Calçotets llargs, Nadal i… platja!

Com ja vaig compartir amb vosaltres, dissabte passat va nevar a New York, però no va arribar ni a enfarinar el carrer, ja que portava tota la tarda plovent i els flocs de neu es desfeien quan arribaven a terra.

Aquell dia va fer molt de fred i el vaig notar intensament, el que em va fer començar a plantejar que hauria de fer alguna cosa per no passar tant fred com quan vaig arribar el febrer passat.

Un amic em va dir que s’havia comprat calçotets llargs, d’aquells que els més grans anomenen “calçotets Marianos” i aquí es coneixen com a “Long Johns”, o sigui que avui he anat a una botiga del SoHo a comprar-ne un parell. Perquè, per molt que siguin com unes malles, al cap i a la fi són uns calçotets i hi ha un límit de dies seguits que es poden portar.

Sembla que els he comprat just a temps i una mica tard al mateix temps. M’explico: els americans són molt llestos i no volen perdre l’oportunitat de vendre al màxim per les festes de Nadal, per la qual cosa fan les rebaixes ara i s’asseguren que la gent compra els màxims regals possibles. Però no ho fan com a Espanya, que tot baixa de preu de cop, sinó que cada dia tenen un producte en promoció. I el dia dels calçotets llargs era ahir, i no me’n vaig assabentar.

Dic que també els he comprat a temps perquè per demà anuncien unes temperatures entre 21 ºF (-6 ºC) i 32 ºF (0 ºC). Sembla que per fi ja ha arribat l’hivern a la ciutat! I això implica que farà molt i molt fred al carrer i jo em moriré de calor a l’habitació. El febrer passat vaig improvisar una solució posant-me els pantalons texans per damunt del xandall, però aquesta vegada ja estic preparat pel que vingui, amb els meus “marianos”.

Però no estic dient que dissabte ja comencés el fred, simplement que dissabte en va fer molt, però ahir i avui la temperatura era bastant agradable, tant que ahir vam anar a la platja. Evidentment no a passar el dia prenent el sol, sinó a veure Coney Island, amb el seu parc d’atraccions tancat i mig abandonat.

 

A la foto podeu veure que el cel era blau, i és que el sol que lluïa escalfava de valent i gairebé fins i tot sobrava la jaqueta.

Després tornar cap a Grimaldi’s a dinar (una de les millors pizzeries de New York), a Brooklyn. És que ja és l’última setmana del Bernat i s’ha d’aprofitar per fer totes aquelles coses turístiques que encara no ha fet en un temps rècord.

Tot i que feia tan bon dia, la platja estava gairebé deserta, ja que els espanyols es devien afanyar a comprar Levi’s per les botigues de Manhattan o a pujar a l’Empire State i posar-se les punxes de l’Estàtua de la Llibertat. Espanyols, espanyols, espanyols, de totes mides i accents corren per New York aquests dies, em sembla que tenen alguna cosa a veure les Immaculades i les Constitucions (per cert, felicitats a totes les Constitucions, sobretot a la de Pilar Rubio, que està molt ben constituïda [chist]).

Dilluns vam anar per la ciutat fent fotos i vídeos nadalencs, ja que passejar per New York ara mateix és com viure en una pel·lícula. Vas als centres comercials i tot està il·luminat, sona música de Nadal, hi ha Santa Claus, gent que recull almoina pels més desafavorits, molts patinen (i cauen) sobre gel a tots els parcs, les botigues tenen espectacles de llum i música a les seves façanes… Precisament el vídeo que us poso a continuació és la façana de la botiga Saks de la 5a avinguda:

Mentre gravava aquest vídeo, a l’esquena tenia la imatge que ara mateix és la capçalera del blog, fent l’ambient encara més màgic. I la resta d’imatges de fons del blog també són totes d’aquest dia, que cada dia sembla més que un ren de Santa Claus hagi vomitat en aquest blog, però és el que toca!

Per acabar, us deixo amb la nova imatge de Nadal de L’Illa Diagonal, o Pedralbes Centre o algun d’aquestes centres comercials barcelonins, tot i que l’arbre del fons es troba a Rockefeller Plaza, coronat per l’estrella Swarovski que ja us comentava en un post passat:

Bowie Ball NYC 2009

Si el diumenge hagués despertat al meu llit sense memòria del que havia passat la nit anterior m’hagués espantat molt. Per què? Doncs per què em vaig despertar amb Rimmel a les pestanyes, contorn d’ulls i restes de maquillatge negre a la cara. Si tot això no fos prou, a la cadira hi havia uns pantalons de cuir estripats, una samarreta retallada i una bossa amb roba “normal”: és a dir, pantalons texans, samarreta ‘sencera’, cinturó…

Però afortunadament recordava que el dia anterior havia anat a una festa a NoHo. Una festa que s’anomena Bowie Ball i requereix que la gent es disfressi de David Bowie o altres referents del que s’anomena glam rock. Per tal que us feu una idea els que no estigueu totalment al dia amb els moviments musicals (fins dijous jo era completament ignorant), era alguna cosa així:

I el gran protagonista de la nit, David Bowie:

La gent em mira una mica estrany quan dic això, però a mi no deixa de recordar-me a Tamara Seisdedos. Realment, si aquest personatge hagués viscut en aquella època podia haver arribat fins i tot a ser una diva!

Doncs bé, la nit va començar a les 6 de la tarda (sí, welcome to America). El Bernat i un servidor vam arribar a casa d’un parell de dissenyadors espanyols que coneixem vestits més aviat normal (texans i samarreta negra amb lletres de colors) esperant que una mica de maquillatge fos suficient. Però només obrir la porta ens vam trobar un d’ells amb malles de lentejuelas, samarreta imperi i Converse platejades, mentre la seva xicota li retallava la samarreta al Ricard que ja venia amb uns pantalons apretats, americana i corbata de pell de lleopard. Del bany va sortir l’Andrew vestit d’una mena d’Eva Nasarre amb un pit a l’aire.

En aquell moment, ens vam mirar de dalt a baix i vam decidir que era moment d’anar a comprar alguna cosa per allà al voltant. Com que estàvem a NoHo/SoHo trobar botigues de roba va ser molt fàcil, i allà on vèiem coses brillants a l’aparador, cap a dins que entràvem.

Finalment vaig trobar uns pantalons de cuir en una botiga de dona. Estaven de liquidació i valien $10, però la talla més gran que tenien era l’11, i jo sé que en pantalons la meva és la 34, o sigui que estava totalment perdut i no sabia si demanar permís per emprovar-me’ls. Vaig optar per preguntar directament si hi havia alguna equivalència entre talles d’home i de dona.

La dependenta em va mirar de dalt a baix i em va començar a preguntar si els volia que m’anessin apretats o més amples… La meva resposta va ser: ‘Aquests que estan d’oferta, la talla 11 em cabrà?’ I em va contestar el que ja em temia: que la manera de saber-ho era emprovar-me’ls. Però em va portar a la punta més amagada de la botiga, va apartar uns trastos que hi havia per allà dins i em va dir que allà me’ls podria emprovar. Amb por, me’ls vaig posar i vaig veure que apretaven (però tampoc tant) i que abotonaven. Compra feta!

El més graciós és que la dependenta es va quedar a fora, suposo que per ajudar-me si no em quedava bé la talla (quina vergonya!), però ja vaig sortir amb els meus texans, somrient perquè m’enduia els pantalons. No em vull imaginar els comentaris quan vam sortir de la tenda, ja que el Bernat també es va comprar una mena de ponxo amb brillants, que es convertiria més tard en una mena d’armilla de senyora gran, que junt amb la perruca rossa (barreja entre cardat de perruqueria i serrell de Guti) i el maquillatge acabaven de crear una mena de senyora Doubtfire…

Després a la tenda del costat vam comprar una samarreta negra que estaven de liquidació i ja podíem tornar a casa dels dissenyadors, perquè agafessin les tisores i retallessin una mica tot. No tinc cap fotografia de cos sencer, però espero que en algun moment me les passin i es pugui apreciar tot el makeover. De moment puc posar una foto d’uns quants que ens van fer a la festa:

D’esquerra a dreta us presento a la Isabel (dissenyadora gallega), Yola (de Madrid), algú més o menys disfressat de Kiss i Oliver (dissenyador de Madrid, l’artista de les tisores). De fons es veu una perruca rossa i a sota hi ha la Natalia (també de Madrid), l’artista que ens va maquillar a tots, a part de fer una tarta de xocolata de postre, mmm…

La veritat és que va ser una nit divertida i sobretot diferent. Caminar per Manhattan amb uns pantalons de cuir amb forats mentre neva i fa un vent totalment glaçat es una experiència que tardaré en oblidar.

I també serà difícil d’oblidar que treure’s tot aquest llapis d’ulls de la cara i el Rimmel no és una feina fàcil. Estem a dilluns i encara em veig els ulls com remarcats i unes pestanyes extra-llargues. Però com que això és New York, a ningú li estranya veure gent així pel carrer.

Una altra cosa que s’ha d’agrair a New York és que no es pugui fumar en bars, cafeteries i discoteques, perquè amb els pantalons que portava, de pell falsa (100% poliuretà), una espurna i em converteixo en l’home torxa en un tres i no res!!

Lo prometido es deuda

Per celebrar les gairebé 4000 visites i que avui a les 4.30 p.m. ha començat a nevar a la Big Apple, aquí teniu la sorpresa que prometia (i que algú deia que ja sabia).

Us recomano posar alguna cançó animada de les de l’iPoma tot just entrar al blog si no sona de per si perquè l’efecte amb la neu és molt més maco. I jugar a controlar la direcció del vent amb el ratolí ;)

Tim Burton, “El Clásico bis” i arriba el Nadal

Divendres passat em van convèncer per anar al MoMA a baixar el gall d’indi del dia anterior. Dic em van convèncer perquè l’Iris i el Bernat són les persones més lentes del món mundial per veure un museu i tenia por que fos bastant etern.

Però al mateix temps em feia il·lusió anar a veure l’exposició que feia poc que havien inaugurat sobre l’univers de Tim Burton, amb figures de les seves pel·lícules, dibuixos del gran director i fins i tot attrezzo dels films, com per exemple les màscares de Batman, la granota de Catwoman o l’espantaocells de ‘Sleepy Hollow’…

I dos dies després de la visita al MoMA, va arribar un altre moment “important” i és que es disputava el Madrid-Barça. un esdeveniment com aquest no es pot deixar escapar ni que estiguis en Pekín o en Pokón! Per variar, aquesta vegada vam anar a la Casa de Galicia de New York per veure el partit mentre menjàvem pop a la gallega, xoriço, truita de patates, tot regat amb Estrella Galicia…

No, el número de la cantonada superior dreta no és el de les cerveses, però gairebé… La veritat és que tot el dinar que ens vam menjar per $20 per cap em va semblar molt molt bé de preu.

Però arribà el dia 2 de desembre, 1730 zulú. El Bernat i jo arribem a Rockefeller Plaza per veure un dels espectacles nadalencs que ofereix la ciutat: l’encesa de l’arbre de Nadal més gran de la ciutat!

Aquesta tradició ja fa 77 anys que se celebra. Un arbre (aquest any de 74 peus d’alt) és donat de manera gratuïta per una persona anònima. Es porta fins just davant de l’entrada de l’edifici GE i es guarneix amb 5 milles de cable, totalitzant uns 30.000 llums; es corona per una estrella de vidre Swarovski de 3 metre de diàmetre i un pes de 250 kg. A principis de desembre es munta una gran cerimònia per celebrar l’encesa de l’arbre i des de fa uns quants anys es transmet per televisió a tots els Estats Units i part de l’estranger a través de la NBC, la cadena propietària dels estudis que es troben a Rockefeller Plaza. I precisament actors protagonistes de dues de les sèries de la cadena són els encarregats de presentar la gala. Concretament Jane Krakowski (de 30 Rock) i Zachary Levi (de Chuck).

Tot i que arribem aviat, la cua i l’embús que ens trobem ja és considerable i ens fa plantejar girar cua i veure l’espectacle per la televisió. Però per sort decidim intentar arribar a prop de l’arbre, on ens espera l’Erika. Ens desanimem bastant quan arribem just a 5 metres d’on ella es troba i xoquem contra una tanca de policia, que acaben de posar. A més, comença a ploure una mica i sembla que no pinta bé l’espera.

Però després d’una estona esperant i veient com per l’altre costat de carrer passa qui vol, el supervisor dels policies s’apiada de nosaltres i ens deixa passar més a prop de l’arbre. A partir d’ara l’objectiu es converteix en arribar al més a prop possible de la plaça, acabant a primera fila per gravar l’encesa amb tot detall:

Però com que això és New York, la gent no es reuneix simplement per veure com s’encén un arbre, sinó que abans hi ha una gran festa, amb artistes convidats que canten les seves cançons i també nadales. Jo ja sabia que hi hauria actuacions, però no que cantaria gent com Michael Bublé, José Feliciano, Rod Stewart, Aretha Franklin, Rob Thomas, Alicia Keys o una Shakira molt sexy!!

Això sí, com a qualsevol celebració a New York que se precie, han aparegut uns veterans d’Iraq amb les seves famílies i han sigut els encarregats de prémer l’interruptor que encenia els llums de l’arbre.

Els tocs graciosos de la gala han sigut els típics inconvenients del directe, com una entrevista que li feien a un presentador de les notícies amb els micròfons apagats o els problemes de traducció amb Miss Univers, que també estava present a l’acte.

En fi, una nit molt típica novaiorquesa, i ja que aquí ha començat la temporada de Nadal, el blog canvia la música per adequar-se a les festes que vénen, a més d’afegir la fotografia del calendari d’advent. I el dia que comenci a nevar a la Big Apple, alguna altra cosa passarà al blog ;)