divendres, 29 de maig del 2009

Road Trip (I)

Abans de començar a relatar el ‘road trip’ que ens va portar pel país veí, deixaré que admireu el nou format del blog, amb una columna afegida, un disseny molt més acolorit i el més important, més “pomil” (de pomes). Crec que tenint el nom que té, li tocava fer referència una mica més en la seva estètica als orígens del narrador (servidor).

I també toca recollir una nova portada del MARCA de les que fan història:

g0528Una vegada tret això del davant, que no és poc… Quina emoció viure la final de la Champions a NY, amb un bar que estava a vessar ja més de dues hores abans de començar el partit… Els bars dels voltants afanyant-se a trobar el canal que retransmetés aquest partit crucial per assegurar-se tenir el bar ple… I què millor que veure el partit en un bar on se sentien de fons els aficionats del Manchester, tan il·lusionats per la victòria que no arribaria que fins i tot portaven una copa d’Europa de paper d’alumini. Ja van fer bé, perquè la de veritat al minut 10 se’ls va esfumar!! L’únic que va faltar va ser el final de festa a Canal St. (Canalestrít), prou semblant a Canaletes; però després de 5 cerveses, ja es feia costa amunt…

I ara tornarem endarrere en el temps i ens imaginarem que és dijous 21 de maig de 2009. Són les 9 del matí i la maleta està preparada, esperant una trucada que m’avisi que el Juli ja ve cap aquí amb l’autobús per anar a llogar el cotxe. És doble emoció perquè és la primera vegada que llogo un cotxe i també la primera vegada que veig que podré conduir per carreteres americanes. Si fos el Regne Unit ja m’ho pensaria més, perquè tot això de conduir per l’esquerra… És que mira que són estranys, eh? Després perden copes d’Europa i no saben per què!!

Doncs bé, la trucada arriba i ens dirigim cap a l’empresa de lloguer de cotxes, no sense perdre un autobús i començar a endarrerir els nostres plans. Un cop allà ens fan omplir la paperassa i es queden sorpresos quan demanem una assegurança de liability (que si no vaig errat seria la típica “a tercers”). Ens donen el cotxe i comprovem que tot estigui correcte. És un Toyota Corolla de 2009 i té un parell de rascadetes sense importància.

DSCN2281 Més endavant ens adonarem que en una de les portes del darrera hi ha uns quants cargols que encara ara no sabem d’on han sortit… però sembla que no siguin gaire importants.

Els primers metres amb el cotxe nou (automàtic) sembla que el cotxe no tingui gaire potència, fins que ens adonem que el fre de mà està posat i no tret, com ens pensàvem. A partir d’aquí el cotxe ja funciona molt millor i podem començar a apreciar com n’és de fàcil de conduir un cotxe automàtic.

Dinem i per fi fem el que li feia més il·lusió al Juli: creuar el pont de Brooklyn en cotxe. Tanta emoció tenia per fer-ho que fins i tot va fer que ho gravés en vídeo i aquí teniu la prova que ho hem fet:

Després ja recollim les nostres companyes de viatge i enfilem un camí d’unes vuit hores que ens portarà fins a Canadà per tal de veure les Niagara Falls il·luminades de nit avui i amb llum natural demà.

DSCN2296 D’esquerra a dreta podeu veure la juDh (espero haver-ho escrit bé), la meva companya de pis; la Jinan, americana de California, però segur que té antepassats catalans, és més rata que nosaltres i tot; i l’Emma, amiga d’un amic del Juli, al qual jo crec que també conec. Abans del viatge amb l’Emma ens havíem vist potser dues o tres vegades, però després de l’experiència ja es pot dir que ens coneixem bastant bé, el Juli potser més del que voldria i tot jeje

Després d’aquesta foto ja ve un tros interminable de carretera, de conduir, conduir i més conduir, parant de tant en tant per fer un mos i estirar les cames, però no passa res més remarcable fins que arribem a la frontera amb Canadà, on per no molestar el senyor duaner que ens atèn a les 2 de la matinada no demanem els segells d’entrada al país. Error! Era l’únic moment que podíem haver demanat constància del nostre viatge en el passaport.

Però passem la frontera sense més contratemps, amb la part de darrere del cotxe bastant “en stato soporoso” i comencem a buscar les cataractes del Niagara, que no han d’estar lluny.

Finalment arribem al lloc on haurien de ser, però no es veu res. És estrany perquè ens han dit que de nit estan il·luminades amb uns llums de colors molt macos que faran que les noies del viatge s’enamorin, el que ja no sé si de nosaltres o entre elles, això no ho van deixar tan clar…

Arribem a la conclusió que a les 2:30 a.m. ja no hi ha llum per turistes, perquè de fet no hi ha ni els vigilants de seguretat de la zona que rodeja les cataractes, el que ens permet fer girs de 180º al mig de la carretera, caminar per llocs prohibits i fins i tot aparcar on teòricament només tenen dret d’aparcament els autobusos que porten turistes. Total, per no veure res, amb un fred que pela, i mullar-nos de la cataracta gran que no veiem. La imatge de 5 persones a altes hores de la matinada corrent pel voltant de les cataractes, 2 d’elles amb pantalons curts, 2 altres embolicades en un sac de dormir i la que queda amb ulleres de sol al cap, no té preu.

Però encara que ja siguin gairebé les 3 de la matinada no vol dir que el dia hagi acabat ni molt menys, encara ens falta trobar l’alberg que tenim reservat i avisar que serem un més.

Enfilem el camí cap a l’alberg més morts que vius, desitjant trobar-lo aviat i poder dormir en un llit, llitera o el que sigui, però dormir. La sorpresa més gran la tenim quan arribem a l’alberg i ens trobem que no hi ha ningú a recepció! Com a bons treballadors, a les 10 de la nit han deixat el seu lloc de treball i han anat cap a casa.

Desesperats, anem rodejant l’establiment fins que veiem moviment en un soterrani. Comencem a colpejar la porta fins que una noia molt simpàtica ens ve a obrir. Ens explica que és alemanya i que està de visita, dormint a l’alberg i que per tant no ens pot ajudar gaire. La convencem perquè ens deixi entrar a l’alberg i, ja des de dins, truquem al telèfon d’informació que trobem a recepció. Ens contesten que no hi poden fer res i que si volem el que podem fer és dormir als sofàs de la zona comú i deixar una nota a recepció perquè quan arribin ens despertin i ens portin a una habitació o facin alguna cosa.

És una mica difícil dormir a la zona comú, doncs hi ha la noia alemanya que ens ha obert la porta, dues amigues seves també alemanyes i dos nois australians parlant. Mentrestant, anem investigant l’alberg i descobrim que hi ha un parell d’habitacions obertes: una que no té res a dins i una altra que té molts matalassos apilats. Evidentment, com que ja no ve d’aquí, transportem un parell de matalassos al terra de l’habitació buida i ja tenim espai per dormir 2 o, fins i tot, 3 persones.

En aquest moment ens havíem dividit i mentre es muntava l’habitació improvisada (que es podia tancar amb clau i tot), l’Emma va trobar un llit lliure a l’habitació de les alemanyes i se’n va anar a dormir allà. Al final, el Juli i jo dormim a l’habitació dels australians, que resulten ser ben trempats, i les altres dues comparteixen el llit de terra.

Recopilant, només entrar a Canadà, ja hem comès els següents delictes:

  • Gir en llocs prohibits
  • Anar amb el cotxe per llocs on no es podia passar
  • Estacionar el cotxe en llocs prohibits
  • Algú (no diré el nom) orina en un espai públic
  • Ens colem en un alberg
  • Reorganitzem habitacions
  • Intentem marxar al matí sense que ens descobreixin i no haver de pagar la nit

Bé, de fet, l’últim és només un intent, però com que ja és divendres al matí, toca al següent post…

dijous, 21 de maig del 2009

Let’s go to the Canadian mall!!

bandeira-canada-img

All my bags are packed, I’ m ready to go… Yes, demà comença un road trip per Canadà començant per les catarates del Niàgara… L’itinerari inclou les susoditxes catarates amb un remolí molt majo per enamorar les noies que vénen al viatge, Toronto i els seus “bares de muchachas” per desenamorar-les tornant al nostre estat primitiu masculí, Ottawa així com de transició i després a improvisar. Jazz time, com diria algú que sé que no llegeix aquest blog ;)

Gairebé cinc dies que espero que puguin omplir una bona entrada de blog, o diverses més reduïdes, que l’estil ‘blog Judh’ m’està agradant i això de fer les coses compactes ja té raó que segur que tots els que entreu aquí ho llegiríeu segur. Quan començo amb filosofades i paràgrafs llargs segur que llegiu en diagonal. Hauria de fer com la Clara en els seus mails i anar marcant en negreta les parts importants del missatge, però aleshores sí que estaria 100% segur que no es llegiria res més. I si ho escric és per mi, per tenir un record, però també perquè us mantingueu informats tots aquells de d’alguna manera em pugueu trobar a faltar…

I res, després del moment sensiblero (feia dies que no tocava eh Laura?), us adjunto un vídeo de la típica presentadora de la tele canadenca que va tenir un passat com a artista juvenil als anys 80 i ara viu a NY presentant un programa informatiu local a les 4 de la matinada a la gran poma. Tot això emmarcat dins de la recomanadíssima sèrie ‘Cómo conocí a vuestra madre’, o com diria Obama, ‘How I met your mother’. Molts ja diuen que és la nova ‘Friends’, però de moment el Plus no en fa reposicions cada 2 setmanes i s’emet per La Sexta a un ritme bastant bo…

I per si no n’heu tingut prou amb aquest vídeo, un altre de la mateixa artistassa (atenció a l’aparició estelar al minut 1:34 i 3:20)

dimarts, 19 de maig del 2009

Dance Parade & Drums along the Hudson

Aquest cap de setmana ha sigut un finde musical a NY i hem intentat viure-ho tan bé com hem pogut, però crec que hem escollit malament.

Dissabte hi havia la Dance Parade, que consistia en una desfilada per NY de diversos grups de dansa, de molts països, molts tipus de ball i vestimentes de tota manera. Com que durava des de la una del migdia a a les 7 de la tarda, ens ho vam prendre amb calma i vam pensar que ja trobaríem la desfilada a la part final i així veuríem passar el més important. Però quan vam arribar al parc on acabava la desfilada, vam veure que els escenaris finals eren més aviat pobres. Una mena de drag queens de poc pressupost cridaven dalt de l’escenari, mentre una go-gó amb el cabell fúcsia i flotadors incorporats es remenava sense gràcia damunt d’una mena de carret de golf, fent trontollar la barra…

Es veien les restes del que hauria pogut ser una desfilada molt interessant, doncs et podies trobar un parell de senyoretes vestides com ballarines del ventre, unes egípcies amb aquelles ales daurades que porten… Res, que a la nostra imaginació va ser una parade molt millor del que vam veure.

A la nit vam anar a una festa a un rooftop amb unes vistes impressionants sobre Brooklyn i Manhattan, podent observar en la foscor els 3 ponts, l’Empire State i tots els gratacels il·luminats.

La festa (si és que es pot anomenar festa a una reunió de gent que majoritàriament no es coneixia i bevia desperdigada per la teulada) va acabar de sobte quan 3 oficials de policia van aparèixer a la teulada, il·luminant a la gent amb la seva llanterna. Tots ens vam quedar bastant impressionats, ja que ni hi havia música forta ni havia passat res digne de l’aparició de la policia. Vam acabar deduint que el veí de sota devia haver trucat perquè no podia dormir, ja que tenia unes 200 persones (i més que en cabien) caminant pel seu sostre.

El dia següent havíem aprés la llicó i vam anar més aviat a l’esdeveniment que hi havia al parc d’Inwood, la punta nord-occidental de l’illa de Manhattan.

DSCN2268

Es tractava d’un pow-wow, que és una reunió de nadius nord-americans, vestits de la manera típica que surten a les pel·lícules els indis americans, que es troben per fer una mena de competició de ball al ritme dels tambors. El millor de la jornada? La passejada pel parc, perquè a part dels indis americans hi havia un festival de tambors internacional, encara que va deixar molt a desitjar. L’actuació que més ens va agradar va ser la d’unes nenes coreanes, acompanyades d’una mena de txistulari (ballarí basc que interpreta els aurreskus davant de polítics, que fa les ‘patadas voladoras’ i tot allò…) al tambor.

DSCN2271

Després de la decepció, vam anar baixant caminant pel parc i vam començar a gravar un documental per tenir constància de tot el turisme que estem fent per NY i voltants…

Ale, demà més… o no :P

dilluns, 18 de maig del 2009

Yo pinglis no!

Aquesta frase seria el resum de la visita dels meus pares a NY… Durant 10 dies, crec que he fet més turisme del que havia fet en tot el temps que portava aquí. I el que és més important: gratis!!

Resum ràpid seria: diverses pizzeries, els monuments més importants, dos musicals i bon menjar… Però si passem a detallar una mica més els dies de visita puc descriure més o menys els itineraris per donar idees als que em vingueu a visitar, que espero que sigueu molts:

WEDNESDAY 5/6

  • Arribada al JFK
  • Passejada per Union Square i surroundings
  • Artichoke (pizza boníssima)
DSCN1329
DSCN1369

THURSDAY 5/7

  • Brooklyn Heights
  • Macy’s (compres)
  • Bloomingdale’s (compres)
  • Times Square

FRIDAY 5/8

  • Brooklyn Bridge
  • Ruta Broadway (Woolworth, Century 21, WTC Tribute…)
  • Wall Street
  • Ferry Staten Island
  • Battery Park
  • MoMA
DSCN1388
DSCN1424


SATURDAY 5/9

  • SoHo, NoHo, Nolita
  • Chinatown
  • Little Italy
  • Flatiron District
  • Manhattan Bridge


SUNDAY 5/10

  • Gospel Mass
  • Brunch
  • Central Park
  • Guggenheim Museum (per fora)
DSCN1463
DSCN1492



MONDAY 5/11

  • United Nations
  • St.Patrick’s Cathedral
  • Tiffany’s
  • Top of the Rock (mirador)


TUESDAY 5/12

  • Williamsburg
  • Brooklyn Botanical Garden
  • Prospect Park
  • Grand Army Plaza
DSCN1569
DSCN1611


WEDNESDAY 5/13

  • Statue of Liberty
  • Ellis Island
  • (rapar el cabell, opcional)
  • Mary Poppins

THURSDAY 5/14

  • Últimes compres
  • (reunió a la universitat)
  • Little Mermaid

FRIDAY 5/15

  • Passeig per Crown Heights
  • Tornar cap al JFK

De les coses bones que em queden d’aquesta visita és el pernil del frigorífic, un parell de tuppers plens de sobres dels restaurants, una samarreta de I love NY, una de les Nacions Unides… I moments màgics del musical de Mary Poppins, com l’actuació de claqué al sostre o la cançó ‘Practically Perfect’ amb molta molta màgia realment, com es pot apreciar en aquest vídeo que han gravat d’amagat a la versió anglesa del musical… (dedicada a la Judh, que sé que li agrada i mirarà aquest vídeo indefinidament)

I evidentment també m’ha agradat molt que els pares em vinguessin a veure després de 3 mesos, que els agradés tant la ciutat, que s’ho hagin passat tan bé com semblava que s’ho passaven, que ara tinguin mil històries i anècdotes per explicar, i jo també…

dimarts, 5 de maig del 2009

“El Clásico” o “Com liar-la en un bar amb un jersei…”

Plou :(

Si l’entrada anterior ressaltava el bon temps que estava fent a NY, augurant una primavera que havia tardat en arribar, aquesta també ens parla de la primavera, però des de l’altra vessant, aquella que diu “Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo” o “Marzo ventoso y abril lluvioso dejan a mayo florido y hermoso”, amb una petita diferència: tot es concentra en el maig, i a veure si arriba també la “florimenta” i l’hermosura… I és que aquest cap de setmana no ha fet res més que ploure, ara mateix continua plovent i fins al divendres (que és el límit de les previsions que he trobat per internet) plourà…

Encara que durant la setmana no tot va ser platja o paraigües, també hi va haver temps per aventures:

Si esteu vivint de lloguer en un lloc per sis mesos, evidentment us agradarà tenir un llit on dormir, oi? Però què feu si el llit que us proporciona la propietària és un Restform d’aquells que anuncien a la Teletienda? Evidentment, els primers dies el podeu trobar fins i tot còmode, venint d’un llarg viatge com anar des de Barcelona a NY… Però a partir del quart, us adoneu que allò es desinfla massa ràpid i us comença a fer mal l’esquena.

Què feu? Doncs intentar trobar algú que marxi de NY i deixi el seu llit! I això és el que va fer la Judh (estarà contenta de què l’anomeni així) durant uns quants dies, mitjançant la pàgina web Craig's List, on es poden trobar coses de segona mà, fins i tot gratuïtes.

Una vegada es troba el llit correcte, s’ha d’anar a casa de la persona que el ven/regala i comprovar que estigui en bones condicions i just després trobar un medi de transport per poder-lo portar fins a casa. En el meu cas, ja vaig explicar que vaig tenir molta sort i vaig trobar un senyor de Perpinyà molt simpàtic que em va solucionar tots els problemes que pogués tenir… Però no tothom té tanta sort i la Judh va decidir intentar llogar una furgoneta, una opció igualment vàlida.

Per això, va trucar a un lloc de lloguer de furgonetes barates i en va encarregar una per l’endemà, no sense estar barallant-se una bona estona amb el senyor de l’altre costat del telèfon… I l’endemà arribà i no sabia si podia recollir la furgoneta o no, ja que li havien dit que li havien de trucar per confirmar-li si hi havia furgoneta disponible o no. Cansada d’esperar, va decidir trucar i li van dir que sí que hi havia furgoneta i ens van donar l’adreça on l’havíem d’anar a llogar.

DSCN0006

La història resumida del que va passar després és que ens van tenir més de tres hores esperant a la gasolinera on llogaven les furgonetes perquè deien que l’ordinador no acceptava el permís interncaional de conduir. Finalment, el senyor de la gasolinera ens va dir que ell posava el seu carnet i que la podríem llogar. Però quan ja teníem les claus i el motor engegat, ens van dir que “nanay de la China”, que no ens la podien llogar. La cara de tontos que se’ns va quedar jo crec que es veia des d’una hora lluny o més… Encara que el final no és tan dolent com podia ser, perquè si aconseguíem la furgoneta, havíem de baixar 6 pisos un llit de matrimoni per una escala de cargol, estreta com les que crec que deuen tenir als fars. O sigui que, com dirien les padrines, com a mínim tenim salut!

Però el Barça va guanyar 2-6 al Bernabeu!!! :DDDD

No tot són males notícies, perquè el dissabte 2 de maig es va viure al Nevada Smiths de NY (seu de la penya barcelonista) una jornada històrica. Una hora abans del “Clásico” ja hi havia una cua davant del bar com les del Dragon Khan, amb tanques i tot. Ens van fer pagar $10 per entrar al bar que ja feia olor de tensió, perquè s’estava acabant un partit de la lliga anglesa. Això sí, els $10 incloïen dues begudes, que es van agrair per seguir l’enfrontament.

El partit va començar amb un gol del Madrid i quatre arreplegats que hi havia en una cantonada que el festejaven. Però poc després ja va començar l’espectacle, els càntics de suport al FC Barcelona, els aficionats del Madrid fent mutis a mitja segona part i regalant les consumicions que els quedaven (un bonic detall) i va acabar en l’apoteosi ja per sempre recordada per tots els culers que vam gaudir d’aquest partit. I pensar que abans el futbol m’era més o menys indiferent… Ja diuen que els erasmus i sortides a l’exterior canvien les persones, i a mi a poc a poc m’estan transformant en un hooligan, però sense la part de la violència. Això sí, encara no sóc capaç de parlar dels gols que va fer Luis Enrique ni de com va començar la jugada del gol de Ronaldinho al partit no-sé-què de fa no-sé-quants anys… ni crec que mai en sigui capaç.

Però per gaudir d’una humiliació al Madrid, amb gols de Puyol i Piqué (el primer de la lliga per ambdós) i poder veure la portada del Marca el dia següent no cal ser gaire entès, simplement saber apreciar l’espectacle…

g0503Com a dada curiosa, diré que la meva mare ha intentat comprar avui el Marca d’ahir per poder-me’l portar a NY i li han dit que ahir (dilluns) a les 10 del matí ja s’havien esgotat tots els exemplars. I és normal, perquè que una portada del Marca diguin que el Barça és (paraules textuals) “EL MEJOR EQUIPO DEL MUNDO”…

Beauty bar… again

I la segona part del títol fa referència a un dijous a la nit, que no es presentava precisament com una festa… Vam anar al Beauty Bar (el bar on et fan la manicura mentre et prens una beguda) i vam descobrir com fer d’un local amb una música més aviat mediocre el “cachondeo padre”. L’únic ingredient que es necessita és un jersei i un propietari del mateix a qui no li faci res que se li estirin les mànigues. La mecànica també és simple: S’agafa el jersei entre dues persones, es tensa i una tercera persona passa per sota amb moviment de “limbo”. En vint segons tens una cua d’americanets fent cua per passar i moure la pitrera sota de la improvisada corda. I no només això, sinó que la resta de gent ha deixat de prestar atenció al DJ i es dediquen a animar als “participants” d’aquest improvisat concurs…

Després de potser mitja hora, aconseguim que la gent es comenci a avorrir i per fi podem deixar anar el jersei i anar-nos-en a fer fotos a la part divertida del bar:

DSCN0029 Once again… This is America!! Un lloc on per tenir un jersei et converteixes en el rei de la festa durant una mitja hora, the land of opportunities

 
Tornar al principi