dimecres, 16 de juny del 2010

21 things I’ll miss about you

Quan queden escassament dues setmanes per la meva tornada a Espanya, crec que és un bon moment per fer balanç de la meva estada a New York i per això faré dues llistes, la de coses que trobaré a faltar de la ciutat i la de les que no:

Coses que trobaré a faltar

Coses que NO trobaré a faltar

Veure l’Empire State Building quan aixeques la vista

Els viatges de més d’una hora en el subway

Els dinars de sushi a domicili per menys de $10

La gent tirant la brossa a qualsevol lloc

La boja de la cantonada cantant “a grito pelao” a les arrecades que ven

La propietària del pis apareixent cada 1.3 segons dient-me que he de fregar

Teatre i concerts a l’aire lliure a Central Park

Les rates corrent pel subway i els escarabats per tot arreu

Anar pel carrer i creure que estàs en una pel·lícula

Haver d’anar a comprar a un súper llunyà per trobar bona carn

Poder comprar Levi’s a $20

Tenir un company de pis invisible

Rebre cada dia una llista de coses interessants a fer gratuïtes

Els cotxes amb motors trucats que fan saltar totes les alarmes del carrer

Poder utilitzar Google Maps per saber exactament com arribar a tot arreu en transport públic

Les barbacoes dels veïns que duren fins les tantes de la matinada amb la música a tot drap

Estirar la cordeta per demanar parada a l’autobús

Haver de donar propina a tothom i per qualsevol cosa

Que els dies de festa la gent et feliciti pel carrer

La guarderia il·legal del costat de casa, amb nens cridant

No ser mai la persona més estranya del vagó

Haver de comprovar el valor de cada bitllet abans de pagar

Transport públic les 24 hores del dia

El temps d’espera del transport públic

Poder pagar amb targeta de crèdit $2.34

Grups de turistes espanyols blocant les voreres i cridant

Tenir sempre la cartera plena (encara que siguin bitllets d’$1)

No tenir embotit i pagar l’oli d’oliva a preu de fuel (que no fuet :P)

Pagar amb xecs

Que l’aigua de l’aixeta surti gris

Fer festes en terrats

Factures de l’hospital

Dones negres discutint

Pagar per rebre trucades i missatges

Anar per Central Park i veure a Woody Allen passejant

Que l’IVA no estigui inclòs al preu i s’hagi de calcular a part

Pizza a $1

La manca de contenidors

El brunch amb barra lliure de cava o margaritas

La gent que he conegut aquí

 

Senyors que passegen amb el seu gat al cap

El cantant de la parada de subway del carrer 42

 

Segur que m’he deixat moltes coses en ambdues llistes, sobre tot a la de l’esquerra, que un any i mig dóna per molt.

(EDITAT el 7/7/10)

divendres, 23 d’abril del 2010

Original

Estava pensant una manera original de felicitar Sant Jordi a la gent que esteu a l’altra banda del bassal i no se m’ocorria res. M’he anat a fer un cafè i m’he adonat d’una cosa en què no havia reparat mai fins ara, la paraula original.

No crec que hi hagi moltes paraules polisèmiques que tinguin significats tan oposats depenent del context, i és que el cafè era descrit com "l’aroma original". Sí, original és al mateix moment una cosa que no s’ha fet abans o, precisament, la forma primigènia d’una cosa.

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix la paraula com:
- Relatiu o pertanyent a l'origen d'una cosa, propi dels orígens.
però al mateix temps diu:
- Que no s'assembla als altres.

Si l’altre dia parlava de paradoxes, crec que aquesta paraula és la que millor defineix el sentiment del que parlava, un sentiment totalment original.

Així doncs, aquí va la meva original felicitació: una rosa virtual, que el llibre ja el vaig escrivint post a post:

DSCN2503

FELIÇ SANT JORDI A TOTS!!

dimarts, 20 d’abril del 2010

Hello World… again!!

Quan aprens a programar, una de les primeres coses que faràs, gairebé segur, és un programa del tipus “Hello World”, consistent en mostrar un missatge per pantalla, o executar una simple instrucció que tindrà un resultat visible.

El títol d’aquest post fa referència a aquesta novetat, a descobrir un nou món; ja feia molt de temps que no publicava res al meu diari d’aventures novaiorqueses. I es pot dir que és com començar un blog nou, més de dos mesos és molt temps en aquesta era d’informació immediata, on tot ho volem al moment i si el mòdem ADSL ens tarda més d’1 segon en carregar la pàgina que intentem obrir, ja actualitzem o ens desesperem.

De forma paradoxal, novetat és el que crec que em falta a New York. Ja em trobo atrapat en la rutina d’intentar acabar una feina que té data de caducitat, però que no sembla que vulgui arribar a bona fi.

És clar que hi ha petites coses que encara em sorprenen de la vida americana, com veure una noia pija demanar un cafè a l’Starbucks extra extra hot (molt molt calent) i després tornar-lo perquè estava massa calent i no es podia beure i demanar que n’hi facin un altre gratis.

O descobrir que un restaurant del meu carrer ha sigut clausurat per la policia per venda / possessió de marihuana. I perquè quedi clar, enganxen un full fluorescent a la porta amb la raó del tancament.

Però bàsicament és més del mateix. A començaments de mes va estar el Lorien de visita i, evidentment, em feia il·lusió ensenyar-li la ciutat i els racons i restaurants (mmm, sushi) que més m’agraden, però al mateix temps em feia mandra. I no perquè fos avorrit (que no ho era gens) ni perquè New York m’agradi menys (que tampoc, I NY), simplement crec que veure que no avança el projecte m’ha sumit en un pessimisme del que sé que he de sortir, però costa.

Sóc conscient de l’esforç que ha fet la meva família per tal que jo estigui aquí fins a finals de juny i he de trobar la manera de treure’n tot el suc possible, per tant a partir d’avui prometo canviar i afrontar les coses d’una manera diferent.

Part d’aquest canvi espero que també impliqui escriure més al blog, i de temàtiques més divertides, curioses, sorprenents… en una paraula, ianquis!

Segurament ja heu vist aquest vídeo, perquè a mi m’ha arribat des de més d’una font i més de dues, però crec que és un treball impressionant i, ja que té com a escenari la ciutat on estic vivint, és una bona excusa per penjar-lo aquí. Per veure’l millor, utilitzeu l’opció HD i pantalla completa:


Queden moltes coses pendents d’explicar d’aquests dos mesos, la majoria d’elles tenen a veure amb el braç, les factures, visats… però això ja serà en un altre post, que comença ‘Lost’ a la tele!

diumenge, 14 de febrer del 2010

Feliç Sant tigre!!

… o alguna cosa així. Perquè si agafes que avui és 14 de febrer, Sant Valentí, ho poses en una batedora i afegeixes una mica d’Any Nou xinès (entrem a l’any del tigre), la celebració que quedaria es diria “Sant tigre”, perquè “Any Valentí” no sona gaire bé.

A tota la ciutat es respira ambient de consumisme, d’amor, de cors, d’animals de peluix enormes, de cors, de bombons, de flors, de cors, de petons, de cors… Literalment totes les botigues tenen, com a mínim, decoració de Sant Valentí, i la majoria venen coses de la festivitat.

Encara que una pastisseria ha pensat en aquelles parelles que encara estan començant i que no s’han dit l’un a l’altre que s’estimen, creant aquest pastís:

20100213-sweet-hoboken

Però si vas a Chinatown, la cosa canvia, i és que avui celebren l’Any Nou Lunar, i aquest any toca el tigre, un any durant el qual l’horòscop xinès diu que sobretot prevaldrà la fortalesa, ja que és la característica fonamental d’aquest signe.

Per la part baixa de la ciutat avui corrien dracs petits (d’una i dues persones) i volava el confeti, amb una aglomeració de turistes bastant impressionant. Els dracs corrien pel carrer seguits d’uns “carrets de soroll”, que consistien en un senyor damunt d’una plataforma amb rodes, que tocava una mena de timbal i com uns gongs petits, animant la passejada dels dracs, junt amb els petards de confeti i les bombetes que et venien a qualsevol cantonada.

IMG_0993

En la imatge podem veure com el drac saluda els habitants d’aquesta casa, que crec que era un temple, i ells li donen un cartell que posteriorment el drac deixarà penjat al pal on ha pujat, a més de dos metres del terra.

El més graciós de l’assumpte és que els dracs van entrant als restaurants xinesos que troben al seu pas, o sigui que pots estar menjant tranquil·lament el teu rotlle de primavera, sentir soroll al carrer i que de sobte t’entrin dos dracs al restaurant i es posin a fer el pallasso per allà al mig.

I justament sortint d’un d’aquests restaurants hem vist un clar exemple de què els xinesos també subcontracten, perquè el noi que portava la cua del drac molt xinès no era, més aviat africà, perquè era negre com l’estalzí.

De tornada a casa m’he trobat una agradable sorpresa quan he vist que a la parada de subway hi havia un senyor tocant el piano, amb la banda sonora de la pel·lícula “El piano” i, després, “Clocks” de Coldplay. Encara em pregunto com coi deu haver baixat un piano a l’andana, ja que aquí d’estacions amb ascensor més aviat poques.

Tot això després d’un bon brunch a Little Italy, consistent en el típic esmorzar anglès: ous, salsitxa, bacó, torrades… Ara només falta saber si em renoven el visat, que avui era el meu últim dia vàlid. I demà veure què carai vol dir això que sigui el Dia dels Presidents; una cosa gairebé segura: rebaixes en roba.

Us deixo amb una frase de l’horòscop xinès perquè comenceu l’any amb energia: “Els tigres rugeixen quan hi ha vent”. Reflexionem-hi…

dimecres, 10 de febrer del 2010

Rates i neu

Diuen que la població d’animals rosegadors a New York és tan gran que toquen a cinc per habitant, i també es comenta que no has viscut realment a New York si no has caçat una rata o ratolí. Doncs jo estic a punt d’entrar a formar part d’aquest club selecte.

Ja feia un temps que em semblava sentir algun soroll a la cuina i trobava les bosses de brossa amb algun foradet, però volia creure que m’ho imaginava i que els forats els feia jo en estirar la bossa per baixar-la a les escombraries, que no contenidor, que ja sabeu que aquí es deixen al mig de la vorera i passa el camió a recollir.

Però ahir finalment vaig veure com un amic pelut sortia corrent del cubell de la brossa i s’amagava darrere del forn. En aquest moment vaig adonar-me que havia de prendre mesures i avui he decidit anar a comprar una trampa per ratolins.

M’aixeco a les 9 per poder anar a la botiga i, de pas, fer algunes fotos o vídeos amb bona llum, i en mirar per la finestra em trobo això:

IMG_0909

Només eren les 9 del matí, durant el dia ha anat empitjorant i creixent la capa de neu, i a hores d’ara encara continua nevant i és com estar vivint dins d’una bola de neu d’aquestes de souvenir.

IMG_0952

Volia anar en trineu per Central Park, o a fer àngels a la neu o a fer ninots de neu, però m’he adonat que tot això es podia considerar esport hivernal i crec que el millor que puc fer és quedar-me a caseta i cuinar les provisions que vaig comprar ahir, quan la meva mare em va dir que estaven anunciant un temporal molt greu pels Estats Units. I sembla que demà continuarà, a veure si ens quedarem sepultats!

IMG_0934 Família construint ninots de neu dins de la font de Washington Square

Però he arribat a anar a Manhattan a comprar la trampa de ratolins que necessitava i ja està instal·lada a la cuina, a veure si demà al matí apareix farcida.



IMG_0947

IMG_0949

Per donar el toc final a l’entrada, que avui no tenia molta cosa a comentar, afegirem una cosa que ja fa dies que no feia. Avui per sopar ha tocat pollastre al curri (que no Valenzuela) amb un naan congelat prou decent:

IMG_0956

dimarts, 9 de febrer del 2010

Green Super Bowl

Aquest passat diumenge va ser la final de finals de la lliga de futbol americà, la Super Bowl. I aquest any es veu que va ser més final de finals que mai, ja que es va convertir en el programa més vist de la història de la televisió, amb 106,5 milions de telespectadors, superant així a l’episodi final de la sèrie ‘M*A*S*H’ que tenia el rècord des de 1983 amb 106 milions, però cal recordar que en aquella època hi havia molts menys televisors i, per tant, audiència potencial.

Doncs per no ser menys en aquest esdeveniment històric, a les 5 de la tarda ja ens dirigíem a un bar per poder veure el partit que enfrontava els New Orleans Saints contra els Indianapolis Colts per guanyar el preuat anell de la XLIV SuperBowl. El partit no començava fins a les 6, però ens havien avisat que els llocs s’omplien bastant ràpid i vam preferir anar amb temps, que amb cerveses a $3 es podia esperar tranquil·lament.

SuperHead3_474802gm-fEl resultat final va ser de 31-17 pels Saints (els de la dreta) que els van fer zas! en toda la boca als Colts (de blau), ja que els d’Indianapolis havien estat dominant tot el partit, fins que 24 punts consecutius dels Saints els van deixar fora del partit, incloent un interception return (crec que es diu així), és a dir, Tracy Porter va interceptar el jugador dels Colts quan anava a fer un touchdown i va córrer tot el camp sense obstacles per fer un touchdown pel seu equip.

Jo havia decidit donar suport als d’Indianapolis, ja que era l’estat que el destí m’havia guardat pel final a la meva col·lecció de quarters i per tant vaig decidir anar amb els jugadors que a la televisió anaven vestits de verd. Sí, de verd, perquè justament la tele que vèiem devia tenir els colors mal calibrats i tot el blau es veia verd i el groc, rosa.

Tant que fins i tot un anunci que tenia els Simpson de protagonistes, els presentava amb color de persona. Bé, nosaltres no ens havíem adonat d’això i vam començar a fer tota mena d’especulacions com per exemple que eren de color rosa perquè bevien Coca-Cola, el producte que anunciaven, amb un vibrant color vermell. La història comença de plena actualitat amb el senyor Burns perdent tota la seva fortuna per la crisi econòmica:

Un altre tema a comentar el dels anuncis de la Super Bowl, les empreses aprofiten tota aquesta audiència potencial per mostrar les seves millors creacions, tant és així que fins i tot Bridgestone va fer teasers dels anuncis que emetria durant el partit, o sigui, que va fer uns anuncis que anunciaven els anuncis. Eren alguna cosa així com historietes que es quedaven a la meitat i t’emplaçaven a veure el final durant la Super Bowl.

Com a mostra dels anuncis de la mitja part, una de les chicas de oro en un anunci de xocolatines Snickers:

Però no tots els anuncis van superar la censura de la cadena CBS, per exemple aquest d’un site homosexual de buscar parella no es va poder emetre:

L’eslògan final resa: “ManCrunch.com: on molts molts molts homes surten i juguen”.

Però tornant al tema esportiu (o no), el partit que se celebrava a Miami, promocionat per David Caruso, Horatio Caine a ‘CSI:Miami’, va tenir com a actuació principal el grup anglès ‘The Who’, que van interpretar les seves cançons més conegudes, entre elles les tres sintonies de la franquícia CSI.

Abans de començar el partit, un vídeo ens recordava la desgràcia que havia sigut l’huracà Katrina per New Orleans i mostrava els Saints com un exemple de superació, per la qual cosa la seva victòria va ser encara més emotiva. I com que jo anava amb els verds, l’equip que jo animava no va perdre la Super Bowl!

Però no només de futbol (americà o europeu) viu l’home. Per això, quan el dimecres passat dia 3 em vaig despertar i vaig veure que hi havia una fina capa de neu als carrers vaig decidir aprofitar per donar una volta per la ciutat intentant captar paisatges hivernals, com per exemple:

IMG_0813  IMG_0835 Pel camí em vaig trobar amb uns turistes que devien ser europeus i amants del futbol de tota la vida, ja que els dos eren de color taronja, com les pilotes als partits de futbol per tal que destaquin sobre la neu.

Però ara l’esdeveniment televisiu del qual parlen tots els Estats Units és l’última temporada de ‘Lost’, que avui ha emès el tercer episodi de la sisena (i última) temporada, amb algunes sorpreses pels seguidors de la sèrie.

divendres, 5 de febrer del 2010

Back to the future… wait… to New York

Per petició popular (el 100% dels comentaris del post anterior ho demanaven) us faré cinc cèntims del panorama que es vivia a urgències del Roosevelt Hospital.

Si heu vist alguna vegada la sèrie ‘Scrubs’, l’escenari de l’hospital vindria a ser molt semblant (i si no l’heu vist també, clar…). Però el cas és que els pacients que es trobaven a urgències podrien sortir tranquil·lament en un capítol d’aquesta sèrie d’humor mèdic. Intentaré recordar-los per ordre d’aparició, com es fa als capítols normalment:

- La veïna o roba-boxes:
Quan ja portava una bona estona amb el cabestrell (o xarpa, com ja havíem après) i ningú em feia cas, un infermer es va apiadar de mi i em va dir que em portava a la porta de raigs X per veure si així em feien les radiografies i poder comprovar l’abast de la fractura. O sigui que se’m va endur amb camilla i tot cap allà, mentre l’Erika recollia tot el que hi havia al box per si de cas i venia amb mi. En tornar de les radiografies ens vam trobar amb la desagradable sorpresa que hi havia algú en el meu lloc. Més tard vam saber que es tractava d’una persona de sexe femení, que no sabem ben bé què li passava, però no parava de fer sorolls i dir frases que es podien interpretar fàcilment com a sexuals, fins i tot se sentien vibracions…

- El nen de l’skateboard:
De fet, aquest nen crec que va arribar més o menys al mateix temps que jo i també tenia una fèrula a la mà, que ens va explicar que s’havia fet practicant skateboard. I ens va recomanar un parell de pistes de patinatge sobre gel gratuïtes, com si haguéssim de tornar a anar-hi, al menys jo. Va acabar marxant com uns deu minuts abans que jo amb el braç enguixat.

- La senyora que plorava i caminava aguantant-se la bata:
Sí, ja sé que més que una descripció sembla el títol de la quarta part de la trilogia de Larsson, però és que és exactament el que feia aquesta senyora. Anava traient el cap del box per cridar les infermeres i, quan no li feien cas, es posava a perseguir-les aguantant-se la part de darrere de la bata per no ensenyar el cul, no cal oblidar que estàvem en un hospital. Però el més graciós és que no parava de sortir i entrar, ara amb la bossa a l’espatlla, ara a buscar aigua, simplement a passejar pel passadís…

- El senyor amb pòlio i una veu molt potent:
Quan ja portava moltes hores a urgències i m’havia cansat d’observar la veïna del davant com es passejava pel passadís aguantant la bata, va marxar la roba-boxes i van portar un nou personatge al costat. Se’l sentia venir des de la porta d’urgències, ja que anava cridant pel passadís, insultant als nois de l’ambulància perquè, segons ell, li havien robat la cartera. Les hores que vaig passar amb aquest senyor al costat van ser les pitjors de tota la nit, ja que cada 10 segons (aproximadament) fotia un crit cridant una infermera, ja que deia que li feia molt de mal el turmell, que com podia ser que ningú li fes cas. Més d’un cop vaig estar a punt de dir-li que jo ja portava 10 hores allà per un braç trencat, però me’n vaig abstenir.
I aquest senyor em va ensenyar que, per molt enfadats que estiguin, els americans no perden l’educació, ja que, quan ja marxava el conductor de l’ambulància i ell continuava renegant, li va cridar:
- La meva cartera, ets un fill de puta!!
- Gràcies – li va contestar amb sorna el paramèdic.
- Ai, de res – la veu més suau que li vaig sentir en tota la nit…

- Un que portava massa festa damunt:
No sé quantes hores portava a la sala, però sí sé que totes les vegades que el vaig veure tenia els ulls com a dues paelleres d’oberts i diria que no el vaig veure parpellejar en cap moment. Era un noi negre esprimatxat que es va apropar a veure que passava amb el senyor que no parava de cridar al box del meu costat i preguntar-li que per què cridava tant, que hi havia gent que volia dormir. L’home li va contestar que li feia molt de mal el turmell, però el noi se’l va quedar mirant una estona i li va replicar que ell no veia pas que li fes tant de mal com per cridar d’aquella manera, va girar cua i va marxar. El que el noi no sabia és que el senyor tenia pòlio i no podia moure el cos.

Però tal com deia al post anterior, tot va acabar després de 14 hores amb una mena de fèrula amb una mica de guix i una bena, tot esperant que el dilluns m’operessin, ja que deien que necessitava cirurgia.

L’endemà quan em vaig despertar vaig trucar a casa per avisar que m’havien d’operar i va passar el que no volia que passés: la meva mare va començar a buscar vols per venir immediatament.

La seva història es resumeix en dos bitllets d’avió comprats i cancel·lats, dos dies sense menjar (i segurament dormint poc) a l’aeroport, molts nervis i un full de paper amb frases escrites en anglès (tal com es pronuncien) que no va fer falta que utilitzés. Bé, jo ho he resumit molt fàcil, però realment ella diu que va ser la pitjor experiència de la seva vida, i no m’estranya, que el primer dia no pugui sortir l’avió perquè he nevat a NY, el següent dia neva a Madrid i tampoc volen els avions, i finalment acabo tornant jo.

Sí, jo vaig haver de tornar perquè segons l’article 5, apartat L de la meva assegurança: “El Asegurador no asume las responsabilidades derivadas (…) de la práctica de deportes de invierno de cualquier clase, salvo que se contratara la póliza amparando de modo expreso de dicha actividad deportiva”. El més graciós és que això ho vaig descobrir hores abans d’entrar al quiròfan i quan m’acabava de prendre 2 calmants per dormir, per la qual cosa semblava bastant irreal tot.

Però no, aquella mateixa nit vaig agafar un avió cap a Madrid (que va sortir 3 hores tard), a Barajas ens va tocar fer cues interminables per aconseguir un bitllet a Barcelona i finalment arribar unes 10 hores més tard del que tocaria a l’aeroport d’El Prat, per agafar un cotxe i anar fins a Lleida a ingressar a la clínica, on m’operarien al dia després.

IMG_0766 Dues cicatrius i 27 punts en total més tard, al dia següent ja em deixaven marxar a casa embenat i prenent calmants com si fossin gominoles. Al cap de poc, em van canviar la bena per un guix amb cremalleres, que em podia posar i treure quan volia i ja estava llest per tornar a les Amèriques.

Però no van acabar aquí les males notícies, ja que just el dia abans que marxés cap a Barcelona a agafar l’avió, moria la meva àvia, la güela. Però com a mínim haver-me trencat el braç m’havia servit per poder-me despedir d’ella en condicions i no a través de telèfon o haver arribat quan ja era massa tard. Ara només queda que les cicatrius que queden al braç es curin bé i ràpid, ja que n’hi ha d’altres que segurament tardaran una mica més.

divendres, 1 de gener del 2010

Broken dreams… well, actually broken arm bones

Aquest post hauria hagut de ser una mena de resum de l’any que acaba, recordar les visites que han vingut, posar fotos per exemple del Xavi que m’ha vingut a veure últimament a New York… Però el passat 18 de desembre tot va canviar.

En principi no havia de tornar cap a casa ja fins al final del meu visat (14 de febrer + 1 mes), però el destí va voler que aquell divendres, després d’anar a menjar una hamburguesa a un dels que diuen són els millors llocs de la ciutat, decidís caminar fins a Central Park per anar a patinar sobre gel al Wollman Rink.

Aquesta pista és el que la televisió definiria com “un marco incomparable”. Patinar sobre gel a la ciutat dels gratacels mentre veus els edificis al teu voltant és certament una bona experiència, si acaba quan et canses de donar tombs, et treus els patins llogats i vas a fer una cervesa.

Però aquell dia les coses no havien d’acabar així. Vam arribar al voltant de les 4 de la tarda per comprovar que, com que era divendres, s’aplicava el preu de cap de setmana. Com que havia pensat en portar un candau de casa, el lloguer de la taquilla per les sabates seria gratuït, però igualment sortia a $21 per cap. Això va ser el que primer ens va fer repensar si teníem tantes ganes de patinar.

Després comprovàrem que només es podia pagar en cash, com diria Carmen Lomana, i el caixer que estava més a prop era el de la mateixa pista, que et carregava $3 més per cada transacció, així que l’entrada arribava a $24, un nou entrebanc, però teníem massa ganes de fer el que havíem vist a les pel·lícules, patinar sobre gel amb música de fons rient de la gent que cau.

Següent pas: deixar les sabates i bosses a la taquilla per anar a llogar els patins. Però una nova dificultat arribava, ja que la meva bossa no cabia dins de la taquilla, o sigui que vam sortir cap a la pista i decidírem que jo esperaria amb la bossa fins que arribés l’Erika, que no podia patinar però venia a immortalitzar el moment. Però el Ricard va insistir en què li podíem demanar a una de les senyores amb cara de bona persona que es trobaven acompanyant als fills o néts. I així va ser.

Per tant, va arribar el moment de saltar al gel i intentar mantenir-se dempeus sobre els patins. Jo no havia patinat mai i em semblava una tasca difícil, així que la primera volta a la pista va ser agafat a la barana. Bastant ridícul, tot sigui dit.

Després la senyora que em guardava la bossa va haver de marxar i vaig sortir a desar-la jo mentre esperava que arribés l’Erika. Però després d’uns minuts, el Ricard va insistir que entrés a patinar i que ell es quedava amb la bossa.

IMG_0753 Aquí res feia preveure la desgràcia. Com podeu veure ja es començava a fer de nit sobre Manhattan, i ja havia fet la segona volta, ara ja soltant-me de la barana la majoria del camí. Després de la foto ja vaig agafar confiança i això era el pitjor que podia fer. Vaig començar a patinar més lluny de la vora, cada vegada feia més passos consecutius, aletejant per mantenir l’equilibri…

A mitja volta el patí esquerre va córrer més del compte, vaig sentir que queia i vaig allargar el braç per parar la caiguda. En aquest moment va ser quan vaig sentir dos crecs al braç, el soroll que faria una rameta seca trencant-se. Però ben aviat vaig notar el dolor i comprendre que rametes seques enmig d’una pista de gel no n’hi havia gaires, m’acabava de fracturar cúbit i radi a Central Park!

Els vigilants de la pista em van venir a buscar ràpidament i em van posar en una cadira de rodes per treure’m de la pista, portar-me a l’infermeria i trucar al 911, allò que tantes vegades hem vist a les pel·lícules.

IMG_0757 A la infermeria hi havia un senyor colombià que devia haver caigut de cap, ja que a la front tenia un bony de la mida d’una mandarina. El bon home no volia anar a l’hospital perquè només estava de visita i, a més, tenia entrades pels Knicks. Realment no sé si podria veure el partit amb aquell bony, però aquesta va ser tota la seva aportació a la història.

Molt poc després va arribar l’ambulància, que ja estava avisada pel colombià. Després de treure’m els patins vaig acompanyar els bombers cap al vehicle, tot això aguantant-me el braç perquè no em caigués i no em quedés la imatge guardada per sempre a la retina.

Un cop assegut al banc de l’ambulància, els nois em van retallar les capes que portava damunt de la fractura per poder-me posar un cabestrell (o xarpa), tot això sense donar-me cap mena de calmant, que per ser Estats Units ja és estrany; les imatges que tenim de les pel·lícules és que si entres a un hospital ja t’injecten morfina directament.

Bé, del que segueix després només dir que van ser 14 hores en un box d’urgències (bé, de fet vaig estar a tres de diferents), em van fer raigs X fent-me molt de mal i finalment em van fer una fèrula per subjectar els ossos trencats mentre em programaven l’operació, ja que es veu que els ossos estaven massa trencats per poder simplement enguixar-se.

broken arm - radius and ulna x ray 10

Aquesta radiografia no sóc jo, però va bé per expressar la fractura tancada de radi (radius) i cúbit (ulna) que tenia en aquell moment.

En aquestes hores sí que em van donar calmants, fins i tot una injecció de morfina, per la qual el Xavi ja preparava el mòbil per gravar-me i tenir un nou ‘David After Dentist’. Segur que tots heu vist aquest vídeo, per tant en poso un remix fet per uns vídeoDJs que vaig conèixer per New York:

I ja continuarà l’odissea en el proper post, que això d’escriure amb una sola mà cansa bastant. Però això sí, alguna cosa dec haver fet bé, perquè per començar l’any m’han donat 27 punts ;)

 
Tornar al principi