Destí

Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.

Hi ha molta gent que no creu en el destí i pensa que cadascú es crea el seu propi futur. Fins ara jo era d’aquesta opinió, però la sèrie FlashForward (recomanada 100%) i, sobretot, el que m’ha passat fa poc m’han fet canviar d’opinió, però posem-nos en antecedents:

Els primers dies que vaig estar a New York, ara ja fa més de 8 mesos, em va costar una mica acostumar-me als dòlars. Això que tots els bitllets siguin iguals i només canviï el número pot arribar a fer ballar el cap a qualsevol que estigui acostumat als acolorits euros o qualsevol altra moneda estrangera, per exemple els dòlars canadencs també són de colors.

Però el que més em va cridar l’atenció van ser les monedes, ja que les de 25 cèntims, els quarters, no eren totes iguals, sinó que n’hi havia diferents versions, com a mínim una per cada estat i algunes de neutrals. Més endavant em vaig adonar que també n’hi havia altres d’"especials", com la de Samoa Americana o el Districte de Columbia.

Però se’m va ocórrer que vivint un any a la Gran Mansana podia ser una bona idea intentar fer la col·lecció de tots els estats per poder-ho tenir com a record a la meva tornada a Espanya. Dit i fet, a finals de febrer vaig començar a guardar tots els quarters amb estat que trobava, la majoria d’ells sortien de quan tocava fer la bugada, doncs les màquines funcionen amb monedes d’aquestes.

La col·lecció va anar creixent fins que ja feia gairebé dos mesos que només em faltava un sol estat: Indiana. Ja era automàtic quan em donaven canvi en quarters mirar si la moneda que acabava de rebre era l’estat en qüestió o no. Però no hi havia manera…

I en això arribem a la meva tornada de Barcelona cap a New York, després d’una visita fugaç però intensa, que m’ha servit per recarregar bateries. En el temps d’espera pel meu avió a Madrid tenia 4 hores llargues per matar i vaig decidir mirar alguna sèrie al meu ordinador i em vaig trobar amb l’últim capítol emès de ‘How I Met Your Mother’, una sèrie que casualment passa a New York.

En una de les escenes, un dels actors protagonistes fa que tot un bar sencer cridi 'shrimp fried rice', és a dir, 'arròs fregit amb gambes', un plat típic de qualsevol restaurant xinès. I des d’aquell moment em van venir ganes de menjar un shrimp fried rice al xinès del costat de casa.

Finalment ahir no tenia ganes de fer sopar i em vaig decidir a anar a comprar xinès per endur: un rotllet de gamba i un arròs fregit amb gambes. Sabia que el total serien $7.75 perquè tenia el menú a casa, o sigui que vaig agafar $8 i me’n vaig anar cap allà. Quan em van donar el menjar vaig pagar i em vaig posar la moneda a la butx aca sense parar atenció. Però un cop a casa la vaig mirar… i allí estava! Brillant, nova de trinca i amb el cotxe que representa les carreres del circuit d’Indianapolis!!

Però no només de col·leccions de monedes i  de restaurants take out viu una persona, i com que un dels meus hobbies s’ha acabat m’he decidit posar un altre repte, que consisteix en planificar per avançat el que menjaré i que no sigui la golafreria del moment la que decideixi que he de comprar al supermercat. I a més, com a mínim una vegada a la setmana preparar un plat "elaborat". El primer intent han sigut aquests stuffed peppers: