Gorgeous days out

I el títol ho explica gairebé tot… Fa una calor al carrer im-prezionante! Fixeu-vos si és nice el dia, que aquí fora hi ha unes parties al carrer, amb la gent asseguda a les seves escales d’entrada a casa, prenent la fresca i escoltant música.

És dolent que demà ja torni a fer mal temps, o com a mínim això és el que pronostiquen, després d’un cap de setmana amb una calor in crescendo, arribant al seu punt àlgid avui amb temperatures que fregaven els 90 ºF (uns 32 ºC), situació ideal per treure de l’armari pantalons curts, sandàlies i ulleres de sol.

Tot va començar dijous quan, després d’una reunió molt interessant (ironia) a la universitat vaig anar a buscar a l’Anna a l’estació d’autobusos de Chinatown, que em venia a veure des de Boston abans que se li acabi el visat i hagi de tornar cap a Espanya. Vam anar caminant pel pont de Brooklyn gaudint de les vistes fins a casa per deixar la bossa de roba i descobrir (oh horror!!) que el vàter vessava.

Poc hi podíem fer, ja que teníem entrades per una obra de teatre anomenada ‘Zombie’ en un teatre més aviat alternatiu. L’obra és un monòleg d’un segrestador-violador-assasí en sèrie d’una hora de duració. La veritat és que l’actor aconsegueix transmetre de manera molt vívida tots els sentiments, sensacions i pensaments que ronden la seva ment, creant un estat d’intranquil·litat en el públic que no havia vist mai. Hi va haver gent que fins i tot van marxar a mitja obra, suposo que escandalitzats o ofesos…

El dia següent tocava reunió important a la universitat (ja no ironia) i, una vegada acabada, a gaudir de l’esplèndid dia que feia al carrer, fins i tot arribant a tenir massa calor. La veritat és que és un luxe estar caminant per Times Square amb aquesta calor, però amb un deliciós frappuccino com el de la imatge. Poc a poc veig que m’estic americanitzant jeje

Com que era divendres, el MoMA (Museum of Modern Art) era gratis per la tarda i va tocar la visiteta de rigor, encara que amb un al·licient: era l’aniversari de la Judith i els companys de feina la van convidar a dinar i li van comprar un pastís que no es van acabar, per tant ens vam trobar a la porta del MoMA amb un pastís, 4 persones cansades de caminar i amb gana. Resultat?

Doncs sí, nens i nenes, aquesta és la imatge de menjar-se un pastís d’aniversari típicament americà als jardins del MoMA.

I ja arribem a dissabte, quan el temps era encara millor que el de divendres i decidim anar a fer un pícnic a Prospect Park, el parc més gran de Brooklyn i potser fins i tot més maco que Central Park

Prospect Park

I dit i fet, preparem una amanida freda de llenties i una truita de patates i porros i cap al parc falta gent!! Dia espectacular de frisbee, riures, calor, gelats… que deixa imatges tan maques com les següents:

(Nota: Primeres proves amb una mena de Photoshop de software lliure)

Diumenge és el dia que mai hauria esperat viure a NY: dia de platja 100%!! Ens despertem al matí, ens posem els banyadors, agafem tovalloles de platja i xancletes i cap a Coney Island! Dia perfecte de platja, amb un sol de justícia i una aigua de l’Atlàntic gelada, però així i tot hi ha algun valent banyant-se i jo decideixo no ser menys… El moment d’entrar en aquella aigua tan freda és difícil de descriure, és com sentir que de cop i volta se’t posa a funcionar el sistema circulatori a tota velocitat, notant com la sang et flueix pel cos… L’avantatge d’aquesta capbussada és que ara ja qualsevol altra cosa serà més calenta. I ben fresquet, a prendre el sol, amb les conseqüències esperades… vermell com un perdigot!! Sort que a casa tinc una companya previsora i havia comprat una fulla d’aloe vera, que es converteix en la nostra salvadora, sucant-nos cada nit amb la gelatina que conté.

Una altra cosa interessant de Coney Island és que no es tracta només de la típica platja de sorra. Està molt bruta, hi ha com una mena d’espigons coberts de musclos i les gavines volen gairebé a ras de terra, fins aquí més o menys normal. Però just al “passeig marítim” comença un parc d’atraccions bastant complet, amb autos de xoc, nòria i muntanya russa. El dia de platja acabà amb un viatge a la muntanya russa ‘Ciclone’, que em va fer acabar de pujar la sang al cap i semblar encara més una lobster. Per què aquí els americans quan es cremen a la platja no semblen shrimps (gambes), sinó lobsters (llagostes)… Són més elegants, tu ;)

Happy St. George’s Day!!

Cap de setmana de no parar, que sempre va bé això de gaudir la ciutat a tope no? Dimecres va arribar la meva companya de pis de Lleida i, és clar, se li ha d’ensenyar la ciutat no? ;)

A part ha coincidit que el Julià té visites des de Mataró i la veritat és que semblava que estiguéssim més a Barcelona que a NY, encara que agafant un metro xungo, amb gratacels per tot arreu i a 75º. La veritat és que aquest cap de setmana semblava que hagués arribat per fi la primavera, encara que crec que ha sigut una il·lusió passatgera, perquè avui tornem estar a menys de 50º i fa un dia tapadot, que diria el Molina…

Aprofitant el bon temps que feia i els dies de sol que hem tingut, vam anar a passar bona part de les tardes a Central Park, jugant al frisbee com bons americans i intentant fotos impossibles d’aquelles que es pengen al Facebook:

La veritat és que necessitem una mica més de pràctica per poder aconseguir una foto on totes les persones que surtin saltin alhora, però arribarà, segur! No serà per tardes lliures a Central Park…

La pròxima vegada que es vagi a Central Park ja toca mantell de quadres blancs i vermells i cistelleta de mimbre amb uns quants sanvitxos i una ampolleta de vi oculta ;)

A la nit tocava intentar anar a escoltar jazz, però no vam aconseguir trobar un lloc que ens acabés de fer el pes i vam acabar en un lloc tipically American, amb les seves cerveses de llauna, la taula de billar, noies amb vestits de nit…

Diumenge tocava un pla una mica diferent, ja que aquesta semana és Sant Jordi i hi ha molta gent guai de Catalunya que ha volgut celebrar aquesta Diada tan nostrada en terres americanes. (Notícia aquí)

L’acte va començar amb l’explicació de la llegenda de Sant Jordi als més petits, que van fer flors de paper i van pintar dibuixos que representaven els diversos personatges que hi intervenen. Tot seguit, un professor de Columbia que ha publicat un llibre sobre Catalunya i ha après català ha fet un breu resum de la problemàtica que hi ha a Catalunya, amb la seva identitat pròpia dins d’un país que ens margina.

Tot seguit, una actuació de jazz (?), bossanova (?) o simplement una senyoreta aporrejant un piano i un senyor intentant fer el que podia amb un saxo mentre un altre tocava amb més ganes que encert un contrabaix…

Però la millor part de l’acte era el brunch català que ens havien preparat. La veritat és que quan fa dos mesos que no proves coses de casa, unes llesques de pa de pagès amb tomàquet, amb taquets de pernil serrà, truita de patata, truita de xoriço, formatge de cabra i uns xurros amb xocolata s’agraeixen. Val a dir que el pernil no era precisament el millor que hagi menjat mai, però la resta de menjar era simplement… català i deliciós!!

Una vegada tothom estava endrapant han passat a “sortejar” llibres entre els assistents. Que per què ho poso entre cometes? Doncs perquè la veritat és que han acabat donant llibres a tothom que n’ha volgut. Quan entraves, et donaven un ticket amb un número per la rifa i després el que feien era treure un número d’una bossa, i tots els tickets que acabessin amb aquella xifra, podien passar a buscar un llibre. Fins aquí més aviat normal, oi? Doncs el que passa és que després del primer número, n’han tret un altre, i després un altre, i un altre… fins que han sortit tots. En fi, que hem tornat a casa amb dos llibres per cap i unes quantes roses, que també repartien per allà.

Després ha tocat Central Park, una partideta a ultimate frisbee i més fotos saltant, aconseguint resultats tan increïbles com aquests…

Ai no, això era simplement un mirall graciós ;) La foto a la qual em referia és aquesta:

Com podeu veure, veníem del brunch i es nota, com a mínim a mi… :P

Després, un te (diguem-ne te o cosa molt dolça i empalagosa) amb gent coneguda a través de Couch Surfing i cap a la fieshtaaaaa. Avui tocava ‘Cafe Wha?’, assistència obligatòria per tothom que em vingui a veure i estigui per aquí un diumenge… És un bar amb música en directe, amb grans èxits americans, però avui tenia una sorpresa… Un cantant anomenat Franco, que m’ha deixat impressionat quan he començat a sentir els primers acords d’aquesta cançó:

Després ha continuat amb un gran repertori que anava des de ‘A Dios le pido’ al ‘Pásame la botella’…

La resta del grup també han sigut molt aplaudits i la nit ha sigut realment una fieshhhhta. La peculiaritat d’aquest lloc és que no hi ha pista de ball, però ja t’avisen a l’exterior que ballaràs al passadís. És increïble com les cambreres (molt, molt simpàtiques… guanyant-se les tips, jeje) poden esquivar un grup de gent movent-se al ritme de la música sense que els caigui ni una gota dels còctels, cerveses o menjar que porten amunt i avall.

I res més, simplement que ara ja sé què és ballar amb una cortina i pegar-nos copets de cul al ritme de ‘Carnaval’ de Celia Crunch, que diria el Palomino.

And always remember…

“STRESSED spelled backwards is DESSERTS”

Saturday night, movie…

El cap de setmana ja s’ha acabat i toca tornar a treballar, però com a mínim demà juga el Barça i es podrà veure per Internet al més pur estil espanyol… Només cal anar a buscar una pizza i una cervesa i, en lloc de sopar veient el futbol, dinar. Però com que igualment coincideix amb una menjada, representa poc problema… Si hi ha massa cervesa, després es fa la migdiada i llestos!

Però el cap de setmana també ha deixat coses bones per recordar, com per exemple anar al cinema a veure ‘Slumdog Millionaire’ que, la veritat era com estar al laboratori de la uni però amb el Carlos Sobera o el seu equivalent indi…

El vídeo de la senyora aquesta era una broma que li estaven realitzant a Carlos Sobera, però realment aquesta situació jo crec que s’hagués donat amb qualsevol persona d’una certa edat que hagués anat al programa…

Pels que no hagueu vist ‘Slumdog Millionaire’, aquesta realata l’experiència d’un noi que vivia en un barri marginal de la Índia i va a participar a la versió de ‘¿Quién quiere ser millonario?’ d’aquell país. Resulta que les preguntes que li fan durant el concurs ens condueixen a través de la seva vida, recordant com de malament ho ha passat per arribar fins a aquell moment i optar a un premi de 20 milions de rúpies, uns 300.000 euros…

La veritat és que l’argument és bastant fluix i amb una quantitat bestial d’incongruències i coincidències impensables… Tot passa al moment exacte en què havia de passar, les preguntes són exactament les úniques per les quals el Jamal té resposta i el programa s’emet en directe, cosa totalment impensable, perquè la trucada a un amic sempre tindria la resposta correcta… Però a part d’això, és una pel·lícula entretinguda, que relata una crua realitat de marginació en els barris del país i acaba (com no) amb un ball de Bollywood mentre passen els títols de crèdit.

Una vegada més, la pel·lícula més guardonada per l’Acadèmia, a mi, em deixa molt a desitjar. El següent vídeo és una de les preguntes més interessants realitzades a la versió espanyola del concurs:

I també posaré un altre vídeo que he trobat mentre rebuscava coses de Youtube, i m’ha fet molta gràcia. Amèrica és el que té:

I ja que parlem de cinema, comentar que aquí el cinema té una actitud molt diferent de la d’Espanya. Per començar, l’entrada és més cara ($12 - $12,5) i les cadires no estan numerades, o sigui que és bastant normal trobar gent mitja hora abans que comenci la pel·lícula fent cua davant de la sala per agafar un bon lloc. Una cosa que facilita perdre aquesta mitja hora a la cua, és que si t’agafes un menú gran (1 litre o més de beguda i una bossa gran de crispetes) tens dret a reomplir-ho una vegada, tant la beguda com les crispetes.

Per tant, mentre esperes per entrar pots anar menjant crispetes i, just abans de començar la pel·lícula, tornar a omplir la bossa i la beguda. Això va molt bé perquè, com a mínim jo, quan vaig per la meitat dels tràilers, ja no tinc ni una cosa ni gairebé l’altra. Una altra opció (que és la que fem servir nosaltres, catalans :P) és aconseguir una bossa buida i traspassar dins de la sala les crispetes a la bossa i anar a omplir la que et donen ells. El refresc es beu ràpid i es torna a omplir quan encara no ha començat la pel·lícula i… tatxan! pel preu d’un menú, en tens dos…

… o més, perquè abans de començar ‘Slumdog Millionaire’, el Julià va anar a reomplir la bossa de crispetes quan encara quedava beguda i, just quan començaven els tràilers vaig anar a buscar més beguda i em vaig endur la bossa de crispetes per posar-hi una mica més de mantega (sí, hi ha màquines dispensadores de mantega fosa…) i sal i la noia, mentre em reomplia la beguda em va preguntar amablement si també volia que em reomplís les crispetes. Evidentment jo li vaig contestar un ‘Sure, thank you’ somrient i la noia va fer la seva feina. O sigui que pel preu d’un menú gran ($11,5) en vam tenir aproximadament 2,25… Si és que els catalans som els genis de les finances ;)

I si continuem amb el tema del cinema, també és normal trobar-te moltes pel·lícules que estan adaptades per cinemes IMAX o 3D, cosa que t’ofereix una nova perspectiva del film. Per exemple, l’estrena de Watchmen es va realitzar en un cinema IMAX i la veritat és que veure una pel·lícula d’aquestes característiques en una pantalla de cúpula no té preu. Bé, sí, crec que eren uns $20… I la gent anava amb pizzes, menjar, ampolles d’aigua… I no passa res! Com que saben que els preus del cinema són “relativament” competitius pel menjar…

El que jo no sé és: s’hauria de deixar propina també a les noies que omplen les bosses de crispetes? Tècnicament són una mena de cambreres… Però potser el servei ja va inclòs en el preu… És una pregunto que deixo sobre la taula… o sobre el teclat… o encriptada en milions de bits al ciberespai… o com vulgueu dir-ho!!!

Pillowfight NYC ‘09

Aquesta foto ha estat capturada avui a Wall Street (Calle Pared) i no és que avui hagi tornat a nevar, que ja podria ser pel fred que fa, sinó que són plomes que s’eleven cap al cel gràcies a l’”efecte canó” que fan els gratacels al Financial District. Aquest efecte consisteix en què el vent rebota contra la paret dels gratacels, creant una columna d’aire ascendent. D’aquí que les plomes volin tan amunt…

De fet, per evitar aquest efecte, els gratacels de determinats carrers només podien créixer fins a una determinada alçada i amb forma esglaonada per deixar més llibertat a l’aire. I una vegada entren en aquesta forma esglaonada, els edificis podien créixer fins a l’altura que volguessin sempre que la seva superfície fos, com a mínim, 4 vegades més petita que la de la base. I per això els gratacels de NY tenen aquesta forma tan curiosa, tachán!!

Tornant a les plomes, tampoc és que hi hagi hagut un sacrifici ritual de coloms per intentar que l’economia es recuperi, ni han passat volant 1000 ocells per dins de les aspes d’un ventilador. Simplement, hi havia guerra de coixins!!

Sí, tal com ho heu llegit… Aproximadament un miler de persones (segons la meva opinió, 10.000 segons els organitzadors i tres estudiants radicals de Bellaterra segons la Guàrdia Civil) s’han donat cita avui a les 3 p.m. davant de l’emblemàtic edifici de la Borsa de NY per repartir coixinades a tort i a dret. Què per què? Doncs per què no?

Hi havia gent que havia seguit els passos que l’organització havia penjat a Feisbuc i anaven vestit amb tratges d’executiu i tirant bitllets de mentida. Després hi havia gent en pijama, algú vestit de Braveheart, una mena de Batman esquifit… Gent molt variopinta que simplement repartien llets amb el coixí mentre intentaven esquivar les que els venien de tot arreu.

La policia havia acordonat el perímetre, se suposa que per seguretat, però la veritat és que s’ho estaven passant prou bé, ja que una parella de NYPD han pujat damunt de la camioneta que tenien aparcada per immortalitzar la lluita que es desenvolupava als seus peus. Aproximadament una hora més tard, el carrer era un merder de plomes i la gent continuava la seva guerra en altres llocs del carrer, mentre la policia intentava dispersar-los.

Però NYC no ha sigut l’únic lloc on s’ha realitzat aquesta “coixinada”, sinó que és un event més aviat internacional, més info a: Web oficial de World Pillow Fight Day, a veure quant tarda en arribar a Barcelona, perquè realment és divertit i inofensiu, si no ataquen la teva càmera, com m’ha passat a mi…

Després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, hem decidit agafar el ferry cap a Staten Island, simplement perquè estàvem a prop del port… La veritat és que el trajecte és bonic, però l’illa realment no té res d’especial, o com a mínim no ho hem sapigut trobar…

 

 

 

 

 

 

 

 

Podem veure una vista de l’skyline de NY i l’Estàtua de la Llibertat des del ferry, on feia un vent que, com diria la meva àvia, s’enduia els collons dels gossos…

I per acabar de rematar el dia, hem anat to the movies a veure la pel·lícula ‘Knowing’ de Nicolas Cage (el de veritat, no l’imitador que li va colar al Reial Madrid). La veritat és que la pel·lícula és bastant dolenta, amb un final desastrós, però durant la reproducció hi hagut un moment de molta tensió, quan ha arribat l’escena següent, que representa el metro de NY i justament una de les línies implicades és la que havia d’agafar per tornar a casa:

Couch Surfing

Provem les noves tecnologies per actualitzar el bloc sense ni tenir un ordinador davant.
Després d'un cap de setmana una mica accidentat, del qual ja parlaré en algun altre post, ahir de sobte em va arribar una invitació per anar a una quedada d'usuaris de Couch Surfing.

Que què és Couch Surfing? Doncs és una pàgina web on gent de tot el món s'apunta per tal de "compartir" el seu sofà. És a dir, si tu estàs a Barcelona i tens un sofà lliure i t'agrada conèixer gent, t'apuntes a aquesta web i gent que vingui de viatge a la teva ciutat pot demanar-te dormir al teu sofà durant uns quants dies. És una idea genial per viatjar de manera molt barata, ja que es troba extesa per tot el món...

Un altre avantatge que té aquesta "xarxa social" és que si no tens un sofà disponible també pots formar part de la comunitat i quedar per anar a prendre alguna cosa, sopar o el que sigui, que és el que va passar ahir. Ens vam reunir unes 20 persones per sopar i anar a fer una cervsa, tot coneixent-nos una mica i compartint experiències de Couch Surfing. Jo la veritat és que en arribar em vaig sentit una mica cohibit, ja que estava envoltat d'un munt de desconeguts que menjaven tacos i quesadillas, i el Julià estava en una altra taula, però de cop i volta vaig començar a parlar amb el noi que tenia al costat (que va resultar ser un senyor, 37 anys, uf!) i em va explicar que havia estat currant però tornava a la universitat per fer Estudis Ambientals després d'haver fet Antropologia... Sí, sí, aquí a Amèrica totes les carreres són així d'interessants, no hi ha gent que es tregui un títol d'FP i es posi a currar. O treballen de cambrers (guanyant petites fortunes) o tenen una vocació clara o fan carreres molt especialitzades. D'aquí el gran èxode de casa dels pares a l'hora d'anar a la universitat.

Doncs bé, va ser una nit prou interessant, diferent i que espero que es repeteixi. Ja em van dir que quedaven més o menys cada setmana, però tampoc sé si cal anar cada setmana, encara que on més hauria pogut conèixer gent tan diferent com una ex-advocada (ara professora d'institut), un enginyer d'àudio que acaba de passar 45 dies per Perú i Ecuador de sofà en sofà o una noia d'Aarhus que fa el seu projecte allà però el profe és americà i li permet estar a NY?

Enviado desde mi iPod