Aquest post hauria hagut de ser una mena de resum de l’any que acaba, recordar les visites que han vingut, posar fotos per exemple del Xavi que m’ha vingut a veure últimament a New York… Però el passat 18 de desembre tot va canviar.
En principi no havia de tornar cap a casa ja fins al final del meu visat (14 de febrer + 1 mes), però el destí va voler que aquell divendres, després d’anar a menjar una hamburguesa a un dels que diuen són els millors llocs de la ciutat, decidís caminar fins a Central Park per anar a patinar sobre gel al Wollman Rink.
Aquesta pista és el que la televisió definiria com “un marco incomparable”. Patinar sobre gel a la ciutat dels gratacels mentre veus els edificis al teu voltant és certament una bona experiència, si acaba quan et canses de donar tombs, et treus els patins llogats i vas a fer una cervesa.
Però aquell dia les coses no havien d’acabar així. Vam arribar al voltant de les 4 de la tarda per comprovar que, com que era divendres, s’aplicava el preu de cap de setmana. Com que havia pensat en portar un candau de casa, el lloguer de la taquilla per les sabates seria gratuït, però igualment sortia a $21 per cap. Això va ser el que primer ens va fer repensar si teníem tantes ganes de patinar.
Després comprovàrem que només es podia pagar en cash, com diria Carmen Lomana, i el caixer que estava més a prop era el de la mateixa pista, que et carregava $3 més per cada transacció, així que l’entrada arribava a $24, un nou entrebanc, però teníem massa ganes de fer el que havíem vist a les pel·lícules, patinar sobre gel amb música de fons rient de la gent que cau.
Següent pas: deixar les sabates i bosses a la taquilla per anar a llogar els patins. Però una nova dificultat arribava, ja que la meva bossa no cabia dins de la taquilla, o sigui que vam sortir cap a la pista i decidírem que jo esperaria amb la bossa fins que arribés l’Erika, que no podia patinar però venia a immortalitzar el moment. Però el Ricard va insistir en què li podíem demanar a una de les senyores amb cara de bona persona que es trobaven acompanyant als fills o néts. I així va ser.
Per tant, va arribar el moment de saltar al gel i intentar mantenir-se dempeus sobre els patins. Jo no havia patinat mai i em semblava una tasca difícil, així que la primera volta a la pista va ser agafat a la barana. Bastant ridícul, tot sigui dit.
Després la senyora que em guardava la bossa va haver de marxar i vaig sortir a desar-la jo mentre esperava que arribés l’Erika. Però després d’uns minuts, el Ricard va insistir que entrés a patinar i que ell es quedava amb la bossa.
Aquí res feia preveure la desgràcia. Com podeu veure ja es començava a fer de nit sobre Manhattan, i ja havia fet la segona volta, ara ja soltant-me de la barana la majoria del camí. Després de la foto ja vaig agafar confiança i això era el pitjor que podia fer. Vaig començar a patinar més lluny de la vora, cada vegada feia més passos consecutius, aletejant per mantenir l’equilibri…
A mitja volta el patí esquerre va córrer més del compte, vaig sentir que queia i vaig allargar el braç per parar la caiguda. En aquest moment va ser quan vaig sentir dos crecs al braç, el soroll que faria una rameta seca trencant-se. Però ben aviat vaig notar el dolor i comprendre que rametes seques enmig d’una pista de gel no n’hi havia gaires, m’acabava de fracturar cúbit i radi a Central Park!
Els vigilants de la pista em van venir a buscar ràpidament i em van posar en una cadira de rodes per treure’m de la pista, portar-me a l’infermeria i trucar al 911, allò que tantes vegades hem vist a les pel·lícules.
A la infermeria hi havia un senyor colombià que devia haver caigut de cap, ja que a la front tenia un bony de la mida d’una mandarina. El bon home no volia anar a l’hospital perquè només estava de visita i, a més, tenia entrades pels Knicks. Realment no sé si podria veure el partit amb aquell bony, però aquesta va ser tota la seva aportació a la història.
Molt poc després va arribar l’ambulància, que ja estava avisada pel colombià. Després de treure’m els patins vaig acompanyar els bombers cap al vehicle, tot això aguantant-me el braç perquè no em caigués i no em quedés la imatge guardada per sempre a la retina.
Un cop assegut al banc de l’ambulància, els nois em van retallar les capes que portava damunt de la fractura per poder-me posar un cabestrell (o xarpa), tot això sense donar-me cap mena de calmant, que per ser Estats Units ja és estrany; les imatges que tenim de les pel·lícules és que si entres a un hospital ja t’injecten morfina directament.
Bé, del que segueix després només dir que van ser 14 hores en un box d’urgències (bé, de fet vaig estar a tres de diferents), em van fer raigs X fent-me molt de mal i finalment em van fer una fèrula per subjectar els ossos trencats mentre em programaven l’operació, ja que es veu que els ossos estaven massa trencats per poder simplement enguixar-se.
Aquesta radiografia no sóc jo, però va bé per expressar la fractura tancada de radi (radius) i cúbit (ulna) que tenia en aquell moment.
En aquestes hores sí que em van donar calmants, fins i tot una injecció de morfina, per la qual el Xavi ja preparava el mòbil per gravar-me i tenir un nou ‘David After Dentist’. Segur que tots heu vist aquest vídeo, per tant en poso un remix fet per uns vídeoDJs que vaig conèixer per New York:
I ja continuarà l’odissea en el proper post, que això d’escriure amb una sola mà cansa bastant. Però això sí, alguna cosa dec haver fet bé, perquè per començar l’any m’han donat 27 punts ;)
Entrades
