Les monges italianes, una caixa de sor-preses

El món d’Internet és fascinant… Realment no sé com es pot començar llegint les notícies més o menys “serioses” per informar-te un pèl del que passa a casa i acabar-te trobant notícies com aquesta:

Multan a tres monjas por correr con el coche para ver si el Papa estaba bien tras su caída

♪ Prrecausión, hermana conductora… ♫

Una monja salesiana ha sido multada y ha perdido el carnet de conducir por exceso de velocidad, después de que una patrulla de la policía italiana le diera el alto por conducir el Ford Fiesta, propiedad de la congregación, a una velocidad mayor de la permitida.

La hermana Tavoletta, de 56 años, que viajaba junto a otras dos religiosas de 65 y 78 años, explicó a los agentes que conducía de ese modo porque: "Hemos escuchado que el Papa Benedicto se había caído, y queríamos ir a verle para asegurarnos que estaba bien", tal y como recoge The Daily Telegraph.

Las salesianas fueron paradas a una hora de viaje de la casa de verano del Papa Benedicto XVI en Les Combes. Horas antes, el pontífice se había caído en el baño de su residencia, dañándose una muñeca. Este accidente había producido gran conmoción en las religiosas, que decidieron en el último momento hacer una visita al Papa para preocuparse por su estado.

MULTA Y PÉRDIDA DE CARNET

Un portavoz de la policía de la Turín ha declarado: "Esperemos que la próxima vez que la hermana Tavoletta vaya a confesarse, se confiese sobre sus malos hábitos como conductora. Por ahora, tendrá que pagar una multa de 375 euros".

La hermana Tavoletta, que ha perdido el carnet de conducir durante un mes, no está de acuerdo con esta sanción. Lo primero que ha hecho al conocer la multa, es contratar a Anna Orecchioni, la mejor abogada italiana en temas de conducción.

---------------------------------------------------------------

I és que més que la germana Tavoletta aquesta es devia pensar que era Sor Citröen i no em vull ni imaginar la cara de sor-presa (sí, acudit repetit, però ja no tenia més idees :P) que va posar el policia quan va parar el cotxe i va veure que estava ple de monges que intentaven anar sor-tejant els cotxes per arribar quan abans a la residència del Papa per veure si estava bé.

Però, és clar, les monges italianes no es poden quedar només amb multes de tràfic, tenint el president que tenen, i hi havia una bona llista de notícies destacades que tenien a veure amb monges, de les quals m’ha cridat l’atenció una que explicava que unes monges de Sassari, al sud d’Itàlia, havien substituït a les animadores d’un partit de bàsquet per poder arribar al públic jove i conscienciar-los de la necessitat de la religió a les seves vides.

No només van intervenir amb aquesta coreografia d’un pare franciscà a l’intermedi d’un partit de bàsquet, sinó que després van començar una gira per discoteques d’Itàlia! O sigui, el que a Espanya  fan els ex-concursants de Gran Hermano, a Itàlia ho fan les monges. Encara que sortir a la portada d'Interviú… Bé, segur que Berlusconi no hi posaria cap pega.

The Taking of The Half-Blood Prince

Si és el que té això de veure les pel·lícules de dues en dues, que al final al meu cap resulta que John Travolta s'inscriu a Hogwarts i enamora a la Ginnie Weasley mentre Draco Malfoy negocia amb Denzel Washington l'alliberament d'un tren subterrani ple de passatgers a New York...

I com ja passava aquest dia, la línia de subway implicada en els fets de 'The Taking of Pelham 123' era precisament la que havia d'agafar per tornar a casa, coses de la vida.

Aquest llargmetratge són dues hores de pura adrenalina que transcorren a la ciutat de New York, cosa que li dóna un dramatisme i un realisme bastant accentuat quan estàs vivint per aquí i reconeixes els paisatges, les parades de subway i te n’adones que qualsevol dels personatges que surten a la pel·lícula podria ser la persona que se t’asseu al costat al tren o aquella que corre quan entra el vagó per poder seure…

Així que amb l'excusa que fa molt bon temps, he acabat tornant caminant a casa, gaudint de la nit d'estiu de New York, des del carrer 34 amb la 8a avinguda fins a caseta, uns 16 km aproximadament.

Però el més complicat no ha sigut caminar més de tres hores en lloc de pujar a un vagó on he vist vessar-se sang (sempre parlant de la gran pantalla), sinó entendre els protagonistes de 'Harry Potter and the Half-Blood Prince' ja que, com tots vosaltres sabreu, les aventures del nen mag transcorren a Anglaterra, i tots els actors tenen el meravellós i fàcilment understandable accent britànic.

Pitjor és saber que encara falta aproximadament un any per la nova entrega de la saga, que no serà el final, ja que el director considera que encara hi ha massa coses a contar i ha decidit partir l'últim llibre en dos films, per fer patir més de l'habitual la gent mandrosa que, en lloc de llegir-se el llibre, espera que surti la pel·lícula. Total, perquè al final acabi com acaba...

Resum d'aquesta sisena entrega? Doncs que l'edat “del pavo” arriba a Hogwarts i la pel·lícula sencera sembla més un capítol de 'Gossip Girl', amb tot el seu drama romàntic, que l'aventura d'un mag que lluita contra el mal per alliberar el món. A destacar, això sí, el moment d'ensurt que ens ha fet botar a tots del seient i s'han sentit bastants xisclets. Bé, no tots han botat igual perquè hi havia algú que dormia i no donaré noms...

En fi, després una parada a boxes a mig camí per comprar un shish kebab i seguir caminant fins arribar fa poc a casa. Bona nit!

Rutina

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix rutina com:

1 f. [LC] Costum pres de fer una cosa d’una certa manera. Llevar-se a les sis, ja ho fa de rutina. Seguia la rutina de llegir el diari mentre esmorzava.
2 f. [IN] Part d’un programa informàtic funcionalment distinta de les altres.

I qualsevol de les dues definicions es pot aplicar a mi aquesta setmana, ja que no passa res de nou i estic programant rutines informàtiques…

Bé, de fet hi ha hagut un punt d’inflexió, ja que la Laura està passant per New York en el seu viatge escopetejat…És que veure New York, Philadelphia, Washington, Boston, les Niagara Falls i no sé si alguna cosa més en 10 dies requereix un viatge molt, molt atapeït. Però sempre hi ha lloc per anar a sopar a mexicans clandestins, o intentar pujar a un rooftop on no em deixen entrar per portar pantalons curts, o sopar a una terrasseta del Meatpacking District, amb la Jessy/Jenny de cambrera…

I a veure si demà passat podem fer un brunch com Déu mana en un restaurant de Brooklyn, els amos del qual són les persones més majes que he conegut ever. Quan van veure que anava a dinar sol, el noi va venir, es va asseure amb mi, em va explicar tots els plats de la carta i em va convidar a una egg cream de xocolata, que vindria a ser com un batut, però amb club soda, aigua amb gas. També em va explicar que era grec i que Barcelona li agradava molt més que Atenes. Resumint, un lloc on tornaré i que totes les visites que vingueu coneixereu. A més, els pancakes em van agradar...

Poca cosa més, que toca continuar programant, demà reunió de seguiment i a veure si trobo la inspiració que necessito per compactar el codi i crear les subrutines justes i necessàries.

Per trencar la rutina també he anat jugant amb el GIMP, que ja us havia presentat en alguna altra ocasió, creant imatges amb capes, efectes i moltes coses més. El resultat és la imatge de capçalera, que poc a poc va guanyant més components… i tot fet per mi a partir de fotos que he fet jo eh? Bé, la del taxi no, perquè m’haguessin xafat, però les altres han sortit totes d'original artwork i molta paciència retallant siluetes. Al final va valer la pena anar a Queens i aconseguir les fotos de l’skyline. Si no, no podria recolzar-me a la torre Chrysler amb aquesta lleugeresa, jeje.

PD: Post editat amb noves fotos, tal com havia promès.

Bastille Day

Avui 14 de juliol és el Dia de la Bastilla, festa nacional de França. La tradició diu que el 14 de juliol de 1789 es va prendre la presó de la Bastilla de Sant Antoni, al costat oriental de la ciutat de París. Ja feia dos dies que l’ambient s’estava caldejant a la ciutat en contra de la monarquia i la presa d’aquesta presó, símbol del despotisme de la monarquia francesa, va desencadenar el que avui coneixem com la Revolució Francesa de 1789. Però els historiadors diuen que aquest fet no va ser tan heroic com es creu en la memòria popular, ja que en el moment de la rebel·lió només hi havia dins de la Bastille set presoners: quatre falsificadors, un malalt mental, un compte condemnat per incest i el còmplice d’un ex-soldat que havia planejat matar a Lluís XV. A més, el bastió només estava protegit per un grapat de soldats. Així i tot, la seva repercussió va arribar fins a Rússia en pocs dies. Que, per no tenir tarifa plana en aquells temps, és bastant ràpid.

I encara que aquí als Estats Units els odien bastant, se celebra com se celebren tots els dies especials aquí: tallant el carrer i muntant paradetes, el mercadillo de tota la vida, però amb globus dels colors francesos, curiosament els mateixos que els de la bandera americana. Ho devien comprar de segona mà del Fourth of July??

Però clar, avui és dimarts i no es poden tallar carrers així com així. Per tant, ho van celebrar diumenge amb una de les fires més pobres que he vist a la ciutat. Eren tres blocs de cases plens de casetes que feien crêpes caríssimes, llimonada i poca cosa més, regentades per sudamericans. Després unes 10 paradetes de l’Institut Francès que volien incitar la gent a aprendre l’idioma i, fins i tot, un parell d’stands del New York Times, que oferien subscripcions a meitat de preu pel que queda d’any. Tot molt coherent en una festa francesa, el típic New York Times que es troba al costat de la Tour Eiffel o La Defense…

Però el diumenge també coincidia amb un fenomen astronòmic que només succeeix un parell de cops l’any a New York. Es tracta del que es conegut com Manhattanhenge. El sol es pon perfectament alineat amb l’estructura quadriculada de Manhattan i, si es troba un carrer suficientment ample, es pot veure com el sol es pon al mig de la calçada.

Jo havia anat a Manhattan pel Bastille Day i per veure això, però quan a les 6 de la tarda em van proposar anar a Queens a una festa house gratuïta a l’aire lliure en una mena de platja artificial, no em vaig poder negar. Per tant, veure el Manhattanhenge és una de les coses per les quals hauré de tornar a New York algun dia. De moment us deixo aquesta fotografia que ha sortit del blog 'New York Daily Photo', des d’avui un altre dels que seguiré amb interès.

Em consolaré pensant que mai hagués pogut aconseguir fotografies així amb la meva càmera. Però bé, anar a una festa amb música house ben remixada, en una platja de sorra (sense mar ni riu ni res, una reixa la separava del riu) també és una altra experiència. Molta gent portava allà des de les 4 de la tarda i es van quedar fins a les 10 que tancaven, quan ja era de nit i les palmeres artificials del recinte ja havien començat a fer llum.

Aixó sí, grans vistes de l’skyline de New York amb la posta de sol:

I quan hagueu acabat de llegir el post, feu clic aquí. A mi m’ha fet molta gràcia.

2000!

Mini-post només per comunicar que el blog ja ha arribat als dos milers de visites. Per celebrar-ho, ha tocat una mica de canvi de disseny del blog. Evidentment, espero feedback…

El canvi més important i que més salta a la vista és el fons, amb imatges típiques de New York per ambientar més la història en el seu context real. El collage és una obra mestra de GIMP (un Photoshop gratuït), com podeu comprovar. I un petit detallet de publicitat americana al titular.

He afegit informació d’interès com el temps que fa a New York, el canvi de moneda respecte l’euro i blogs que recomano per llegir si us avorriu. Sempre després de llegir aquest, eh?

També he afegit més fotos a l’àlbum de NY que veieu que es mou aquí a la columna de l’esquerra. Ara ja disposeu de 3 àlbums de fotos per anar veient el que jo veig a través de l’objectiu de la càmera per NY & surroundings. Bé, també n’hi ha de prestades, però shhhht!

Hi ha a més un cercador i estic pensant fer una classificació per etiquetes dels missatges, però tot al seu temps. Just a sota trobem els links perquè us pugueu subscriure als posts o comentaris i us aparegui al vostre Google Reader (o plataforma desitjada) quan hi ha un nou post o un nou comentari.

I de regal, un vídeo que m’ha encantat i he descobert gràcies a una amiga de la juDh i el seu blog, que també el podeu trobar a la nova secció: 'Blocs que segueixo'. Si algú té un blog i vol formar part d’aquest exclusiu aparador, feu-m’ho saber ;)

El vídeo és una anada d’olla d’un japonès (de qui si no?), que es dedica a fer (i imprimir) 1300 fotografies d’aquesta història per crear la pel·lícula, obtenint aquest increïble resultat.

Per cert, per gaudir del disseny, millor que entreu amb el Mozilla, que amb l’Internet Explorer es veu bastant malament!!

The perfect storm in the subway

Crec que la millor manera de descriure el subway aquí a New York és gimcana o caos. No només hi ha massa línies que fan el mateix recorregut (unes més ràpid que altres), sinó que, a sobre, depenent de l’hora del dia, fins i tot agafant el mateix tren pot ser que no faci el recorregut de la línia que teòricament li toca.

Posem per exemple l’estació de Nostrand Av. Hi posa que paren el tren 3 i 4, però quan arribes a dins veus que només hi para el 3. Però si és tardalanit (un concepte molt relatiu perquè cada línia decideix quan es fa tard), el 4 fa totes les parades locals del 3.

I a aquests canvis se li ha de sumar la voluntat del conductor, perquè un dia que ens trobàvem dins del 4 tornant de Manhattan i teòricament no era tardalanit però, de sobte, a mig camí el tren es va convertir en local i va acabar parant a Nostrand Av. Nosaltres molt agraïts, però no ho vam acabar d’entendre.

Però si voleu caos, només cal que agafeu una de les línies que es troba en obres (?). Realment ningú sap que estan arreglant ni on, però del que sí que t'adones és que arribaràs tard a casa, sí o sí. Per què? Perquè el servei canvia com volen.

Once upon a time, la juDh i jo volíem tornar des del carrer Ludlow (a Manhattan) cap a casa nostra, per la qual cosa vam decidir agafar la línia F i després fer transbord a l’A per arribar a casa a una hora mig decent. Però quan vam arribar a l’estació de Lower East Side - 2 Av ens vam trobar un cartell que deia que en aquella estació no passaven trens en direcció downtown (i Brooklyn).

Si volíem agafar un tren que anés en aquella direcció havíem d’anar uptown fins arribar a W 4 St i agafar el tren allà. Per tant, vam haver de canviar de sentit i agafar el tren que va arribar després d’esperar una estona, mentre gent que no havia llegit el cartell continuava esperant que passés un F downtown.

Un cop arribats a W 4 St, ens trobem el cartell següent:

Bàsicament diu que els trens que van cap a Brooklyn paren a l’andana superior, que és la de l’A i que faran recorregut de línia A fins a Jay St. Evidentment, aquí no diu que faran un cop s’arribi a l’esmentada estació. Sembla lògic que després d’anar per la via de l’A fins allà, després torni a ser F, ja que aquesta és la línia que teòricament es volia agafar des d’un principi. I per què fan aquest canvi? Doncs perquè diuen que estan fent millores elèctriques.

Molt bé, pugem a l’andana de la línia A:

És a dir, els trens de la línia A pararan a la via local (que és la de la C) per millores en el sistema de senyalització. Però això no és tot, perquè si agafes un tren A en direcció uptown, passarà per la via de la línia F des de Jay St fins aquesta parada. O sigui que d’anada (cap a Brooklyn) els trens van per la via d’A i de tornada van per la via F. Realment no voldria ser algú que visqués entre les parades de W 4 St i Jay St aquesta nit…

En fi, canviem a l’andana local, que en aquest cas és just davant:

I ens trobem un cartell ben divertit que ens informa que no hi ha trens locals (C) i que hem d’agafar la línia A. (Recordem que a l’altre costat hi deia just el contrari).

Finalment, acaba passant un tren per la via d’A, fent recorregut d’A fins a Jay St i després… recorregut de C (tren local) fins arribar a Nostrand Av. Per tant, puc dir sincerament que vam tenir molta sort!

I és que havíem arribat just al moment de la tempesta perfecta i tots els signes estaven en funcionament. Si és que un dissabte de juny a la nit, a qui se li ocorre sortir per Manhattan i viure a Brooklyn? Turistes…

PD: Si voleu seguir el recorregut, aquí teniu un mapa del subway.

Independence Day, sense aliens?

Per molt poca història americana que es conegui, és de sobra conegut el Fourth of July (o Independence Day) com el dia de celebració de la pàtria americana. Aquest mateix dia, però el 1776, es firmava la Declaració de la Independència a Philadelphia, Pennsylvania. Aquesta Declaració proclama la separació de l’Imperi britànic per part de les 13 colònies angleses d’Amèrica del Nord, avui conegudes com a Estats d’Estats Units, entre els quals es troben New York, Massachussets, New Jersey, Connecticut o Rhode Island.

Per celebrar aquesta data, la gent es vesteix amb tota mena de roba i complements amb la bandera americana, i jo no podia ser menys, o sigui que m’he equipat amb el que podeu veure a continuació per passar una diada immers en el sentiment patriòtic americà.

Després de vestir-se toca esmorzar. Començar el dia esmorzant és una cosa bastant normal, però que a la 1 del migdia t’hagis cruspit 68 hot dogs ja no ho és tant. I menys encara si aquests hot dogs te’ls has menjat en només 10 minuts i davant d’una multitud que cridava el teu nom per acabar guanyant $15.000. Aquesta és la història d’avui de Joey Chestnut (Pepe Castaña), el guanyador del concurs de menjar hot dogs que se celebra cada 4 de juliol a Coney Island. S’emplaça a la cantonada de les avingudes Stillwell i Surf, on podem trobar Nathan’s Famous, un històric establiment de salsitxes frankfurt que Nathan Handwerker, un immigrant polac va fundar just en aquest lloc. Aquí va començar a vendre salsitxes fetes amb una recepta de la seva esposa, Ida i, poc a poc, va anar guanyant fama fins avui en dia, que les seves salsitxes són considerades dels millors hot dogs del món, avalats per gent de tant prestigi com Jaqueline Kennedy, Al Capone, Barbra Streisand o Rudolph Giulanni, l’antic alcalde de New York, entre moltes altres celebrities.

Evidentment, no tots els americans mengen 68 hot dogs per esmorzar l’Independence Day, però la celebració de la seva diada també inclou el menjar, i és que avui era impossible caminar 10 passes per un parc sense trobar-te una família o un grup d’amics reunits al voltant d’una barbacoa, coent hamburgueses, panotxes de blat de moro o qualsevol cosa cremable. En el moment d’escriure aquestes ratlles (2:30 am) els veïns del costat encara estan de celebració i continuen menjant amb música, tot prenent la fresca.

Però aquesta data no és només de celebració, sinó també de demostració de patriotisme, com ja deia a la introducció. Aquest fet ha inspirat moltes pel·lícules, com per exemple 'Independence Day' de Will Smith o 'Born on the Fourth of July' de Tom Cruise, on un marine que torna de la guerra paralitzat de cintura en avall es planteja les seves conviccions i la política bèlica del país. S’ha dit d’aquesta pel·lícula que és la millor autobiografia que s’ha fet mai d’un marine, que a part relata una visió del patriotisme que no és a la que ens tenen acostumats avui en dia els nostres amics ianquis, ja que no inclou la violència.

I avui no ha sigut una dia de violència, però sí d’ostentació, una altra cosa que també agrada molt als americans. Com ja va sent habitual des de fa més de 30 anys, Macy’s (una mena de 'Corte Inglés' d’aquí dels Estats Units) ha patrocinat un castell de focs artificials impressionant.

Aquest no ha sigut com el de cada any, ja que enguany se celebraven els 400 anys de la primera exploració del riu Hudson per Henry Hudson. I per commemorar aquest esdeveniment, els focs artificials s’han traslladat al riu Hudson, on s’havia començat la tradició de l’espectacle pirotècnic al 1958. Però des del 1976 els focs artificials es feien a l’East River, a l’altre costat de Manhattan.

Per celebrar una data tan assenyalada, no només ha canviat la ubicació del castell de focs artificials, sinó també la seva magnitud, ja que s’han comprat 8 vegades més focs artificials que els que estaven habituats a cremar cada any. El resultat: 6 espectacles pirotècnics simultanis a diferents altures del riu Hudson, entre els carrers 24 i 50, molta gent frisosa per veure el resultat i fent cua des de ben bé 4 o 5 hores abans que comencés l’espectacle per agafar un bon lloc.

I és clar, tantes hores d’espera donen lloc a situacions més aviat còmiques, com aquestes dues noies una mica estranyes que miraven alguna cosa en un reproductor de DVD portàtil:

No sé si s’aprecia bé a la fotografia, però són tan súper-súper-amigues que comparteixen a mitges els dos parells d’auriculars, oseatíaquefuerte!

Però podies trobar gent tan equipada per esperar les llargues hores fins l’espectacle pirotècnic que portaven el seu pícnic de casa (com deia l’altre dia), una màrfega (quina gran paraula) per seure a terra, cartes, iPods, DVDs portàtils o fins i tot hem vist uns nois amb el Monopoly Special Edition!, que és encara més megaguai que el normal. I és que aquí això de fer cues i esperar els agrada, i ho gaudeixen, o com a mínim és la impressió que dóna.

Però una vegada acabat el castell de focs artificials, tothom tenia pressa per marxar i s’ha format una autèntica marea humana dirigint-se cap al subway, passant amb indiferència pel costat de l’Empire State Building, avui il·luminat amb els colors de la bandera americana, també omnipresents als focs artificials.

HAPPY BIRTHDAY, USA!

Tap dance & braga-fajas

Dissabte, com a farewell party de l’Emma, vam decidir anar a una actuació de tap dance (claqué) i dansa moderna, ja que actuava la professora de la nostra lizard preferida.

Va ser un espectacle bastant impactant, ja que no creia que tingués massa interès una actuació de claqué o de dansa moderna, però realment les coreografies del grup de la professora de l’Emma i alguna altra individual d'ella mateixa realment em van encantar.

El contrapunt el posava la dansa moderna, que crec que no entendré mai. Consisteix en posar una música i que algú faci una mena de cabrioles descompassades a l’escenari, normalment vestits amb roba bastant estrafolària. I aquest és el cas que ens ocupa i que dóna títol a l’entrada.

Després d’un número d’unes senyoretes que semblaven strippers (però netes), ens vam trobar una senyora (?) a l’escenari amb un vestit groc bastant horrible que es rebolcava pel terra ensenyant la magnífica braga-faja que portava a sota, tot fent cares que més que transmetre sentiments el que feien era por, autèntic terror. Semblava que els ulls li haguessin de sortir de les òrbites i recordava a aquelles nines de porcellana que et miren vagis on vagis.

Però després del moment d’angoixa, van tornar a sortir ballarins de claqué i més coreografies, amb gent més normal que feia coses realment espectaculars, com un salt cap a darrere sense mirar per acabar caient damunt dels braços del company com si s’hagués assegut a una cadira, però a un metre del terra…

Hi va haver també temps per recordar a Michael Jackson i una de les actuacions més aplaudides va ser una que reproduïa moviments mítics del rei del pop mesclats amb claqué, tot al compàs d’una versió chill-out de 'Billy Jean'.

Gran final de vídeo, no l'havia vist fins que l'he penjat :P

I després sopar en una pizzeria i acomiadament d’una més dels companys de viatge que es van trobant lluny de casa…

Highlight: Suposem que aquesta fotografia és un anunci d’una pel·lícula, però tot i així ens va impactar:

I, com que allò promès és deute (traducció 100% patillera de ‘Lo prometido es deuda’), aquí teniu un petit vídeo recopilatori del road trip per Canadà que he fet que he fet jo con estas manitas!!

(Premeu el botó de HQ o la meitat de les fotos seran massa borroses per veure res)