interpretar les seves cançons més conegudes, entre elles les tres sintonies de la franquícia CSI.

Abans de començar el partit, un vídeo ens recordava la desgràcia que havia sigut l’huracà Katrina per New Orleans i mostrava els Saints com un exemple de superació, per la qual cosa la seva victòria va ser encara més emotiva. I com que jo anava amb els verds, l’equip que jo animava no va perdre la Super Bowl!

Però no només de futbol (americà o europeu) viu l’home. Per això, quan el dimecres passat dia 3 em vaig despertar i vaig veure que hi havia una fina capa de neu als carrers vaig decidir aprofitar per donar una volta per la ciutat intentant captar paisatges hivernals, com per exemple:

  Pel camí em vaig trobar amb uns turistes que devien ser europeus i amants del futbol de tota la vida, ja que els dos eren de color taronja, com les pilotes als partits de futbol per tal que destaquin sobre la neu.

Però ara l’esdeveniment televisiu del qual parlen tots els Estats Units és l’última temporada de ‘Lost’, que avui ha emès el tercer episodi de la sisena (i última) temporada, amb algunes sorpreses pels seguidors de la sèrie.

Back to the future… wait… to New York

Per petició popular (el 100% dels comentaris del post anterior ho demanaven) us faré cinc cèntims del panorama que es vivia a urgències del Roosevelt Hospital.

Si heu vist alguna vegada la sèrie ‘Scrubs’, l’escenari de l’hospital vindria a ser molt semblant (i si no l’heu vist també, clar…). Però el cas és que els pacients que es trobaven a urgències podrien sortir tranquil·lament en un capítol d’aquesta sèrie d’humor mèdic. Intentaré recordar-los per ordre d’aparició, com es fa als capítols normalment:

- La veïna o roba-boxes:
Quan ja portava una bona estona amb el cabestrell (o xarpa, com ja havíem après) i ningú em feia cas, un infermer es va apiadar de mi i em va dir que em portava a la porta de raigs X per veure si així em feien les radiografies i poder comprovar l’abast de la fractura. O sigui que se’m va endur amb camilla i tot cap allà, mentre l’Erika recollia tot el que hi havia al box per si de cas i venia amb mi. En tornar de les radiografies ens vam trobar amb la desagradable sorpresa que hi havia algú en el meu lloc. Més tard vam saber que es tractava d’una persona de sexe femení, que no sabem ben bé què li passava, però no parava de fer sorolls i dir frases que es podien interpretar fàcilment com a sexuals, fins i tot se sentien vibracions…

- El nen de l’skateboard:
De fet, aquest nen crec que va arribar més o menys al mateix temps que jo i també tenia una fèrula a la mà, que ens va explicar que s’havia fet practicant skateboard. I ens va recomanar un parell de pistes de patinatge sobre gel gratuïtes, com si haguéssim de tornar a anar-hi, al menys jo. Va acabar marxant com uns deu minuts abans que jo amb el braç enguixat.

- La senyora que plorava i caminava aguantant-se la bata:
Sí, ja sé que més que una descripció sembla el títol de la quarta part de la trilogia de Larsson, però és que és exactament el que feia aquesta senyora. Anava traient el cap del box per cridar les infermeres i, quan no li feien cas, es posava a perseguir-les aguantant-se la part de darrere de la bata per no ensenyar el cul, no cal oblidar que estàvem en un hospital. Però el més graciós és que no parava de sortir i entrar, ara amb la bossa a l’espatlla, ara a buscar aigua, simplement a passejar pel passadís…

- El senyor amb pòlio i una veu molt potent:
Quan ja portava moltes hores a urgències i m’havia cansat d’observar la veïna del davant com es passejava pel passadís aguantant la bata, va marxar la roba-boxes i van portar un nou personatge al costat. Se’l sentia venir des de la porta d’urgències, ja que anava cridant pel passadís, insultant als nois de l’ambulància perquè, segons ell, li havien robat la cartera. Les hores que vaig passar amb aquest senyor al costat van ser les pitjors de tota la nit, ja que cada 10 segons (aproximadament) fotia un crit cridant una infermera, ja que deia que li feia molt de mal el turmell, que com podia ser que ningú li fes cas. Més d’un cop vaig estar a punt de dir-li que jo ja portava 10 hores allà per un braç trencat, però me’n vaig abstenir.
I aquest senyor em va ensenyar que, per molt enfadats que estiguin, els americans no perden l’educació, ja que, quan ja marxava el conductor de l’ambulància i ell continuava renegant, li va cridar:
- La meva cartera, ets un fill de puta!!
- Gràcies – li va contestar amb sorna el paramèdic.
- Ai, de res – la veu més suau que li vaig sentir en tota la nit…

- Un que portava massa festa damunt:
No sé quantes hores portava a la sala, però sí sé que totes les vegades que el vaig veure tenia els ulls com a dues paelleres d’oberts i diria que no el vaig veure parpellejar en cap moment. Era un noi negre esprimatxat que es va apropar a veure que passava amb el senyor que no parava de cridar al box del meu costat i preguntar-li que per què cridava tant, que hi havia gent que volia dormir. L’home li va contestar que li feia molt de mal el turmell, però el noi se’l va quedar mirant una estona i li va replicar que ell no veia pas que li fes tant de mal com per cridar d’aquella manera, va girar cua i va marxar. El que el noi no sabia és que el senyor tenia pòlio i no podia moure el cos.

Però tal com deia al post anterior, tot va acabar després de 14 hores amb una mena de fèrula amb una mica de guix i una bena, tot esperant que el dilluns m’operessin, ja que deien que necessitava cirurgia.

L’endemà quan em vaig despertar vaig trucar a casa per avisar que m’havien d’operar i va passar el que no volia que passés: la meva mare va començar a buscar vols per venir immediatament.

La seva història es resumeix en dos bitllets d’avió comprats i cancel·lats, dos dies sense menjar (i segurament dormint poc) a l’aeroport, molts nervis i un full de paper amb frases escrites en anglès (tal com es pronuncien) que no va fer falta que utilitzés. Bé, jo ho he resumit molt fàcil, però realment ella diu que va ser la pitjor experiència de la seva vida, i no m’estranya, que el primer dia no pugui sortir l’avió perquè he nevat a NY, el següent dia neva a Madrid i tampoc volen els avions, i finalment acabo tornant jo.

Sí, jo vaig haver de tornar perquè segons l’article 5, apartat L de la meva assegurança: “El Asegurador no asume las responsabilidades derivadas (…) de la práctica de deportes de invierno de cualquier clase, salvo que se contratara la póliza amparando de modo expreso de dicha actividad deportiva”. El més graciós és que això ho vaig descobrir hores abans d’entrar al quiròfan i quan m’acabava de prendre 2 calmants per dormir, per la qual cosa semblava bastant irreal tot.

Però no, aquella mateixa nit vaig agafar un avió cap a Madrid (que va sortir 3 hores tard), a Barajas ens va tocar fer cues interminables per aconseguir un bitllet a Barcelona i finalment arribar unes 10 hores més tard del que tocaria a l’aeroport d’El Prat, per agafar un cotxe i anar fins a Lleida a ingressar a la clínica, on m’operarien al dia després.

Dues cicatrius i 27 punts en total més tard, al dia següent ja em deixaven marxar a casa embenat i prenent calmants com si fossin gominoles. Al cap de poc, em van canviar la bena per un guix amb cremalleres, que em podia posar i treure quan volia i ja estava llest per tornar a les Amèriques.

Però no van acabar aquí les males notícies, ja que just el dia abans que marxés cap a Barcelona a agafar l’avió, moria la meva àvia, la güela. Però com a mínim haver-me trencat el braç m’havia servit per poder-me despedir d’ella en condicions i no a través de telèfon o haver arribat quan ja era massa tard. Ara només queda que les cicatrius que queden al braç es curin bé i ràpid, ja que n’hi ha d’altres que segurament tardaran una mica més.