Bowie Ball NYC 2009

Si el diumenge hagués despertat al meu llit sense memòria del que havia passat la nit anterior m’hagués espantat molt. Per què? Doncs per què em vaig despertar amb Rimmel a les pestanyes, contorn d’ulls i restes de maquillatge negre a la cara. Si tot això no fos prou, a la cadira hi havia uns pantalons de cuir estripats, una samarreta retallada i una bossa amb roba “normal”: és a dir, pantalons texans, samarreta ‘sencera’, cinturó…

Però afortunadament recordava que el dia anterior havia anat a una festa a NoHo. Una festa que s’anomena Bowie Ball i requereix que la gent es disfressi de David Bowie o altres referents del que s’anomena glam rock. Per tal que us feu una idea els que no estigueu totalment al dia amb els moviments musicals (fins dijous jo era completament ignorant), era alguna cosa així:

I el gran protagonista de la nit, David Bowie:

La gent em mira una mica estrany quan dic això, però a mi no deixa de recordar-me a Tamara Seisdedos. Realment, si aquest personatge hagués viscut en aquella època podia haver arribat fins i tot a ser una diva!

Doncs bé, la nit va començar a les 6 de la tarda (sí, welcome to America). El Bernat i un servidor vam arribar a casa d’un parell de dissenyadors espanyols que coneixem vestits més aviat normal (texans i samarreta negra amb lletres de colors) esperant que una mica de maquillatge fos suficient. Però només obrir la porta ens vam trobar un d’ells amb malles de lentejuelas, samarreta imperi i Converse platejades, mentre la seva xicota li retallava la samarreta al Ricard que ja venia amb uns pantalons apretats, americana i corbata de pell de lleopard. Del bany va sortir l’Andrew vestit d’una mena d’Eva Nasarre amb un pit a l’aire.

En aquell moment, ens vam mirar de dalt a baix i vam decidir que era moment d’anar a comprar alguna cosa per allà al voltant. Com que estàvem a NoHo/SoHo trobar botigues de roba va ser molt fàcil, i allà on vèiem coses brillants a l’aparador, cap a dins que entràvem.

Finalment vaig trobar uns pantalons de cuir en una botiga de dona. Estaven de liquidació i valien $10, però la talla més gran que tenien era l’11, i jo sé que en pantalons la meva és la 34, o sigui que estava totalment perdut i no sabia si demanar permís per emprovar-me’ls. Vaig optar per preguntar directament si hi havia alguna equivalència entre talles d’home i de dona.

La dependenta em va mirar de dalt a baix i em va començar a preguntar si els volia que m’anessin apretats o més amples… La meva resposta va ser: ‘Aquests que estan d’oferta, la talla 11 em cabrà?’ I em va contestar el que ja em temia: que la manera de saber-ho era emprovar-me’ls. Però em va portar a la punta més amagada de la botiga, va apartar uns trastos que hi havia per allà dins i em va dir que allà me’ls podria emprovar. Amb por, me’ls vaig posar i vaig veure que apretaven (però tampoc tant) i que abotonaven. Compra feta!

El més graciós és que la dependenta es va quedar a fora, suposo que per ajudar-me si no em quedava bé la talla (quina vergonya!), però ja vaig sortir amb els meus texans, somrient perquè m’enduia els pantalons. No em vull imaginar els comentaris quan vam sortir de la tenda, ja que el Bernat també es va comprar una mena de ponxo amb brillants, que es convertiria més tard en una mena d’armilla de senyora gran, que junt amb la perruca rossa (barreja entre cardat de perruqueria i serrell de Guti) i el maquillatge acabaven de crear una mena de senyora Doubtfire…

Després a la tenda del costat vam comprar una samarreta negra que estaven de liquidació i ja podíem tornar a casa dels dissenyadors, perquè agafessin les tisores i retallessin una mica tot. No tinc cap fotografia de cos sencer, però espero que en algun moment me les passin i es pugui apreciar tot el makeover. De moment puc posar una foto d’uns quants que ens van fer a la festa:

D’esquerra a dreta us presento a la Isabel (dissenyadora gallega), Yola (de Madrid), algú més o menys disfressat de Kiss i Oliver (dissenyador de Madrid, l’artista de les tisores). De fons es veu una perruca rossa i a sota hi ha la Natalia (també de Madrid), l’artista que ens va maquillar a tots, a part de fer una tarta de xocolata de postre, mmm…

La veritat és que va ser una nit divertida i sobretot diferent. Caminar per Manhattan amb uns pantalons de cuir amb forats mentre neva i fa un vent totalment glaçat es una experiència que tardaré en oblidar.

I també serà difícil d’oblidar que treure’s tot aquest llapis d’ulls de la cara i el Rimmel no és una feina fàcil. Estem a dilluns i encara em veig els ulls com remarcats i unes pestanyes extra-llargues. Però com que això és New York, a ningú li estranya veure gent així pel carrer.

Una altra cosa que s’ha d’agrair a New York és que no es pugui fumar en bars, cafeteries i discoteques, perquè amb els pantalons que portava, de pell falsa (100% poliuretà), una espurna i em converteixo en l’home torxa en un tres i no res!!