El quart dijous de novembre, Estats Units es converteix cada any en una bogeria (sí, encara més que la resta de dies), ja que la gent viatja de punta a punta del país per trobar-se amb la seva família i compartir el típic gall d’indi farcit, purè de patates i muntanyes de menjar més. És el típic episodi de cada temporada de ‘Friends’, on Monica es passa tot el capítol cuinant perquè al final no acabin menjant, o posin el cap dins del gall d’indi o trenquin la porta del seu pis.
També és tradicional que en aquest capítol es parli de la desfilada que patrocina un centre comercial de New York. La definició d’aquesta parade podria ser la Cavalcada de Reis a l’americana, encara que crec que el dia de Nadal n’hi ha una altra… Bé, el cas és que es tallen uns 40 carrers de Manhattan, començant davant del museu d’Història Natural (molt a propet de Central Park) i acabant a Herald Square, on trobem la botiga Macy’s, que és qui paga l’acte (molt a prop de l’Empire State Building).
Les imatges més famoses de la desfilada sempre inclouen els globus gegantins de personatges de dibuixos animats, i això és el que penjaré aquí. Més que res perquè, evidentment, no em vaig despertar a les 6 del matí per anar a buscar lloc i no vaig veure massa del que passava a ran de terra:
L’edifici que es veu al fons és el famós Carnegie Hall, un auditori molt important de la ciutat. Si no recordo malament, sortia a la pel·lícula ‘Caçafantasmes’ quan el ninot de Michelin intentava destruir la ciutat. El fet que m’ho va confirmar va ser quan, en un dels moments que la desfilada va parar, la banda que es va parar just davant de l’edifici va tocar la famosa cançó:
El final de la desfilada és tradicionalment la carrossa de Santa Claus, que recorda als nens que tot just falta un mes per a què arribi amb els seus regals. I realment els nens es tornen bojos, cridant i saludant al vell barbut més famós del món. I com que són americans, s’havia de notar i la carrossa porta al voltant unes 300 animadores al crit de ‘Go Santa, go, go, go Santa!’. Aquest vídeo és de l’any passat, però l’actuació de les de 2009 devia ser bastant semblant:
Aquest any se celebrava la 83a edició d’aquesta desfilada, que vaig sentir com un americà definia com 'la desfilada més gran del món'. Suposo que no ha sentit mai a parlar del Carnaval de Rio de Janeiro, com que no és a Estats Units, no existeix…
Una vegada vistos els globus que la nit anterior no havia arribat a admirar, vaig tornar cap a casa i el Bernat em va dir que finalment sí que teníem casa per celebrar el Thanksgiving, i cap a la 1 del migdia vam enfilar el camí cap a DUMBO per començar a preparar el sopar. Sí, a la 1, que un gall d’indi ha d’estar unes quantes hores coent-se al forn.
Però és clar, el primer pas era comprar el gall d’indi, perquè sense matèria primera no podíem pas fer res. Ens vam decidir per un de 10 lliures (gairebé 5 kg), que per 7 persones ens va semblar que ja seria suficient.
Després vam tornar cap a casa i el Bernat es va vestir d’uniforme de cuiner (davantal i ganivet) i es va posar a preparar el farcit, mentre nosaltres anàvem a comprar alguna cosa de dinar. Quan vam tornar amb els entrepans ja estava l’animal farcit i a punt per posar-se al forn.
I a partir d’aquí, a comptar 4 hores ben bé. O com a mínim això és el que deia el vídeo-tutorial que vam trobar a Youtube sobre com fer un gall d’indi en condicions. Que si no has fet mai aquest plat, veure un senyor que t’ho explica en un vídeo sempre va bé.
No sé si s’aprecia a la imatge, però a la part superior esquerra de l’indiot, hi ha com una mena de plastiquet de color vermell. Es tracta d’una mena d’èmbol sensor introduït a la carn que, quan salta, indica que ja està tendre per dins. Però no només això, sinó que el gall d’indi ja te’l venen buit, amb una bosseta amb una mica de brou i les entranyes necessàries per fer més caldo per poder tenir una salseta amb la qual regar la carn.
Mentre deixàvem que el forn actués (això sí, regant el plat amb el suquet que anava deixant anar com a les pel·lícules, amb una pera d’aquelles llargues), vam buscar el significat de la festa de Thanksgiving, ja que cap dels convidats era americà i no sabíem d’on venia aquesta tradició.
Explica la llegenda que l’any 1621 els colons anglesos del vaixell Mayflower van arribar a Plymouth, Massachussets. Aquell any l’hivern fou molt dur i quan va arribar la següent collita, es van adonar que era un any excepcional, i per celebrar-ho van fer un gran banquet que va durar 3 dies per donar gràcies a Déu, unint a la taula els colons i els indis americans.
Poc després ja va començar la guerra i la matança d’indígenes i la festivitat es va anar convertint poc a poc en una festa laica. Els successius presidents dels Estats Units van anar proclamant dies de Thanksgiving gairebé quan els apetia, fins que al 1863 Lincoln va decidir que fos l’últim cap de setmana de novembre. Però arribà el 1939 i Roosevelt va decretar que en lloc de l’últim cap de setmana fos el penúltim, ja que es trobaven immersos en la Gran Depressió i creia que així els comerciants tindrien més temps per vendre menjar abans que arribés Nadal. Finalment, el 1941, el Congrés i el Senat van decidir que seria per sempre el quart dijous de novembre.
I després d’aquesta lliçó d’història ja podem tornar al nostre gall d’indi que es rostia al forn. Després de més de 4 hores ja el teníem així:
A punt per sopar a les 8 de la nit! Però és clar, no només de gall d’indi es pot fer una menjada tan important, així que vam fer també coses per acompanyar: puré de patates, salsa de blueberries (volíem comprar nabius (arándanos) però ens vam confondre :P) i la salseta que ja us he comentat anteriorment, espessida amb preparat per fer tortitas. Presentació final del plat –> Gall d’indi farcit de pastanaga, ceba, porro i xampinyons, amb gravy (la salsa del mateix animal), puré de patates de l’hort de l’àvia i salsa de blueberries del supermercat del port de Brooklyn ;) (els noms comercials han de ser sempre molt llargs i tenir verdures de l’hort d’algun familiar).
En fi, una nit típicament nord-americana amb un lleidatà, dos barcelonins, una madrilenya, un manyo i dos brasilers. Després de molts riures, cervesa i vi semblava que ja fossin les 7 de la matinada (començant a sopar a les 8 és normal) i la tornada a casa em va recordar la de les celebracions de Nadal o Cap d’Any, quan surts de la casa on estaves a la matinada, no hi ha ningú pel carrer i fa molt fred. Això sí, faltava moooolta boira per sentir-me com a casa.
Però el dia següent d’aquest àpat els americans es tornen encara més bojos, arriba el que s’anomena ‘Black Friday’ (Divendres Negre). És el dia que s’inaugura oficialment la temporada de Nadal i, amb ella, les rebaixes. Sí, aquí als States les rebaixes són abans de Nadal i no després.
El nom de ‘Black Friday’ li van donar els policies de tràfic de Philadelphia, ja que era el dia que més problemes hi havia a la ciutat, ja que els carrers s’omplien de cotxes i compradors creant una quantitat immensa de problemes per la policia de tràfic.
I què té d’especial aquest dia? A part que és el primer dia de rebaixes, hi ha moltes ofertes que només es poden trobar aquest dia i fins exhaurir existències. Això provoca cues com les d’El Corte Inglés de Madrid, però multiplicades per cent a cada botiga. La gent aprofita aquest dia per comprar tants regals de Nadal com puguin i, últimament, sobretot gàdgets tecnològics, que són els que reben les millors ofertes. Així, davant de la tenda Apple, Best Buy o supermercats d’electrònica similars pots trobar gent fent cua a la matinada. I és que, a part, moltes botigues obren més aviat (més aviat vol dir que algunes a les 4 a.m. ja obren portes) i tanquen gairebé a mitjanit.
De fet, hi ha gent que ja es posa a fer cua el dimecres a la nit, quan tanquen la botiga, es passen tot el dia de Thanksgiving acampant davant de la porta per tal de ser els primers el divendres. Estan bojos!
En aquest ambient de bogeria són molt normals les allaus de gent i els serveis d’emergència ja estan avisats. Però l’any passat sembla que va ser el pitjor, ja que un empleat de Walmart de Long Island va morir aixafat per la gent que va entrar a la botiga mentre obria les portes. És més, els sanitaris que el van intentar ressuscitar també van sofrir cops, contusions i empentes. També l’any passat a California dos homes van disparar-se a mort en un Toys “R” Us. L’empresa, evidentment, va desmentir que la baralla tingués res a veure amb les compres a l’establiment.
Per la meva part, res de baralles. Despertar-se gairebé a les 12, quan ja acabaven les ofertes de ‘Black Friday’ a la tenda del meu carrer em va servir per poder comprar uns Levi’s per $25 i una sandvitxera. Crec que la següent parada és la tenda de tratges, que sembla que s’aproxima una boda. I si trobes 4 tratges per $100, s’haurà d’aprofitar, no?