Happy vacations, diuen…

Quan ja portes 15 dies fent de guia per una ciutat com New York i toca tornar a començar la ronda pels punts d'interès turístic, un descans de la pressió de tenir sempre plans A, B, C i fins a J, s'agraeix. Per això dilluns i dimarts va tocar anar a la capital "real" de l'Imperi, Washington D.C., o D.C. per als amics.

Així, a les 6 del matí rise and shine i cap a Chinatown a agafar el bus. Sí, les coses barates solen estar a Chinatown i per què pagar més quan ho tens a bon preu? M’arrepenediré de fer aquesta reflexió…

Arribem a les 7.15 i ens diuen que el nostre guia, Logan, no hi és encara. Per tant anem a esmorzar i agafar forces per les hores de bus que vindran. Quan sortim del bar veiem que la policia està multant els autocars parats al carrer i el nostre marxa, encara que ens asseguren que tornarà. Fem temps fins que arriba l'autocar i anem a parlar amb el Logan, que ens envia a les oficines. Es veu que el nostre autocar està ple i aprofiten per marxar mentre estem a l'oficina. Ara el nostre bus ja ha marxat i n'hem d'agafar un altre, on es veu que hi ha la gent que sobrava de diversos autocars, ja que hi ha gent que fa tours de 2, 3 i 4 dies... Alguns d'ells van fins i tot a les Niagara Falls, que estan justament en direcció contrària.

En la mateixa situació que nosaltres hi ha dues dones sud-americanes que no paren de despotricar en contra dels xinesos i, sobre tot, en contra de l'agència de viatges.

La guia somriu mentre li diuen coses en espanyol, que suposo que ella no entén, però el to és comú a tots els idiomes i deu estar comprenent que li peguen la bronca. La noia es diu 'Way' i ens diu que serà fàcil de recordar perquè ella ens ensenyarà el camí. L'empresa on hem anat a parar es diu 'Happy Vacations' i per tot arreu hi ha smileys somrient, ja sigui a les bosses de brossa, el paraigües groc de la Way o a l'enganxina que ens hem de posar.

De camí a D.C. passem per New Jersey i la Way ens va explicant coses, acabant sempre amb un 'Everybody should know that', que em fa sentir una mica ignorant en història i curiositats dels Estats Units... Ens parla, per exemple, de la línia blava que separa els estats de New York i New Jersey i que antigament separava la vida de la mort, ja que l'estat de New Jersey aplicava la pena de mort mentre New York no.

Després de recollir més passatgers al mercat xinès de New Jersey, el nostre bus-congelador enfila cap a Philadelphia, estat de Pennsylvania, on no trobem una muntanya de formatge cremós, sinó una campana trencada a la que va ser la primera capital nord-americana. Diuen que aquesta campana va tocar el 8 de juliol de 1776 per convocar els habitants de la ciutat a la lectura de la Declaració d’Independència, però els historiadors creuen que no és possible, ja que la campana ja es trobava molt deteriorada en aquella època, fins arribar a tenir una esquerda tan important que van decidir retirar-la del servei i exposar-la com a símbol patriòtic.

Fer fotos a contra-rellotge i tornar al bus per continuar el camí cap a D.C. Al cap de poc parem a dinar. Ves quina casualitat que és un buffet lliure xinès!
Les dones sud-americanes, ja apodades 'la megafonia' per la meva cunyada continuen queixant-se de tot mentre visitem el Capitol, els Museus de l'Aire i l'Espai i el d'Història Natural. És força interessant la visita, ja que acabem de veure a l'autocar 'A Night At The Museum: The Battle Of The Smithsonian' i reconeixem els escenaris, tot i la mala qualitat del film, claríssimament un screener horrible descarregat d'Internet.

Després toca la Casa Blanca a moooolta distància i els memorials de Washington, Jefferson i Lincoln, amb els recordatoris de la guerra de Corea i Vietnam i del famós somni de Martin Luther King.

La Way ens explica que el memorial de Washington és i serà el més alt de la ciutat, ja que cap president podrà contribuir mai tant als Estats Units com el primer. També ens fa adonar que l'estàtua de Jefferson mira la Casa Blanca, mentre Lincoln està encarat al Capitol, la qual cosa ens fa adonar de les prioritats de cadascun dels famosos presidents, everybody should know that...

In Memoriam

Quan passeges pel NoHo i estàs a punt de canviar al SoHo a l’altura de Broadway, una de les coses que més crida l’atenció al carrer Houston (pronunciat 'Jauston', no 'Jiuston') és un mural enorme de propaganda de la marca Donna Karan New York (coneguda per alguns com 'Dicni')…

Aquest hauria pogut ser el començament del post fa uns quants dies, però ja no. L’anunci més fotografiat gairebé amb tota seguretat de la city ja no existeix!! L’altre dia anava passejant amb la Judith pel NoHo, intentant que no entrés a absolutament totes les tendes (bastant díficil d’aconseguir), quan de sobte em vaig quedar garratibat al mig de la vorera. Aquell anunci-obra d’art havia desaparegut.

Una de les atraccions del canvi de NoHo a SoHo era precisament aquest mural que ocupava tota la paret d’una casa. Per això he decidit dedicar-li aquesta entrada i afegir una fotografia per la posteritat:

Ara hi ha una paret de color marró amb la paraula 'Hollister' al mig, i ja està. No sé, en una ciutat que evoluciona contínuament, un espera que les coses vagin a millor, i no convertir una pintura com aquella en un simple anunci d’una paraula sobre fons marró…

Subway’s fauna

Quan saps que t'has de passar una bona estona al subway (és a dir t'has de desplaçar una distància que no sigui com a molt deu carrers en línia recta) et fa bastant ràbia adonar-te que t'has deixat el llibre a casa. El llibre, company de viatge infatigable i que t'ajuda a allunyar-te d'aquest habitacle ple de gent i olors i transportar-te, per exemple a Estocolm, a conèixer una noia amb un drac tatuat a l'esquena...

En aquesta ciutat on ningú es preocupa per qui té al costat, perdre el teu portal per evadir-te de com de tard és o qualsevol altra preocupació quotidiana, et pot portar a un nou nivell d'experiència. Com que no tens res millor a fer, et pots dedicar a observar al teu voltant i sorprendre't del comportament humà en la total ignorància de ser objectiu d'una mirada. O dit de manera més planera, xafardejar què fan els companys de viatge.

Així, davant meu hi ha una noia blanca que ronda els 25 anys vestida amb roba que, si fos nova i estigués neta, seria bastant corrent. No vull que us imagineu una homeless dels que tant abunden per New York, simplement que hi ha una mena de tribu urbana, anomenada hipster que es caracteritza per vestir roba com envellida, trencada i més aviat bruta, acompanyada d'ulleres enormes de pasta negres, amb pantalons retallats i Converse brutes. Doncs bé, la hipster seu davant meu amb uns auriculars connectats a un iPod on com a mínim deu estar sentint contes eròtics perquè té els ulls tancats i cara de plaer infinit... 

Al seu costat hi ha una noia negra, potser un pèl més jove, amb uns pits literalment més grans que el seu cap, tant que ni li acaben de tancar els botons de la camisa en tensió. També porta auriculars però és evident que la seva música és molt més animada que la de l'anterior, ja que remena el cul, el cap i les espatlles amb alegria mentre canta fluixet.

I el seu entusiasme es deu encomanar al marrec del seu costat, de no més de 5 anys, perquè es deixa anar dels braços de la mare i corre cap al centre del vagó per començar a ballar com un Michael Jackson esquifit. La mare el mira i somriu mentre el germà gran, avergonyit, l'estira del braç i el fa seure a mig moonwalk. El petit remuga però obeeix el seu germà.

Un noi asiàtic d'uns 18 anys dorm repenjat en una de les barres més enllà, amb un finíssim fil de baba regalimant sobre la samarreta DKNY.

Nova parada. Entra una mare sud-americana amb fill i filla. El nen corre i se m'asseu al costat, obrint les cames al màxim per no deixar lloc a sa germana. La nena es queixa a la mare, que intenta convèncer al petit que es mogui, sense resultat. Finalment, la nena seu just davant mi fent morros, i ara sí que el nen deixa lloc al seu costat per tal que segui la mare, que s’asseu al costat de la filla, i ja tenim el nen de morros!

Aquí a New York hi ha com una mena de llei no escrita que a les estacions on el transbord es faci a la mateixa andana, el primer tren en arribar espera, en la mesura possible, al segon per tal de permetre als passatgers canviar de tren amb rapidesa. Doncs avui, quan el meu tren arribava a l’estació n’hi havia un altre de paret a l’altre costat d’andana. Però justament abans que el meu comboi obrís les portes, l’altre les tanca i marxa, deixant els passatgers amb un pam de nas, entre els quals s’incloïen la nostra amiga hipster i els nens de morros. A mi encara em queda una parada per canviar al tren local, que segur agafaré ja que és el que acaba de marxar de l’estació i tardarà més que el meu a arribar a la següent.

Surto del vagó i contemplo les parets velles de l’estació, on falten moltes rajoles, les que queden estan esquerdades, tacades d’humitat i regalima aigua bruta des del carrer, que es pot observar a través d’una reixeta on de tant en tant apareixen els peus dels vianants, que caminen aliens a l’inframón de la ciutat. La via està inundada d’aigua estancada, i les rates corren a plaer buscant alguna cosa de menjar fins que arriba el tren i corren a amagar-se.

Dues parades més tard, arribo al meu destí i em trobo amb els meus tiets, de visita per la ciutat, i caminem i caminem per acabar sopant a un restaurant francès del Meatpacking District, escenari de la sèrie “Sex & the city”, com la casa de Perry Street que hem trobat unes hores abans.

De tornada a casa reflexiono al vagó i penso que potser hi ha una nova espècie a la fauna del subway de New York. És un noi blanc de 24 anys amb Converse verdes (netes), samarreta verda, texans i bossa bandolera, escoltant música en el seu iPod Touch mentre escriu sense parar, mirant al seu voltant. Potser s’ha deixat la lectura de viatge a casa…

Las fiestas en casa del embajador…

A finals de juliol em va arribar a casa un document que feia temps que esperava:El que veieu aquí és la meva credencial com a ambaixador de la ciutat de Lleida, títol que comporta complir el següent compromís:

El programa Ambaixadors de Lleida té el propòsit de for-mar una xarxa de persones interessades a canalitzar la promoció turística de la ciutat de Lleida en el seu lloc actual de residència, ja sigui a l'Estat espanyol, Europa o el món.

La ciutat de Lleida vol mantenir llaços d'unió i contacte permanent amb tots els lleidatans. I en particular, vol reforçar els vincles de comunicació i relació amb els lleidatans que viuen fora de la ciutat. A la vegada, anima aquestes persones a col·laborar en la difusió i promoció dels valors de Lleida.
Els ambaixadors de Lleida són persones nascudes a Lleida que viuen fora de la ciutat, però que mai n'han perdut les arrels.
Lleidatans que per motius professionals, acadèmics, familiars o personals han canviat la seva residència.
Són ambaixadors de Lleida els que, a més a més, volen col·laborar a difondre valors com l'amistat, la convivència, la universalitat i la cultura.
La seva estima a Lleida, a la llengua, als valors culturals, al patrimoni artístic, a la història i a la gastronomia són les credencials que els distingeixen.

Turisme de Lleida atorga a les persones que sol·liciten ser ambaixadors de Lleida i compleixen els requisits establerts, una credencial identificativa.
Els ambaixadors tenen un tracte preferencial en la tramesa de comunicacions de promoció turística i ciutadana. Reben informació de tots els esdeveniments, actes, festes, trobades que es duen a terme a la ciutat. També disposen d'una àrea exclusiva i privada en el centre web de Turisme de Lleida, així com altres prerrogatives exclusives.
Els ambaixadors es comprometen a actuar de promotors dels atractius de la ciutat i a desenvolupar el rol de cicerones de Lleida allà on resideixen.

O sigui que ja ho sabeu, quan vingueu a veure'm podeu portar Ferrero Rocher per poder celebrar una de les festes de les que parla sempre la Preysler.

America’s Night Out Against Crime

Una de les coses bones que té New York és que pots anar caminant pel carrer i trobar grups de gent que fan coses a l’espai públic en qualsevol racó. Per exemple ahir a la nit va tocar sessió de cinema a l’aire lliure amb la pel·lícula "Kramer vs. Kramer", amb Dustin Hoffman i Meryl Streep. Aquesta gran pel·lícula de 1979 retrata la història del matrimoni Kramer, que viu a New York. La dona decideix deixar al seu marit i marxar a California perquè ell està més centrat en la feina que en la seva família. Ted es troba amb un fill de set anys al seu càrrec i manega com pot la feina i la vida familiar, fins que la seva dona torna i li reclama la custòdia del fill.

Realment m’agradaria saber com acaba la pel·lícula, ja que just en els últims instants del film passava un helicòpter volant per damunt de Bryant Park i hi havia una discussió a la fila del meu darrere, per la qual cosa no sé quina va ser la conversa que finalitza la història. El que sí sé és que Meryl Streep plora i li pregunta a Hoffman si se li ha corregut el maquillatge. He llegit que aquesta frase no estava al guió original, sinó que va ser cosa de l’actriu quan pensava que havien tallat. I no només això, sinó que hi ha una bona quantitat d’escenes improvisades pels propis actors que li dónen molt de realisme a la història, aconseguint guanyar 5 estatuetes als Academy Awards, incloent els dos papers protagonistes. El nen protagonista, Justin Henry, també estava nominat, encara que no va guanyar. Així i tot, encara té el rècord de ser la persona més jove nominada mai a un Oscar!

Quan tens un blog (com a mínim jo) intentes buscar informació de les coses que parles i acabes aprenent moltes coses curioses, com per exemple que Meryl Streep aprofitava les estones lliures que li deixava aquesta pel·lícula per rodar "Manhattan", de Woody Allen, una altre film també ambientat a "La Gran Mansana" estrenat el mateix any, al qual correspon una imatge molt famosa, pariodada per exemple a 'Family Guy', a l’episodi 'Chick Cancer':

Però justament acabar la pel·lícula, en tornar cap a casa passant per Times Square (que cool queda això de passar per Times Square de camí a casa, m’encanta! :P) em vaig trobar que en un bar que feia cantonada estaven gravant vés a saber què. Tenia pinta de sèrie, però com que em vaig cansar d’esperar abans que sortís algú del restaurant, no ho sabré mai… Bé, si veieu alguna sèrie o pel·lícula on algú surti d’un bar anomenat Smith (crec) recordeu que jo estava allà mirant!

I ara que dic això suposo que tots ja sabeu que surto a una pel·lícula de fama mundial, a "Jumper". En el moment que hi ha una mena d’hostessa d’avió corrent per davant del Coliseu romà darrere de Hayden Christensen, jo sóc una de les cares que es veuen difuminades de fons. El que passa és que no sabien escriure el meu cognom i no em van posar als títols de crèdit…

Però continuem al que anava aquest post. Aquesta tarda he anat a comprar menjar al supermercat fashion (i diuen que barat) de New York, al costat de Borough Hall, l’ajuntament de Brooklyn. I m’he trobat amb la NNO: 'National Night Out' que, segons diu la seva web, "és un esdeveniment únic per prevenir el crim i les drogues esponsoritzat per la National Association of Town Watch", que se celebra avui a 49 estats (Texas la farà a l’octubre), alguns territoris de Canadà i bases militars de tot el món.

És una bona iniciativa, ja que hi ha una barbacoa feta per policies on, en lloc d’haver de robar les seves hamburgueses i hot dogs, te’ls regalen. Un crim resolt! Però no acaba aquí la cosa: per evitar la pirateria, la banda de la policia toca en directe grans èxits de dixie band. Podem veure que els policies que ja coneixíem en un altre post són els mateixos que dediquen el seu temps a entretenir els novaiorquesos!

També trobàvem un stand de la Creu Roja, que està per tot arreu, unes noies amb cara d’estar molt avorrides fent passejar nens damunt de ponis amb cara de més avorrits encara si és possible, una senyora que feia pintura facial…

I seguint amb la llista de delictes evitats per aquesta iniciativa queda el que potser més turistes sofreixen en aquesta gran ciutat: les estafes dels carrets de gelats a l’estiu, que et poden cobrar tranquil·lament $6 per un simple sundae!! Doncs també han evitat això fent que una simpàtica senyora els regalés des del seu carret. Però el que més m’ha cridat l’atenció és que el carretó estava tunejat amb les paraules MARIA, THE ICE CREAM GIRL i YOUTUBE. Evidentment no he pogut resistir la temptació i aquí teniu la senyora que m’ha regalat un gelat de xocolata amb xocolata a dins en acció:

Ja per acabar, us haureu adonat que quan entreu al blog ara sona música, oi? Doncs s’accepten peticions de cançons per afegir (o treure), encara que de moment estic intentant que tinguin alguna cosa a veure amb alguna publicació d’aquest blog… o no!

PD: Mama, no t’espantis, no li passa res a l’ordinador, la música l’he posat a posta jo des de New York! Si la vols parar s’ha de fer clic a la icona de play/pause, la que té un triangle i dues barres paral·leles. Per canviar de cançó, la dels dos triangles amb la punta cap a la dreta i un palet al final ;)

DUMBO

Si jo us dic DUMBO, segurament pensareu en el simpàtic elefant que aprenia a volar amb les seves enormes orelles… Un elefant que va servir de mainadera pels meus pares durant molt de temps, ja que crec que és una de les pel·lícules que més he vist a la meva infància, juntament amb "Mary Poppins", que estava a la mateixa cinta de VHS.

Diuen que volien fer la pel·lícula amb personatges reals i estaven dubtant a l’hora d’escollir el protagonista, ja que la primera opció que els venia al cap era difícil que deixés la seva actual feina per actuar a Hollywood. I és que al palau de Buckingham s’hi viu molt bé!

Però realment DUMBO no és només aquest animaló entranyable, sinó un barri de Brooklyn que, com és costum aquí a New York, té aquest nom per abreviatura de paraules, no fos cas que haguessin de gastar més saliva del compte… Així, DUMBO és:

Down Under the Manhattan Bridge Overpass

, que al canvi seria 'El que hi ha sota del pont de Manhattan'. De fet, el còmic Jerry Seinfeld va insinuar una vegada en un show nocturn que el nom original era 'Down Under the Manhattan Bridge', però que els newyorkers havien afegit la "O" perquè el barri no es digués 'DUMB', useáse 'babau'…

Sigui quin sigui l’origen del nom, DUMBO té una de les vistes més maques de New York, amb els dos ponts (el de Brooklyn i el de Manhattan) retallant-se majestuosos cap al cel amb el fons de l’skyline a l’altra vorera de l’East River. Fins i tot es pot veure cap al final el pont de Williamsburg i, en l’altra direcció, l’Estàtua de la Llibertat i el pont Verrazano.

Amb aquest paisatge no resulta estrany trobar-se rodatges de pel·lícules, videoclips, sèries…

Captura del capítol 100 de CSI: NY – My Name Is Mac Taylor

…o gent que es casa literalment sota el pont. El que en qualsevol altre lloc seria bastant trist (Assumim-ho, casar-se sota un pont qualsevol no té glamour) aquí s’envolta d’un paisatge per recordar.

I més que seria per recordar si la parella que es casava s’hagués adonat que uns quants metres més enllà, estirat a la gespa, hi havia un simpàtic senyor gairebé arribat a la seixantena prenent el sol amb un tanga de color groc canari, més esquifit impossible, d’aquells que la part de darrera és només un fil dental. Posaria fotos del contrast però no tenia bateria a la càmera.

Realment m’ha fet molta ràbia perquè era una imatge digna d’emmarcar, però us haureu de conformar amb la meva descripció. I és que això que s’acabi la bateria de la càmera no és la primera vegada que em passa. És més, m’han passat coses encara pitjors: és típic agafar la càmera sense targeta de memòria perquè l’has deixat en el PC, però agafar la càmera amb targeta i sense bateria (físicament)? Doncs a mi m’ha passat!

I com que m’havia quedat sense bateria he decidit començar un projecte que ja veurem quant dura: una sèrie de dibuixos de paisatges de New York a la meva 'Moleskine NY' que serveixin com una mena de guia, amb dades importants del dibuix o els voltants. Es pot apreciar que no sóc precisament un artista, però crec que serà un record bonic quan ho trobi més endavant, juntament amb la llista de restaurants que estan bé, coses per a fer, llocs on anar…

Per cert, si aneu a un Starbucks on estan més aviat avorrits a prop del Brooklyn Bridge, pot ser que no us cobrin la beguda!! Si és que no es pot estar tan empanat… però gràcies jeje