Thanksgiving 2.0 (com web 2.0)

El quart dijous de novembre, Estats Units es converteix  cada any en una bogeria (sí, encara més que la resta de dies), ja que la gent viatja de punta a punta del país per trobar-se amb la seva família i compartir el típic gall d’indi farcit, purè de patates i muntanyes de menjar més. És el típic episodi de cada temporada de ‘Friends’, on Monica es passa tot el capítol cuinant perquè al final no acabin menjant, o posin el cap dins del gall d’indi o trenquin la porta del seu pis.

També és tradicional que en aquest capítol es parli de la desfilada que patrocina un centre comercial de New York. La definició d’aquesta parade podria ser la Cavalcada de Reis a l’americana, encara que crec que el dia de Nadal n’hi ha una altra… Bé, el cas és que es tallen uns 40 carrers de Manhattan, començant davant del museu d’Història Natural (molt a propet de Central Park) i acabant a Herald Square, on trobem la botiga Macy’s, que és qui paga l’acte (molt a prop de l’Empire State Building).

Les imatges més famoses de la desfilada sempre inclouen els globus gegantins de personatges de dibuixos animats, i això és el que penjaré aquí. Més que res perquè, evidentment, no em vaig despertar a les 6 del matí per anar a buscar lloc i no vaig veure massa del que passava a ran de terra:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’edifici que es veu al fons és el famós Carnegie Hall, un auditori molt important de la ciutat. Si no recordo malament, sortia a la pel·lícula ‘Caçafantasmes’ quan el ninot de Michelin intentava destruir la ciutat. El fet que m’ho va confirmar va ser quan, en un dels moments que la desfilada va parar, la banda que es va parar just davant de l’edifici va tocar la famosa cançó:

El final de la desfilada és tradicionalment la carrossa de Santa Claus, que recorda als nens que tot just falta un mes per a què arribi amb els seus regals. I realment els nens es tornen bojos, cridant i saludant al vell barbut més famós del món. I com que són americans, s’havia de notar i la carrossa porta al voltant unes 300 animadores al crit de ‘Go Santa, go, go, go Santa!’. Aquest vídeo és de l’any passat, però l’actuació de les de 2009 devia ser bastant semblant:

Aquest any se celebrava la 83a edició d’aquesta desfilada, que vaig sentir com un americà definia com 'la desfilada més gran del món'. Suposo que no ha sentit mai a parlar del Carnaval de Rio de Janeiro, com que no és a Estats Units, no existeix…

Una vegada vistos els globus que la nit anterior no havia arribat a admirar, vaig tornar cap a casa i el Bernat em va dir que finalment sí que teníem casa per celebrar el Thanksgiving, i cap a la 1 del migdia vam enfilar el camí cap a DUMBO per començar a preparar el sopar. Sí, a la 1, que un gall d’indi ha d’estar unes quantes hores coent-se al forn.

Però és clar, el primer pas era comprar el gall d’indi, perquè sense matèria primera no podíem pas fer res. Ens vam decidir per un de 10 lliures (gairebé 5 kg), que per 7 persones ens va semblar que ja seria suficient.

Després vam tornar cap a casa i el Bernat es va vestir d’uniforme de cuiner (davantal i ganivet) i es va posar a preparar el farcit, mentre nosaltres anàvem a comprar alguna cosa de dinar. Quan vam tornar amb els entrepans ja estava l’animal farcit i a punt per posar-se al forn.

I a partir d’aquí, a comptar 4 hores ben bé. O com a mínim això és el que deia el vídeo-tutorial que vam trobar a Youtube sobre com fer un gall d’indi en condicions. Que si no has fet mai aquest plat, veure un senyor que t’ho explica en un vídeo sempre va bé.

No sé si s’aprecia a la imatge, però a la part superior esquerra de l’indiot, hi ha com una mena de plastiquet de color vermell. Es tracta d’una mena d’èmbol sensor introduït a la carn que, quan salta, indica que ja està tendre per dins. Però no només això, sinó que el gall d’indi ja te’l venen buit, amb una bosseta amb una mica de brou i les entranyes necessàries per fer més caldo per poder tenir una salseta amb la qual regar la carn.

Mentre deixàvem que el forn actués (això sí, regant el plat amb el suquet que anava deixant anar com a les pel·lícules, amb una pera d’aquelles llargues), vam buscar el significat de la festa de Thanksgiving, ja que cap dels convidats era americà i no sabíem d’on venia aquesta tradició.

Explica la llegenda que l’any 1621 els colons anglesos del vaixell Mayflower van arribar a Plymouth, Massachussets. Aquell any l’hivern fou molt dur i quan va arribar la següent collita, es van adonar que era un any excepcional, i per celebrar-ho van fer un gran banquet que va durar 3 dies per donar gràcies a Déu, unint a la taula els colons i els indis americans.

Poc després ja va començar la guerra i la matança d’indígenes i la festivitat es va anar convertint poc  a poc en una festa laica. Els successius presidents dels Estats Units van anar proclamant dies de Thanksgiving gairebé quan els apetia, fins que al 1863 Lincoln va decidir que fos l’últim cap de setmana de novembre. Però arribà el 1939 i Roosevelt va decretar que en lloc de l’últim cap de setmana fos el penúltim, ja que es trobaven immersos en la Gran Depressió i creia que així els comerciants tindrien més temps per vendre menjar abans que arribés Nadal. Finalment, el 1941, el Congrés i el Senat van decidir que seria per sempre el quart dijous de novembre.

I després d’aquesta lliçó d’història ja podem tornar al nostre gall d’indi que es rostia al forn. Després de més de 4 hores ja el teníem així:

A punt per sopar a les 8 de la nit! Però és clar, no només de gall d’indi es pot fer una menjada tan important, així que vam fer també coses per acompanyar: puré de patates, salsa de blueberries (volíem comprar nabius (arándanos) però ens vam confondre :P) i la salseta que ja us he comentat anteriorment, espessida amb preparat per fer tortitas. Presentació final del plat –> Gall d’indi farcit de pastanaga, ceba, porro i xampinyons, amb gravy (la salsa del mateix animal), puré de patates de l’hort de l’àvia i salsa de blueberries del supermercat del port de Brooklyn ;) (els noms comercials han de ser sempre molt llargs i tenir verdures de l’hort d’algun familiar).

En fi, una nit típicament nord-americana amb un lleidatà, dos barcelonins, una madrilenya, un manyo i dos brasilers. Després de molts riures, cervesa i vi semblava que ja fossin les 7 de la matinada (començant a sopar a les 8 és normal) i la tornada a casa em va recordar la de les celebracions de Nadal o Cap d’Any, quan surts de la casa on estaves a la matinada, no hi ha ningú pel carrer i fa molt fred. Això sí, faltava moooolta boira per sentir-me com a casa.

Però el dia següent d’aquest àpat els americans es tornen encara més bojos, arriba el que s’anomena ‘Black Friday’ (Divendres Negre). És el dia que s’inaugura oficialment la temporada de Nadal i, amb ella, les rebaixes. Sí, aquí als States les rebaixes són abans de Nadal i no després.

El nom de ‘Black Friday’ li van donar els policies de tràfic de Philadelphia, ja que era el dia que més problemes hi havia a la ciutat, ja que els carrers s’omplien de cotxes i compradors creant una quantitat immensa de problemes per la policia de tràfic.

I què té d’especial aquest dia? A part que és el primer dia de rebaixes, hi ha moltes ofertes que només es poden trobar aquest dia i fins exhaurir existències. Això provoca cues com les d’El Corte Inglés de Madrid, però multiplicades per cent a cada botiga. La gent aprofita aquest dia per comprar tants regals de Nadal com puguin i, últimament, sobretot gàdgets tecnològics, que són els que reben les millors ofertes. Així, davant de la tenda Apple, Best Buy o supermercats d’electrònica similars pots trobar gent fent cua a la matinada. I és que, a part, moltes botigues obren més aviat (més aviat vol dir que algunes a les 4 a.m. ja obren portes) i tanquen gairebé a mitjanit.

De fet, hi ha gent que ja es posa a fer cua el dimecres a la nit, quan tanquen la botiga, es passen tot el dia de Thanksgiving acampant davant de la porta per tal de ser els primers el divendres. Estan bojos!

En aquest ambient de bogeria són molt normals les allaus de gent i els serveis d’emergència ja estan avisats. Però l’any passat sembla que va ser el pitjor, ja que un empleat de Walmart de Long Island va morir aixafat per la gent que va entrar a la botiga mentre obria les portes. És més, els sanitaris que el van intentar ressuscitar també van sofrir cops, contusions i empentes. També l’any passat a California dos homes van disparar-se a mort en un Toys “R” Us. L’empresa, evidentment, va desmentir que la baralla tingués res a veure amb les compres a l’establiment.

Per la meva part, res de baralles. Despertar-se gairebé a les 12, quan ja acabaven les ofertes de ‘Black Friday’ a la tenda del meu carrer em va servir per poder comprar uns Levi’s per $25 i una sandvitxera. Crec que la següent parada és la tenda de tratges, que sembla que s’aproxima una boda. I si trobes 4 tratges per $100, s’haurà d’aprofitar, no?

Speed 3

Tots coneixem la gran pel·lícula d’acció 'Speed', protagonitzada per Sandra Bullock i Keanu Reeves, on un autobús ple de passatgers explotarà si la velocitat del vehicle baixa de 50 milles per hora (uns 80 km/h). Després va venir 'Speed 2', que era bàsicament el mateix, amb la mateixa Sandra Bullock, però aquesta vegada en un vaixell.

El que potser no sabeu és que existeix una tercera part, l’anomenarem per exemple 'Speed 3' (visca la originalitat). Va, perquè no sigui dit li afegirem un subtítol: 'Pànic al metro'. El que té de curiós aquesta trama és que no és de ficció, i que et pot tocar en qualsevol moment que agafis la línia A de subway de New York, la que més problemes m’ha portat des que estic per aquí.

Potser parlar de segrest o de trens imparables és una mica massa, però el cas és que avui he intentat anar a  veure com inflaven els globus de la desfilada de Thanksgiving (una mena de making-of de l’espectacle de demà). Dic intentat perquè quan he vist la gentada que hi havia fent cua per veure els globus, m’he desanimat tant que no m’he posat a esperar. Quatre carrers plens de mares, pares, nens petits, àvies, tiets, turistes, periquitos, sogres, germans, cosins, cambreres, senyores cridant amb megàfons, adolescents enviant missatges, fotografies amb flash… el que vindria a ser la descripció del caos absolut.

Diuen que si demà no vas a les 6 o les 7 del matí és bastant difícil trobar un lloc decent per veure la desfilada en els aproximadament 40 carrers que dura. Es pot intentar fer un esforç, però si no aconsegueixo aixecar-me amb el sol, tampoc serà la fi del món.

Doncs desil·lusionats per no haver pogut veure (i fotografiar) globus gegantins de, per exemple, Bob Esponja, la meva amiga madrilenya script i jo hem anat a prendre alguna cosa en un diner proper. Un diner és el típic restaurant de carretera que surt a les pel·lícules, on una tal Betty, ja gran, et va reomplint el cafè mentre pren nota de l’entrepà amb bacó i salsitxes que prendràs.

Al lloc on hem anat a parar, no sé si perquè demà és festa o sempre ho fan així, només seure a la taula ens han portat això:

Per si no es veu bé, el menjar gratis consta d’amanida de col (la que et donen a l’avió), uns cogombres enormes acompanyats de pebrots rostits amb vinagre i una mena de tomàquet (?) molt molt verd. I tot això quan nosaltres simplement volíem beure alguna cosa perquè plovia al carrer.

Evidentment, ens hem sentit malament i hem acabat demanant un aperitiu, que la carta descrivia com 'fetge picat', i crèiem que seria una mena de paté. Home, una mica de gust de paté tenia, però…

I no ens havien portat ni pa, ens ho havíem de menjar a cullerades?? Després que el cambrer vingués unes quantes vegades a veure si volíem alguna cosa més hem marxat.

L’aventura amb el subway ha començat després de sopar sushi. Amb la panxa plena m’he dirigit cap a l’estació per esperar el tren mentre em submergia en la intriga de la segona entrega d’Stieg Larsson, ‘The Girl Who Played With Fire’ als països anglosaxons. Finalment ha arribat el tren i he pujat com qualsevol altre dia.

Tot anava bé fins que hem arribat a la meva parada preferida, Hoyt - Schermerhorn St (premi per qui ho sàpiga pronunciar bé). En aquell moment la conductora del comboi ha anunciat que el tren es convertia en exprés i que la següent parada seria on jo havia de baixar, o sigui que semblava que tot anava bé, molt bé fins i tot es podia dir.

Però m’ha estranyat que en lloc d’agafar la via exprés continués circulant per la via local i frenant a totes les parades, però sense arribar a parar ni, per tant, obrir les portes. Quan s’ha saltat la meva parada he pensat que potser ho havia entès malament i que faria un parell d’estacions més. Bé, hauria de tornar enrere una mica, però com que ningú m’esperava…

Quan ja s’havia saltat 7 o 8 parades, la gent començava a estar una mica nerviosa, i quan ja no ha parat a la 9a, algú deu haver estirat el fre d’emergència, perquè el tren ha parat dins del túnel.

Aleshores la conductora (que s’assemblava molt a la sergent Hooks de ‘Loca academia de policía’ peró triplicant el seu pes i altura i amb la mateixa veu) ha hagut de sortir de la seva cabina i anar a fer vés-a-saber-què per tornar a engegar el tren, moment que han aprofitat els passatgers dels primers vagons per venir cap al nostre, que era el quart. En aquest moment no entenia què estava passant ni perquè tothom venia al nostre vagó, el primer que més o menys treia la cua del túnel. Per uns instants he pensat que hauríem de sortir del tren espatllat i saltar a l’andana.

Però no, finalment la conductora ha tornar a la seva cabina i ha continuat fent circular el tren fins a parar 13 (!) parades després de la què havíem sortit. La gent s’ho ha pres amb bastant resignació, tot i que alguns, en sortir del tren li recriminaven a crits que havia mentit quan havia dit que la següent parada era Nostrand. I la veritat és que tenien raó, si hagués avisat que el tren no parava fins gairebé l’aeroport JFK, haguéssim baixat i esperat el següent tren. Mentre esperàvem el subway en direcció contrària han passat 3 trens en la direcció que portava el nostre, o sigui que el canvi de tren només ens hagués fet perdre uns quants minuts i no més d’una hora, com la maniobra d’aquesta senyora.

Però tot ha acabat bé, i ja estic a casa, després d’haver-me endinsat encara més en la història que es desenvolupa al voltant de Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist a les pàgines del meu llibre.

Canviant de tema, havia preparat una entrada de blog per comentar alguna curiositat que havia anat sentint a les notícies, i crec que pot ser un bon moment per compartir-les amb vosaltres:

Que els americans són uns exagerats ho sabem tots, però crec que últimament s’estan passant de la ratlla… I és que amb l’epidèmia mundial de grip A la gent s’està tornant paranoica. Com que no hi ha suficients dosis per vacunar a tota la població, s’estan establint prioritats. I oi que no sabeu a qui volen posar com a màxima prioritat els ianquis?

Doncs sí, el Pare Noel, Santa Claus, o com vulgueu dir-li. Sona estrany però realment la portaveu de la iniciativa sabia explicar com era d’important que vacunessin aquests personatges nadalencs, ja que són els que estaran en contacte amb més nens aquestes vacances de Nadal. I és que totes les grans botigues de la ciutat tindran el seu propi Santa Claus que escoltarà les peticions dels nens novaiorquesos personalment. A part solen ser senyors més aviat grans, un dels grups de risc de la grip coneguda aquí com H1N1. Suposo que ‘grip A’ no devia espantar tant com una mena de fórmula inventada.

Però el que realment em va colpir va ser llegir en un web de notícies locals que un home de 37 anys va apunyalar mortalment a un altre de 36 perquè no el va deixar seure al subway a les dues de la matinada. El conductor es va adonar del que havia passat i no va obrir les portes del vagó fins que va arribarla policia. Els testimonis diuen que la víctima no va voler treure la seva bossa del seient on l’havia deixat i per això l’agressor el va atacar. Avui els ànims al vagó estaven bastant calmats quan el tren no parava, però sabent que una de les parades on hem anat més a poc a poc (i on hem quedat atrapats al túnel) té una comissaria de policia dins, no m’ha tranquil·litzat gaire.

En fi, que més ens val ser cívics, a Barcelona, New York o wherever… I sembla que al meu carrer s’estan esforçant al màxim per fer complir la llei, ja que l’altre dia tornant cap a casa em vaig trobar no un, ni dos, sinó vint (20!!) policies en una cantonada davant de la típica unitat mòbil de les pel·lícules. Si és que ja ho deia abans, els americans són uns exagerats.

 

HAPPY THANSKGIVING TO ALL!

The blog goes HD

Ja fa un temps que s’han posat de moda les emissions panoràmiques i HD a la televisió mundial. Algunes vegades sembla que l’emissió 16:9 consisteixi només un posar unes barres negres a la part superior i inferior de la pantalla, però si es canvia realment a l’emissió panoràmica, això implica un canvi de l’equipament de gravació que hi ha al plató, decorat o escenari…

Doncs això és el que ha passat amb el blog. Una nova incorporació tecnològica que permetrà compartir una nova visió de la ciutat, ja que la càmera es podria considerar un pèl gran angular i tot, i ja se sap que amb la mida de les coses a New York, o es fotografien en gran angular o et perds la meitat de l’acció. A més, té tot d’opcions configurables per fotografies nocturnes o en condicions dolentes que creen uns resultats espectaculars:

Aquest efecte fantasmal de l’aigua és el que s’obté tenint l’obturador obert el temps suficient per aconseguir absorbir la llum del fons. O els cotxes en moviment dibuixen figures com aquesta:

En fi, una nova joguina que s’ha d’aprendre a controlar per treure’n el màxim suc possible abans que s’acabi el somni americà.

Però aquesta entrada no serà només un publi-reportatge de la meva nova càmera, sinó que serveix per comunicar-vos que per aquí ja es respira ambient de festa. Encara no ha començat oficialment la temporada de Nadal, però dijous ja és Thanksgiving. Sí, Acció de Gràcies, la festa aquella en què agafen un pobre gall d’indi, li posen de tot pel cul i el tenen coient 8 hores al forn, mentre es veu per la televisió la desfilada que paguen uns grans magatzems a New York.

El primer símptoma de que s’apropa aquesta festivitat és que si vas a un supermercat a comprar carn, has d’estar molt atent, perquè no la trobaràs al lloc habitual. De sobte, els frigorífics que abans estaven plens de vedella o porc s’han convertit en un cementiri de galls d’indi sencers, normalment embolicats en un plàstic blanc, amb la forma que tots coneixem dels dibuixos animats. O sigui que només els falten aquells gorrets de cuiner petits a la punta de les potes i unes línies sortint que demostrin que està calent.

Surts al carrer i continues en una pel·lícula, perquè les botigues es comencen a guarnir, veus nens amb barrets de Santa Claus pel carrer, passes per Rockefeller Center i la gent patina a la pista de gel, just a sota de l’arbre que encara no està descobert.

I no ho estarà fins dijous, després de la desfilada de Thanksgiving de Macy’s. Serà el moment en què s’encenguin les llums del monument més famós de New York al Nadal, coronat per una estrella de vidres Swarovsky.

I vas a un Starbucks i el got de cafè et fa una reflexió nadalenca:

“Et convidem a escoltar als teus desitjos i renovar l’esperança. A veure el món no tal com és, sinó com podria ser. Vinga, desitja. Això és el que converteix el Nadal en Nadal”

Bé, el final no és ben bé així, però simplement per ser políticament correctes, ja aquí hi ha gent que celebra Nadal, hi ha gent que celebra Hannukah, segurament també n’hi ha que commemoren alguna gesta de Michael Jackson…

I com que n’hi havia més amunt que es queixaven de la falta de plat en l’altra post, aquí teniu el que el Bernat va batejar com pollastre al bloodymary:

I per despedir-me una instantània de l’Empire State vestit per celebrar el 125 aniversari del Madison Square Boys & Girls Club, una institució d’ajuda als nens i nenes més desafavorits de New York.

I de regal un single que no para de sonar per la ‘Big Apple’, a més de tenir un vídeoclip espectacular:

Empire State of Mind

Eyewitness News

I la vida no para a New York, senyors. Amb una mica de dedicació pots trobar sempre coses a fer, i moltes d’elles gratis! Si l’altre dia parlava de la lectura de l’obra gratuïta, dimarts hi havia la presentació de l’edició 2010 de la guia de New York 'Not For Tourists' (o NFT), una completa guia bastant més discreta que les que estem acostumats, ja que és de mida de butxaca i té un elegant disseny negre, en lloc de les fotos a tot color que porten la resta a la portada, que criden ‘Sóc turista!!’, a milles de distància.

A part, el contingut està més orientat a passar una llarga estada a New York que a venir 5 dies i haver de veure el que surt a les pel·lícules. En fi, una bona adquisició, que ja volia fer des que la vaig veure en una botiga. El més curiós és que ja m’havien regalat un exemplar de la guia 2009 el dia de celebració de portes obertes de Citibank. Però dimarts hi havia aquesta presentació en un bar de Chinatown i vam decidir anar-hi. L’entrada era gratis, et regalaven la guia i diversos regalets de merchandising, a més d’una cervesa.

Però aquí no acabava la cosa, en un cert moment de la presentació començava una rifa de regals de botigues de New York, que incloïa coses tan diverses com vals per comprar caramels, mobles, pizza o roba. Jo havia posat el meu nom en una targeta, però evidentment no esperava que em toqués res, i menys després que la setmana passada ja hagués anat a veure ‘Wicked’… Doncs bé, el sorteig ja gairebé havia acabat i només quedava un premi: un val de $75 per gastar en una botiga de roba de l’East Village. El "presentador" anava traient noms, i ningú responia, suposem que perquè ja havien marxat del bar. El Bernat i l’Erika (una noia que vaig conèixer a l’avió quan volava cap a Madrizzz) feien broma dient que com que ningú demanava cap identificació, seria molt fàcil dir que la persona premiada eres tu… I de sobte sento que el senyor diu: ‘Joun Guélonch' (more or less). I sí, em va tocar un val de $75 per una botiga de roba. Us deixo el web i a veure si em podeu recomanar què comprar-me, perquè no ho tinc gaire clar… DUO NYC

Però bé, ja que estàvem a Chinatown, vam decidir anar a sopar uns dumplings, una paraula que no té traducció a l’espanyol i que el diccionari defineix com a bola de massa que es menja en sopes i guisats. Seria com una mena d’empanadilla, però amb una massa diferent i, sobretot, moooooolt més barat, ja que per $1 te’n donen 4, i pots sopar tranquil·lament per $4 quedant ben ple i menjant coses variades, des d’una mena de panets farcits de porc, empanadilles de pollastre i alguna cosa com una focaccia amb ànec… Descobriment increïble que de ben segur es repetirà. A més, amb el suggerent nom de “Vanessa’s”, serà un dels meus nous llocs preferits de la ciutat per menjar. Certament la relació qualitat (o quantitat) – preu és difícilment superable.

Però aquí no va acabar la prova de coses noves, ja que després vam caminar fins a una geladeria amb (atenció!) gelat vegà, és a dir, fet sense cap mena de greix animal, ni llet ni ous… Vaig arriscar-me a provar un gelat de mocha fet a partir d’anacards… sorprenentment bo.

I ara ja sí que tocava anar a dormir, tot per despertar-me avui dimecres quan he sentit les sirenes dels bombers al carrer. He tret el cap per la finestra i hi havia com sis cotxes de bombers parats davant de casa, un parell d’ambulàncies i cotxes de policia que tallaven el carrer a les dues avingudes contigües. Després me n’he adonat que l’escala estava recolzada dues cases més enllà i que sortia fum negre del pis de dalt de tot de l’edifici. Quan feia poc que mirava, he vist que tres bombers corrien per la vorera parant davant d’un cotxe aparcat just a la porta de casa. Un moment que s’han mogut he pogut veure uns peus negres molt petits i he suposat que estaven intentant reanimar a un nen petit.

Després he sabut que en l’incendi han mort un home de 42 anys i els seus dos fills, d’1 i 2 anys. Al cap de poca estona, el carrer s’ha començat a omplir de fotògrafs, enviats especials dels informatius… La polèmica està ara en que diuen que els bombers han tardat massa en arribar i que en aquests minuts que han tardat podrien haver salvat la vida de les víctimes. Els bombers es defensen dient que ells han acudit al lloc que deien les persones que han trucat a emergències, que no han sigut capaces de donar l’adreça correcta, sinó més aviat indicacions. És una cosa que a mi em costa una mica de creure, perquè les dues avingudes que creuen el meu bloc de cases són de les més importants de Brooklyn i, si més no, a cada cantonada hi ha cartells amb els noms dels carrers que es troben a la cruïlla.

Ha sigut curiós veure com les dues connexions en directe dels informatius de la cadena ABC ('Eyewitness News') les podia veure per la televisió i en viu, ja que els corresponsals es trobaven just davant de la meva finestra. També he après que aquests enviats especials que veiem tan arreglats per televisió sota de l’americana, camisa i corbata porten texans i sabatilles esportives.

Podeu veure el vídeo de la notícia aquí.

Quants pedals li calen a un saxofonista?

Ahir finalment el meu nou company de pis, el Bernat, de Barcelona, em va portat a veure jazz del bo, un grup anomenat 'Bloomdaddies', que segons els experts (ell i els seus amics músics :P) és un dels grans grups nowadays. La veritat és que a mi em va agradar molt, però la música estava excessivament forta, tant que hi havia gent que es feia taps per les orelles amb els tovallons del bar…

Però la gent que hi havia és un tema bastant a part. Des d’una senyora gran asseguda a terra movent tot el cos al ritme de la música fins a dues noies èbries que es deixaven refregar per dos senyors no tan ebris com elles, un flipat que anava caminant per davant del concert com al ritme de la bateria, un tio amb una càmera convertida en un rudimentari caleidoscopi, mitjançant una sèrie de miralls dins d’un tub de cartró/plàstic i que aguantava amb una pistola de plàstic enganxada amb cinta adhesiva… En fi, que el públic era bastant divers, però tots estaven allà per la música d’aquest grup.

Una cosa que m’ha semblat curiosa és que mentre buscava alguna foto del grup per poder-la penjar aquí i que pugueu veure la seva cara, només he pogut trobar aquesta, totalment desactualitzada:

I mirant la fotografia m’ha semblat que el noi de l’esquerra de tot era un vell conegut de tots els que m’han vingut a visitar i hem acabat anant al ‘Café Wha?’. Jutgeu vosaltres mateixos si no és el mateix que aquest:

De músics amb aquesta cara de sociòpates no crec que n’hi hagi gaires. I si n’hi ha dos, que es trobin a New York ambdós… no sé, em semblaria molta casualitat.

Però aquest concert no ha sigut l’únic esdeveniment cultural d’aquesta setmana ni el més recent. El dia abans (dilluns) vaig anar a la lectura d’una obra. Sí, tal com sona, no era una representació, sinó una lectura. Els tres actors protagonistes seien en cadires i anaven llegint el guió. L’obra es podria dir que era una mena de comèdia estranya, amb algunes pinzellades d’humor negre i fins i tot una mica de drama.

La veritat és que quan vaig veure que l’actor-director-escriptor de l’obra era un vell conegut meu i dels lectors àvids del blog, em vaig espantar una mica (veure resum de l’obra 'Zombie' aquí), però finalment va resultar ser una obra bastant normal, encara que la protagonista s’auto-lesionés, fos molt neuròtica… Que, per cert, l’actriu que llegia el paper de la protagonista era Stephanie D’Abruzzo, una actriu de musical, entre ells 'Avenue Q', un gran èxit a New York i que va ser la protagonista del capítol musical de la sèrie 'Scrubs', una persona que rebia un cop al cap i veia la realitat com si fos un musical. Aquesta escena és justament quan descobreixen que han de fer per curar-la.

Però potser l’esdeveniment més important d’aquesta setmana (i del mes) és que finalment he aconseguit veure el musical 'Wicked'!!

Després d’intentar-ho en potser 10 ocasions avui per fi han dit el nom del Bernat al sorteig i hem aconseguit les dues entrades a preu regalat per veure el musical. M’he posat tant content que no he reaccionat quan el noi que regala les entrades ha dit un nom semblant a 'Joan Golenc'. Més endavant he processat la informació i he vist que hi havia alguna de les persones que havien cridat que no havia recollit les seves entrades, ja que n’han sortejat dues més. Per tant, estic content perquè jo sé, en el meu interior, que també m’han tocat a mi, però ja no ens feien falta. L’únic punt negatiu que té que m’hagin tocat a mi és que no m’han donat la xapa de ‘I won the Wicked lottery’, però bé, ja li robaré algun dia al Bernat… :P

El musical es basa en la història que no es va explicar d’'El Mago de Oz', l’origen de la bruixa malvada de l’Oest o de les sabates de la Dorothy. De fet un dels eslògans de l’obra diu alguna cosa així com: "Ja havien passat moltes coses abans que la Dorothy es deixés caure per Oz". En fi, un musical molt emotiu que ens demostra que les persones no es poden jutjar pels seus actes sense entendre què és el que les ha portat a prendre les seves decisions.

A més, avui era un dia especial perquè la funció estava adaptada per persones cegues, que rebien a l’entrada una mena de receptor de ràdio que, mitjançant uns auriculars, els anava explicant el que succeïa a l’escenari.

En fi, només som a diimecres, però ja he vist una obra de teatre, un concert, un musical i ja he complert el repte d’aquesta setmana. Senyores i senyors, amb tots vostès, “veggie” lasagna:

Està entre cometes la part de "veggie" perquè no vol dir que no porti carn, sinó que no porta pasta, substituïda per llesques de carbassó i albergínia.

Halloween passat per aigua

El passat 31 d’octubre va ser Halloween o la Castanyada per allà a Catalunya. Aquí a New York aquesta és una festa gran i les cases es guarneixen amb molta antelació, gairebé un mes abans i tot, quelcom semblant a les estacions que arriben abans d’hora a El Corte Inglés. De fet, abans de la meva visita a Barcelona ja hi havia moltes cases amb decoracions terrorífiques i carabasses al jardí.

 

 

 

 

 

 

Però el dia 31 és el gran dia de Halloween a New York, quan es tallen uns 30 carrers començant a Greenwich Village per deixar espai per la parade de disfresses que comença a les 6 de la tarda i acaba més enllà de les 10.

En aquesta desfilada hi ha disfresses de tota mena, des de gent que porta sobre les seves espatlles esquelets de tres metres, fantasmes, zombies, infermeres sexys, vampiresses sexys, monges sexys, zombies sexys… Però el que més em va cridar l’atenció va ser un (o una) que anava d’Achmed, el terrorista mort, un personatge d’un ventríloc nord-americà anomenat Jeff Dunham. El més graciós és que era una disfressa a mida natural d’aquest personatge que podeu veure en el següent vídeo, i tenia tots els detalls de l’original:

Però com qualsevol esdeveniment mitjanament conegut a New York, arribar més o menys una hora abans, com vam fer nosaltres, no és suficient i ens va tocar veure la parade des de bastant distància, just darrere de les tanques de la policia. Per si això no fos suficient, just començar la desfilada va començar a ploure, encara que en la nostra posició estàvem bastant a recer de l’aigua.

Però mitja hora més tard, després de veure com un parell de centenars de persones vestits de zombies ballavan ‘Thriller’ sincronitzadament, em vaig adonar que la pluja ja era més forta i que començava a estar xop, pel que vaig decidir anar tirant cap a casa.

El camí fins al subway fou difícil perquè cada cop plovia més. Però pel carrer hi havia tantes coses a veure que ja gairebé ni notava la pluja, començant per l’Empire State Building, de color taronja carabassa, o un grup de joves disfressats de jugadors d’hoquei jugant dins una font, amb àrbitre i tot…

Resumint, que vaig arribar al subway com si acabés de sortir de la dutxa, i el camí de tornada a casa va estar ple de Wolverines (Lobezno), vampiresses, una mena d’àngels gays o vés a saber què, cowboys, bruixes, militars…

I justament aquest any coincidia que al matí següent se celebrava la 'ING New York Marathon', la carrera més famosa del món, que recorre els cinc municipis que conformen la ciutat de New York durant 42,195 km, començant a Staten Island i acabant a l’entrada de Central Park.

Aquest any el guanyador fou Meb Keflezighi, amb un temps de 02:09:15, el primer ciutadà dels USA en guanyar aquesta carrera des de 1982. El segon i tercer classificats eren kenià i marroquí, respectivament. El més interessant d’aquesta carrera és que la ciutat en ple surt als carrers per animar als 40.000 participants. Hi ha grupets amb les típiques pancartes de suport a familiars o amics, però animen a qualsevol corredor que ha tingut la valentia d’inscriure’s a l’esdeveniment.

I ja que parlem d’esports, s’ha de destacar que el passat dimecres dia 4 els Yankees van guanyar la seva World Series número 27 al seu recentment estrenat estadi al Bronx. I una curiositat: avui he vist un article on explicaven que tots els jugadors de la plantilla havien menjat abans del decisiu partit una paella de marisc! Amb un toc mexicà, això sí, ja que portava jalapeños, xoriço, llagosta, gambes… El que vindria a ser un mar i muntanya picant ;)

I seguint el meu repte, aquesta setmana no he fet una paella, però tampoc és tan diferent. Plat del dia, shrimp cocktail:

Per acabar, us deixo una imatge de tardor que podem trobar a qualsevol dels parcs de New York aquests dies: