Abans de començar a relatar el ‘road trip’ que ens va portar pel país veí, deixaré que admireu el nou format del blog, amb una columna afegida, un disseny molt més acolorit i el més important, més “pomil” (de pomes). Crec que tenint el nom que té, li tocava fer referència una mica més en la seva estètica als orígens del narrador (servidor).
I també toca recollir una nova portada del MARCA de les que fan història:
Una vegada tret això del davant, que no és poc… Quina emoció viure la final de la Champions a NY, amb un bar que estava a vessar ja més de dues hores abans de començar el partit… Els bars dels voltants afanyant-se a trobar el canal que retransmetés aquest partit crucial per assegurar-se tenir el bar ple… I què millor que veure el partit en un bar on se sentien de fons els aficionats del Manchester, tan il·lusionats per la victòria que no arribaria que fins i tot portaven una copa d’Europa de paper d’alumini. Ja van fer bé, perquè la de veritat al minut 10 se’ls va esfumar!! L’únic que va faltar va ser el final de festa a Canal St. (Canalestrít), prou semblant a Canaletes; però després de 5 cerveses, ja es feia costa amunt…
I ara tornarem endarrere en el temps i ens imaginarem que és dijous 21 de maig de 2009. Són les 9 del matí i la maleta està preparada, esperant una trucada que m’avisi que el Juli ja ve cap aquí amb l’autobús per anar a llogar el cotxe. És doble emoció perquè és la primera vegada que llogo un cotxe i també la primera vegada que veig que podré conduir per carreteres americanes. Si fos el Regne Unit ja m’ho pensaria més, perquè tot això de conduir per l’esquerra… És que mira que són estranys, eh? Després perden copes d’Europa i no saben per què!!
Doncs bé, la trucada arriba i ens dirigim cap a l’empresa de lloguer de cotxes, no sense perdre un autobús i començar a endarrerir els nostres plans. Un cop allà ens fan omplir la paperassa i es queden sorpresos quan demanem una assegurança de liability (que si no vaig errat seria la típica “a tercers”). Ens donen el cotxe i comprovem que tot estigui correcte. És un Toyota Corolla de 2009 i té un parell de rascadetes sense importància.
Més endavant ens adonarem que en una de les portes del darrera hi ha uns quants cargols que encara ara no sabem d’on han sortit… però sembla que no siguin gaire importants.
Els primers metres amb el cotxe nou (automàtic) sembla que el cotxe no tingui gaire potència, fins que ens adonem que el fre de mà està posat i no tret, com ens pensàvem. A partir d’aquí el cotxe ja funciona molt millor i podem començar a apreciar com n’és de fàcil de conduir un cotxe automàtic.
Dinem i per fi fem el que li feia més il·lusió al Juli: creuar el pont de Brooklyn en cotxe. Tanta emoció tenia per fer-ho que fins i tot va fer que ho gravés en vídeo i aquí teniu la prova que ho hem fet:
Després ja recollim les nostres companyes de viatge i enfilem un camí d’unes vuit hores que ens portarà fins a Canadà per tal de veure les Niagara Falls il·luminades de nit avui i amb llum natural demà.
D’esquerra a dreta podeu veure la juDh (espero haver-ho escrit bé), la meva companya de pis; la Jinan, americana de California, però segur que té antepassats catalans, és més rata que nosaltres i tot; i l’Emma, amiga d’un amic del Juli, al qual jo crec que també conec. Abans del viatge amb l’Emma ens havíem vist potser dues o tres vegades, però després de l’experiència ja es pot dir que ens coneixem bastant bé, el Juli potser més del que voldria i tot jeje
Després d’aquesta foto ja ve un tros interminable de carretera, de conduir, conduir i més conduir, parant de tant en tant per fer un mos i estirar les cames, però no passa res més remarcable fins que arribem a la frontera amb Canadà, on per no molestar el senyor duaner que ens atèn a les 2 de la matinada no demanem els segells d’entrada al país. Error! Era l’únic moment que podíem haver demanat constància del nostre viatge en el passaport.
Però passem la frontera sense més contratemps, amb la part de darrere del cotxe bastant “en stato soporoso” i comencem a buscar les cataractes del Niagara, que no han d’estar lluny.
Finalment arribem al lloc on haurien de ser, però no es veu res. És estrany perquè ens han dit que de nit estan il·luminades amb uns llums de colors molt macos que faran que les noies del viatge s’enamorin, el que ja no sé si de nosaltres o entre elles, això no ho van deixar tan clar…
Arribem a la conclusió que a les 2:30 a.m. ja no hi ha llum per turistes, perquè de fet no hi ha ni els vigilants de seguretat de la zona que rodeja les cataractes, el que ens permet fer girs de 180º al mig de la carretera, caminar per llocs prohibits i fins i tot aparcar on teòricament només tenen dret d’aparcament els autobusos que porten turistes. Total, per no veure res, amb un fred que pela, i mullar-nos de la cataracta gran que no veiem. La imatge de 5 persones a altes hores de la matinada corrent pel voltant de les cataractes, 2 d’elles amb pantalons curts, 2 altres embolicades en un sac de dormir i la que queda amb ulleres de sol al cap, no té preu.
Però encara que ja siguin gairebé les 3 de la matinada no vol dir que el dia hagi acabat ni molt menys, encara ens falta trobar l’alberg que tenim reservat i avisar que serem un més.
Enfilem el camí cap a l’alberg més morts que vius, desitjant trobar-lo aviat i poder dormir en un llit, llitera o el que sigui, però dormir. La sorpresa més gran la tenim quan arribem a l’alberg i ens trobem que no hi ha ningú a recepció! Com a bons treballadors, a les 10 de la nit han deixat el seu lloc de treball i han anat cap a casa.
Desesperats, anem rodejant l’establiment fins que veiem moviment en un soterrani. Comencem a colpejar la porta fins que una noia molt simpàtica ens ve a obrir. Ens explica que és alemanya i que està de visita, dormint a l’alberg i que per tant no ens pot ajudar gaire. La convencem perquè ens deixi entrar a l’alberg i, ja des de dins, truquem al telèfon d’informació que trobem a recepció. Ens contesten que no hi poden fer res i que si volem el que podem fer és dormir als sofàs de la zona comú i deixar una nota a recepció perquè quan arribin ens despertin i ens portin a una habitació o facin alguna cosa.
És una mica difícil dormir a la zona comú, doncs hi ha la noia alemanya que ens ha obert la porta, dues amigues seves també alemanyes i dos nois australians parlant. Mentrestant, anem investigant l’alberg i descobrim que hi ha un parell d’habitacions obertes: una que no té res a dins i una altra que té molts matalassos apilats. Evidentment, com que ja no ve d’aquí, transportem un parell de matalassos al terra de l’habitació buida i ja tenim espai per dormir 2 o, fins i tot, 3 persones.
En aquest moment ens havíem dividit i mentre es muntava l’habitació improvisada (que es podia tancar amb clau i tot), l’Emma va trobar un llit lliure a l’habitació de les alemanyes i se’n va anar a dormir allà. Al final, el Juli i jo dormim a l’habitació dels australians, que resulten ser ben trempats, i les altres dues comparteixen el llit de terra.
Recopilant, només entrar a Canadà, ja hem comès els següents delictes:
- Gir en llocs prohibits
- Anar amb el cotxe per llocs on no es podia passar
- Estacionar el cotxe en llocs prohibits
- Algú (no diré el nom) orina en un espai públic
- Ens colem en un alberg
- Reorganitzem habitacions
- Intentem marxar al matí sense que ens descobreixin i no haver de pagar la nit
Bé, de fet, l’últim és només un intent, però com que ja és divendres al matí, toca al següent post…