Subway’s fauna

Quan saps que t'has de passar una bona estona al subway (és a dir t'has de desplaçar una distància que no sigui com a molt deu carrers en línia recta) et fa bastant ràbia adonar-te que t'has deixat el llibre a casa. El llibre, company de viatge infatigable i que t'ajuda a allunyar-te d'aquest habitacle ple de gent i olors i transportar-te, per exemple a Estocolm, a conèixer una noia amb un drac tatuat a l'esquena...

En aquesta ciutat on ningú es preocupa per qui té al costat, perdre el teu portal per evadir-te de com de tard és o qualsevol altra preocupació quotidiana, et pot portar a un nou nivell d'experiència. Com que no tens res millor a fer, et pots dedicar a observar al teu voltant i sorprendre't del comportament humà en la total ignorància de ser objectiu d'una mirada. O dit de manera més planera, xafardejar què fan els companys de viatge.

Així, davant meu hi ha una noia blanca que ronda els 25 anys vestida amb roba que, si fos nova i estigués neta, seria bastant corrent. No vull que us imagineu una homeless dels que tant abunden per New York, simplement que hi ha una mena de tribu urbana, anomenada hipster que es caracteritza per vestir roba com envellida, trencada i més aviat bruta, acompanyada d'ulleres enormes de pasta negres, amb pantalons retallats i Converse brutes. Doncs bé, la hipster seu davant meu amb uns auriculars connectats a un iPod on com a mínim deu estar sentint contes eròtics perquè té els ulls tancats i cara de plaer infinit... 

Al seu costat hi ha una noia negra, potser un pèl més jove, amb uns pits literalment més grans que el seu cap, tant que ni li acaben de tancar els botons de la camisa en tensió. També porta auriculars però és evident que la seva música és molt més animada que la de l'anterior, ja que remena el cul, el cap i les espatlles amb alegria mentre canta fluixet.

I el seu entusiasme es deu encomanar al marrec del seu costat, de no més de 5 anys, perquè es deixa anar dels braços de la mare i corre cap al centre del vagó per començar a ballar com un Michael Jackson esquifit. La mare el mira i somriu mentre el germà gran, avergonyit, l'estira del braç i el fa seure a mig moonwalk. El petit remuga però obeeix el seu germà.

Un noi asiàtic d'uns 18 anys dorm repenjat en una de les barres més enllà, amb un finíssim fil de baba regalimant sobre la samarreta DKNY.

Nova parada. Entra una mare sud-americana amb fill i filla. El nen corre i se m'asseu al costat, obrint les cames al màxim per no deixar lloc a sa germana. La nena es queixa a la mare, que intenta convèncer al petit que es mogui, sense resultat. Finalment, la nena seu just davant mi fent morros, i ara sí que el nen deixa lloc al seu costat per tal que segui la mare, que s’asseu al costat de la filla, i ja tenim el nen de morros!

Aquí a New York hi ha com una mena de llei no escrita que a les estacions on el transbord es faci a la mateixa andana, el primer tren en arribar espera, en la mesura possible, al segon per tal de permetre als passatgers canviar de tren amb rapidesa. Doncs avui, quan el meu tren arribava a l’estació n’hi havia un altre de paret a l’altre costat d’andana. Però justament abans que el meu comboi obrís les portes, l’altre les tanca i marxa, deixant els passatgers amb un pam de nas, entre els quals s’incloïen la nostra amiga hipster i els nens de morros. A mi encara em queda una parada per canviar al tren local, que segur agafaré ja que és el que acaba de marxar de l’estació i tardarà més que el meu a arribar a la següent.

Surto del vagó i contemplo les parets velles de l’estació, on falten moltes rajoles, les que queden estan esquerdades, tacades d’humitat i regalima aigua bruta des del carrer, que es pot observar a través d’una reixeta on de tant en tant apareixen els peus dels vianants, que caminen aliens a l’inframón de la ciutat. La via està inundada d’aigua estancada, i les rates corren a plaer buscant alguna cosa de menjar fins que arriba el tren i corren a amagar-se.

Dues parades més tard, arribo al meu destí i em trobo amb els meus tiets, de visita per la ciutat, i caminem i caminem per acabar sopant a un restaurant francès del Meatpacking District, escenari de la sèrie “Sex & the city”, com la casa de Perry Street que hem trobat unes hores abans.

De tornada a casa reflexiono al vagó i penso que potser hi ha una nova espècie a la fauna del subway de New York. És un noi blanc de 24 anys amb Converse verdes (netes), samarreta verda, texans i bossa bandolera, escoltant música en el seu iPod Touch mentre escriu sense parar, mirant al seu voltant. Potser s’ha deixat la lectura de viatge a casa…