Destí

Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.

Hi ha molta gent que no creu en el destí i pensa que cadascú es crea el seu propi futur. Fins ara jo era d’aquesta opinió, però la sèrie FlashForward (recomanada 100%) i, sobretot, el que m’ha passat fa poc m’han fet canviar d’opinió, però posem-nos en antecedents:

Els primers dies que vaig estar a New York, ara ja fa més de 8 mesos, em va costar una mica acostumar-me als dòlars. Això que tots els bitllets siguin iguals i només canviï el número pot arribar a fer ballar el cap a qualsevol que estigui acostumat als acolorits euros o qualsevol altra moneda estrangera, per exemple els dòlars canadencs també són de colors.

Però el que més em va cridar l’atenció van ser les monedes, ja que les de 25 cèntims, els quarters, no eren totes iguals, sinó que n’hi havia diferents versions, com a mínim una per cada estat i algunes de neutrals. Més endavant em vaig adonar que també n’hi havia altres d’"especials", com la de Samoa Americana o el Districte de Columbia.

Però se’m va ocórrer que vivint un any a la Gran Mansana podia ser una bona idea intentar fer la col·lecció de tots els estats per poder-ho tenir com a record a la meva tornada a Espanya. Dit i fet, a finals de febrer vaig començar a guardar tots els quarters amb estat que trobava, la majoria d’ells sortien de quan tocava fer la bugada, doncs les màquines funcionen amb monedes d’aquestes.

La col·lecció va anar creixent fins que ja feia gairebé dos mesos que només em faltava un sol estat: Indiana. Ja era automàtic quan em donaven canvi en quarters mirar si la moneda que acabava de rebre era l’estat en qüestió o no. Però no hi havia manera…

I en això arribem a la meva tornada de Barcelona cap a New York, després d’una visita fugaç però intensa, que m’ha servit per recarregar bateries. En el temps d’espera pel meu avió a Madrid tenia 4 hores llargues per matar i vaig decidir mirar alguna sèrie al meu ordinador i em vaig trobar amb l’últim capítol emès de ‘How I Met Your Mother’, una sèrie que casualment passa a New York.

En una de les escenes, un dels actors protagonistes fa que tot un bar sencer cridi 'shrimp fried rice', és a dir, 'arròs fregit amb gambes', un plat típic de qualsevol restaurant xinès. I des d’aquell moment em van venir ganes de menjar un shrimp fried rice al xinès del costat de casa.

Finalment ahir no tenia ganes de fer sopar i em vaig decidir a anar a comprar xinès per endur: un rotllet de gamba i un arròs fregit amb gambes. Sabia que el total serien $7.75 perquè tenia el menú a casa, o sigui que vaig agafar $8 i me’n vaig anar cap allà. Quan em van donar el menjar vaig pagar i em vaig posar la moneda a la butx aca sense parar atenció. Però un cop a casa la vaig mirar… i allí estava! Brillant, nova de trinca i amb el cotxe que representa les carreres del circuit d’Indianapolis!!

Però no només de col·leccions de monedes i  de restaurants take out viu una persona, i com que un dels meus hobbies s’ha acabat m’he decidit posar un altre repte, que consisteix en planificar per avançat el que menjaré i que no sigui la golafreria del moment la que decideixi que he de comprar al supermercat. I a més, com a mínim una vegada a la setmana preparar un plat "elaborat". El primer intent han sigut aquests stuffed peppers:

The Flatiron Building

Se m’ha ocorregut anar fent una mena de mini-guia online dels racons que més m’agraden de New York, siguin ben reconeguts al món sencer o no. Una petita ajuda per recordar aquesta gran ciutat i, per què no, ajudar a possibles viatgers a la Gran Mansana…

La primera parada és potser l’edifici que més m’agrada de la ciutat, que com tots els que heu vingut sabreu (i si llegiu el títol del post també) el Flatiron Building.

El nom oficial de l’edifici és Fuller Building, en honor de George A. Fuller, fundador de la companyia que va finançar la construcció. Però tothom l’anomena el Flatiron Building perquè així era com es coneixia el bloc on està construït, al número 175 de la 5a avinguda, a la cruïlla amb l’avinguda Broadway, just on es creuen amb el carrer 23. El bloc de cases tenia aquest sobrenom perquè la seva forma era la d’una planxa de roba, en anglès iron.

La seva construcció va acabar el 1902 i aquest edifici es considera un dels primers gratacels que s’han construït mai, tot i que no va ser el més alt de New York en cap moment, distinció que sí han rebut edificis com el Woolworth Building o el Chrysler Building.

L’arquitecte Daniel Burham (de Chicago) el va construir en el que s’anomena l’estil Beaux-Arts, una arquitectura neoclàssica que rep el seu nom perquè s’estudiava a l’École des Beaux-Arts de París. Les característiques més importants de l’estil són els sostres plans, un primer pis molt treballat i normalment elevat, una simetria molt clara, detalls clàssics, com ara rostres a les parets, pilars, garlandes…

De fet l’edifici sencer es pot comparar amb una columna grega, ja que podem veure que l’edifici té clarament una base, fust (part central) i un capitell ornamentat.

Quan es va acabar de construir l’edifici els habitants de la zona feien apostes predient on cauria la runa quan l’edifici caigués, ja que aquesta ja era una zona de molt vent i deien que l’edifici crearia un efecte túnel tan gran que l’estructura no el podria suportar i s’ensorraria. Però aquest fort vent també tenia una altra cara, ja que en aquesta cantonada tan ventosa es reunien homes per poder veure com a les dones se’ls aixecava la faldilla i se’ls veien els turmells. Tan va créixer aquesta afició que la policia va haver d’intervenir en diverses ocasions fent fora els tafaners.

De fet, l’estació de subway del carrer 23, de les línies N, R i W utilitza aquest fet en la seva decoració, tal com podem veure en aquestes imatges:

Les parets de l’estació estan farcides de barrets volant a causa del vent. Però el més curiós és que a sota hi trobem el nom del propietari, amb un reguitzell de personalitats, des d’actrius a policies, passant per qualsevol professió imaginable i de qualsevol classe social.

Just davant de l’edifici trobem el Madison Square Park, que poc té a veure amb l’actual Madison Square Garden, que es troba a gairebé una milla de distància d’aquí. Però aquest parc va ser la seu dels dos primers Madison Square Gardens, entre 1876 i 1925.

És més, diuen que aquest parc podria ser el lloc de naixement d’un esport tan americà com el beisbol, ja que Alexander Cartwright va formar el primer club d’aquest esport, els New York Knickerbockers, al Madison Square Park l’any 1845.

Encara que aquest espai públic ha existit a New York des de 1686, no va ser fins al 1847 que el quart president dels Estats Units, James Madison, el convertiria en parc públic, donant-li també el seu nom. Durant tot l’any (però sobretot a l’estiu) s’hi realitzen activitats de tota mena, com ara concerts o lectures de contes pels més petits.

Actualment hi trobem un recordatori de la Primera Guerra Mundial, anomenat ‘The Eternal Light Memorial Flagpole’, que consisteix en una mena d’altar, al damunt del qual s’aixeca un pal amb una bandera dels Estats Units i una estrella il·luminada a la punta. L’estrella es va encendre per primer cop l’11 de novembre de 1923, Dia de l’Armistici. Al anys 50 de sobte es va apagar, però des del 2002 la llum eterna torna a brillar al Madison Square Park.

Una altra dada curiosa és que des del 1876 al 1882 en aquest parc es podien veure exposats el braç i la torxa de l’Estàtua de la Llibertat, doncs necessitaven diners per poder construir la base de l’estàtua, una mica com el que passa amb la Sagrada Família a Barcelona.

Si us quedeu fascinats amb el Flatiron Building tanta estona com per què us agafi gana, cap problema. Dins del parc hi ha un dels bars/restaurants/take-out més famosos de la ciutat. S’anomena ‘Shake Shack’ i diuen que fan els millors batuts de New York, a part d’unes hamburgueses increïbles.

Aquest restaurant és tan famós que hi ha gent que fa cua gairebé una hora per aconseguir el seu batut, hamburguesa o hot dog. Tant és així que a la seva pàgina web, es pot veure una càmera en directe de la cua que hi ha al parc per saber si hauràs d’esperar molta estona quan et decideixis a anar-hi. Si ho voleu comprovar, aneu al web i cliqueu a SHACK CAM.

He provat les hamburgueses d’aquest establiment (bé, d’aquest no, d’un que hi ha a prop del Museu d’Història Natural) i realment la fama se l’han guanyada. Sincerament s’ha de ser un geni per fer una hamburguesa sense carn tan bona com la seva 'Shroom Burger, consistent en bolets portobello arrebossats al voltant de formatge muenster i cheddar desfet. Impressionant! I si ho acompanyes amb unes patates fregides amb salsa de formatge i de postre una mena de gelat batut amb trossets de toffee i xocolata, ja ets a la glòria.

Encara que no sigui el mític ‘Shake Shack’ del parc, el del carrer 79 també és interessant per anar-hi, ja que et reben amb el seu ‘What’s shakin', bro?’ i una vegada has fet la comanda, et donen un aparell que vibrarà (shake) quan el teu menjar estigui a punt.